Sense títol

per Tomàs Ferrandis

Veus

Esta setmana passada han triomfat dos figures de la política autonòmica: Cifuentes i Iceta. I, mira per a on, la curiositat ciutadana i les perquisicions judicials han coincidit a propòsit dels currículums. Si un no en té, l'altra ha vingut a dir que se'l va trobar per terra, senyoria. Així, sense voler ni saber res.

A la faena. Alguns companys hem recordat aquelles dos ministres alemanyes -una del SPD i l'altra de la CDU- que van dimitir en haver-se'ls descobert plagis. Van dimitir i se'ls van retirar els doctorats.

A Espanya, res de res. Ens consolem amb les declaracions del catedràtic Pérez Royo: "Pablo Casado es un analfabeto jurídico al que le regalaron la carrera de derecho. Los que somos profesores sabemos que es imposible sacarse 12 asignaturas en 5 meses".

Declaracions que no van enlloc perquè, mentrestant, ells mantenen títols i càrrecs.

Però no parle d'un problema de títols. Iceta no en té i ma mare tampoc i la votaria sempre. La Democràcia no ha de tancar les portes a ningú per no tenir un perfil professional determinat o una titulació universitària; al contrari, ha de garantir l’assistència necessària -sense abusos- a qualsevol ciutadà per poder assumir un càrrec.

A la Segona República qualsevol ciutadà major de 40 anys podia ser president del Tribunal de Garanties Constitucionals. Clar que també la composició d'este Tribunal respectava la pluralitat de l'Estat d'autonomies en procés, d'advocats, de jutges i Universitats. Ara, en canvi, els membres del Constitucional van junts a missa i comparteixen vedats.

Però la cosa no va de títols, dic. Un no arriba a líder d'un país per acumular doctorats o màsters. Això sí, si els furta, passa a l'anecdotari de la història com les ministres alemanyes; però si s’atreveix a negar-ho hauria d'anar al quarto de les rates.

I heus ací com comença el drama lamentable, l’espectacle grotesc. Casado i Cifuentes es miren a l'espill abans d'eixir a escena i no s'hi troben segurs amb el personatge, mai millor dit. Iceta, en canvi, sí. Mai ha fet res ni li han exigit massa, pot omplir qualsevol buit. Els altres dos, sorpresos en la mentida, senten el pànic escènic, comencen a empudegar-se de maquillatge i s'obliden de qui són i - pitjor encara- de com s'espera que siguen. Fa molta vergonya veure'ls sobreactuant, aferrant-se a uns certificats universitaris que no se’ls creu ningú. Continuen pensant que es tracta sols de resoldre un problema judicial. Sols!

Qui contractaria un advocat al qual han regalat el títol? I si somriu i és del teu partit? I si és rossa o sap ballar i és del teu partit? La resposta és la mateixa: ni convencen ni convenceran.

El que més impressiona de tot és que en el PP ningú trobe a faltar ni reclame una Sáenz de Santamaria o un García-Margallo. Que continuen sense entendre el drama mentre l’audiència va fugint cap als xiringuitos dels secundaris.

Al meu parer, mantenir en el paper principal a actors atrapats en un espiral de mentides és una aposta segura per al fracàs, a banda de castigar-nos a un infern d'actuacions postisses. Al públic cal convéncer-lo, no lidera qui no convenç. Sí, els queda la garrafa de gasolina, però eixe paper està ja repartit.

I si la falta d’espenta d’uns desespera, quan hi afiges els episodis dels altres voldries demanar la devolució de l’entrada: «Que mos tornen el diners!»

Com deia adés, esta setmana hem gaudit uns instants amb les noves estrelles del PSOE i el seu extravagant criteri a l'hora de repartir els papers. No crec que siga opinió meua de fet, tota la xarxa és un clam, parafrasejant l’himne blaugrana. Twitter i Facebook estaven encesos en elogis a la trajectòria d'Iceta. Uns reconeixements que s'han sumat a un extensíssim argumentari a favor del fitxatge per part d'una Moncloa i una militància corpresa i entusiasmada. Que sí, que sí! Ni la família ha aplaudit: teló!

En fi, que pensaves que els règims polítics anaven degradant-se amb el temps i descobreixes que el nostre, en quatre dies, ja  ha passat al davant de les democràcies més velles. Fins i tot comparant-nos amb el país de Trump, observes un Biden, un Sanders o la darrera reacció de Schwarzenegger i et rius de la mirada despectiva o misericordiosa que tenim envers la partitocràcia ianqui.

I amb això comencem nova setmana i, de nou, la caixa B i les clavegueres de l’Estat. Ben mirat, en coses de partits ens passa el mateix que amb la truita de creïlles: ningú ens guanya. Ni ganes que en tenen, i això sí que són títols! 
 

Només amb el teu suport tindrem viabilitat i independència financera. Amb una aportació de 150€ a la fundació Jordi de Sant Jordi podries recuperar fins al 100% de l'import.

Impulsem Nosaltres La Veu, recuperem Diari La Veu!

Fes-te agermanada ací