Viure al carrer durant el coronavirus, una realitat encara més invisible

Acompanyem un grup de voluntaris de Creu Roja en el repartiment de material de protecció davant de la COVID-19 a persones sense llar

per Daniel Martín

Societat

Abdellah conversa amb Paz Tomás, treballadora de Creu Roja
Abdellah conversa amb Paz Tomás, treballadora de Creu Roja | Ulisses Ortiz

Són les cinc menys quart de la vesprada. L’afluència de clients al centre comercial del barri de Campanar de València comença a reviscolar ja superat el mandrós parèntesi de la migdiada. La majoria de compradors acudeixen amb cotxe. Els pocs que ho fan a peu es creuen amb un grup de Creu Roja que destaca entre la resta de vianants pels seus inconfusibles jupetins, i que es troba visitant a Evaristo, un home de 67 anys que es protegeix del fred i de les mirades indiscretes camuflant-se entre una pila de mantes, roba, paraigües i un bon grapat d’andròmines; en resum, entre totes les seues pertinences. Amb la visita a Evaristo, que ens adverteix que no té «ganes de parlar», els voluntaris de l’ONG inicien una ronda per repartir material de protecció davant del coronavirus a persones sense llar, en concret, 84 paquets amb 14 mascaretes quirúrgiques cadascun.

Les armilles roges també criden l’atenció d’Abdellah, que arrossega un carro de supermercat en què, a més d’una planxa, un monopatí i diverses ampolles de plàstic, transporta un conill aparentment en bon estat, però caducat el quatre de gener i que ha recollit del fem. Tot i la insistència dels membres de Creu Roja, el ciutadà marroquí es resisteix a tirar-lo i addueix que té fam. Ens explica que abans treballava com a temporer recollint fruita, però que ara, «amb el coronavirus» no té feina. Afegeix que fa dos mesos va arribar a València i que des d’aleshores dorm baix d’un pont de l’antic llit del riu Túria. Finalment, Abdellah cedeix i retorna el conill a un contenidor. Tot no són però, males notícies, ja que concerta una cita amb Paz Tomás, la treballadora de l’ONG que dirigeix el grup. «No el coneixíem, ens reunirem amb ell per estudiar el seu cas i intentarem ajudar-lo», ens resumeix. Hui però, no sabem que soparà.

Abdellah trau el conill d'una bossa de plàstic | Ulisses Ortiz

Els voluntaris formen part de les Unitats Mòbils d’Atenció al Carrer a Persones sense Llar a la ciutat de València de Creu Roja que compten amb catorze persones. Aquest dimarts, però, només n'han pogut acudir nou. La majoria són joves com Duban, que als seus 22 anys és el benjamí. D’altres, com Vicen, amb 63, tenen més experiència i és la veterana. Ofereixen una atenció bàsica amb el repartiment d’objectes de primera necessitat com ara material de protecció, roba o medicaments. Posat en marxa al desembre, el programa ja ha atès entre 120 i 150 persones, i es completa a escala provincial per la iniciativa Atenció Integral a Persones Sense Llar que actua a municipis com Sagunt, Aldaia o Algemesí.

Els voluntaris s'organitzen per a fer rutes distintes | Ulisses Ortiz

El recorregut continua per l’horta de Campanar. El vehicle de Creu Roja travessa amb agilitat nombrosos cultius i es creua amb tractors i desenes de ciutadans que aprofiten l’espai per caminar. Finalment, arriba al seu destí, un antic magatzem on Paco, un home de 75 anys de constitució robusta i caràcter expansiu, resideix sol amb l’única protecció de l’exterior d’una dèbil planxa de metall. L’espai li l'han cedit els propietaris i Paco ja hi està 10 anys. Explica que tot i la seua edat, encara treballa com a jornaler collint taronja. També conrea un menut tros de terra annex al magatzem que no supera els 15 metres quadrats i on llueixen especialment ufanoses les faveres, els enciams i les cebes. Paco agraeix les mascaretes, però insisteix que allò que realment necessita és un pantaló «de la talla 56», unes sabates «del número 43» i dues revistes, no li importa el contingut, ja que les utilitza per aprendre a llegir. Orgullós dels seus avanços, ens fa una demostració: «L’actriu llueix un vestit...».

Paco demanava que li portaren uns pantalons i unes revistes | Ulisses Ortiz

Des de Creu Roja ens expliquen que Evaristo o Paco formen part dels denominats grups de difícil inserció que integren persones amb problemes de salut, trastorns mentals, addiccions o una edat avançada. Són perfils que tenen dificultats per encaixar en les opcions que ofereix l’administració, sovint albergs amb normatives estrictes o amb places temporals. Les ONG defensen que les solucions que més s’adapten a aquestes persones són la cessió de vivendes públiques, una actuació molt limitada en l’actualitat i que, a més, solen ser compartides.

La situació és especialment complexa a l’hivern, en els temporals de pluja o fred, o durant una crisi sanitària com l’actual. És aleshores quan les administracions aproven mesures extraordinàries. Un exemple és l’Ajuntament de València que al desembre va posar en marxa un pla per reforçar l’atenció a les persones que no disposen de cap vivenda. Segons va detallar la regidora de Serveis Socials, Isabel Lozano, «el total de places d'allotjament a la ciutat és de 324. N'hi ha 192 en albergs, 40 en el nou alberg [Centre d’Atenció a Persones sense Llar, inaugurat arran del coronavirus]; 66 en habitatges i 41 en el Centre d'Emergències Climàtiques i Socials [creat per als temporals de pluja o fred]». Tot i l’augment de places, suposen només un terç de les que conformen el cens de persones sense llar que van realitzar diferents entitats socials el 2019, i que va xifrar en 788 els ciutadans en situació de carrer a València. Posteriorment, a l'abril del 2020, la Policia Local va efectuar un nou recompte que va elevar la xifra fins als 974.

Una de les voluntàries pren nota de la visita a Paco | Ulisses Ortiz

El grup de Creu Roja retorna a l’asfalt, tot i que per poc temps, ja que després de superar el tercer control policial de la vesprada arriba al l’antic llit del riu del Túria, on els voluntaris inicien la recerca de les persones que habitualment es refugien sota els seus ponts. Són encara les sis menys quart de la vesprada i el dia ja comença a allargar, circumstància que propicia que el jardí es trobe ple de ciutadans que practiquen esport. El contrast entre els xandalls, les samarretes i les malles de colors llampants i d’últim model amb la difícil realitat d’aquells que han de dormir al carrer és tan exagerat que costa d’assimilar. «Hi ha massa gent. Fins que el riu no es buida un poc, no baixen» ens alerta Vicen. «Jo vaig començar a col·laborar amb Creu Roja només es va decretar el confinament. El van anunciar el dia 14 i el dia 18 ja estava fent feina amb ells. Vaig tindre clar que en circumstàncies com aquestes calia ajudar», ens explica Juan, amb qui conversem aprofitant l’espera.

La predicció de Vicen es confirma en el pont dels Serrans. Al de Vivers, però, hi ha més sort i trobem un grup de quatre persones que ha aprofitat un dels ulls laterals del pont, el menys transitats, per aixecar la seua llar. Hi tenen quatre tendes de campanya individuals, palets, caixes de cartró de televisions enormes, mantes, dos cadires, una taula i una ràdio. En ella escolten Al alba, la cançó més coneguda del cantant espanyol Eduardo Aute. En aquesta ocasió, ens mantenim a una certa distància. En el passat, van tenir males experiències amb els mitjans de comunicació i els periodistes i els fotògrafs no són del tot benvinguts. Els quatre sí que conversen amplament amb els voluntaris de Creu Roja, als quals agraeixen l’interés, les mascaretes i també demanen un poc de roba. «Un pantaló, però de la talla 36, que estic molt flac», específica un dels homes que supera amplament els 50 anys. L’edat és però ben diversa, ja que hi ha una parella de poc més de 30 anys.

Els voluntaris de Creu Roja a l'antic llit del riu del Túria repartint mascaretes | Ulisses Ortiz

Continuem el recorregut fins al pont d’Aragó, de nou, majoritàriament buit. Primer, trobem les pertinences d’alguns dels seus forçats inquilins, que es troben estratègicament amagades, i després a Ana, Denis i el seu gos Simba. Mentre ell dorm, Ana escolta la ràdio, però l’apaga abans que puguem identificar la cançó. Una en anglés és l’únic detall que podem confirmar. Precisament en anglés, és la llengua que fem servir per parlar amb Ana, una ciutadana alemanya de 51 anys que va arribar a Espanya recorrent el camí de Sant Jaume, o això és el que creiem entendre i ens pot explicar, «de la resta, preferisc no parlar», ens subratlla. De nou, la primera petició és roba. Unes sabatilles per a Denis. En aquesta ocasió s’afegeix la higiene. Ana fa dos mesos que no es pot dutxar. Les restriccions pel coronavirus ho han posat encara més difícil per a aquestes persones. Sembla però, que existeix una solució i Creu Roja facilitarà un espai a Ana perquè puga dutxar-se aquesta mateixa setmana.

Ens acomiadem d’Ana i de Simba quan són quasi les set i ja s’ha fet fosc, prompte encara per als voluntaris de Creu Roja, que tornen al cotxe perquè encara els queden moltes mascaretes per repartir. També hauran de rebre més peticions de roba, medicaments, higiene... El més important serà però, transmetre un poc de caliu i afecte a aquells que sovint semblen invisibles. Aquesta vesprada al caixer automàtic més pròxim tindrà la prova.

Ana conversa amb una voluntària de Creu Roja | Ulisses Ortiz

La publicació d'aquest contingut ha sigut possible gràcies a les més de 600 agermanades.
Amb una donació de 150€ a la fundació Jordi de Sant
Jordi és possible recuperar fins al 100% de l'import.

Suma-t’hi! Només amb el teu suport recuperarem Diari La Veu!
Agermana't ací