Hui fa 148 anys que es va proclamar la Primera República espanyola

per NLV

Efemèrides

Al·legoria de la Primera República (detall), 1873
Al·legoria de la Primera República (detall), 1873

L’11 de febrer del 1873, les corts espanyoles van proclamar la Primera República.

El dia anterior, el rei Amadeu de Savoia havia abdicat a causa dels greus problemes que travessava el país (guerra carlista, guerra de Cuba, conflicte dels artillers, republicans en contra de la monarquia, etc.) i la falta de confiança de la majoria dels polítics espanyols envers el monarca. 

Era el darrer acte de la Revolució de Setembre i el primer assaig republicà a l'Estat espanyol. En absència de monarca, les Corts decidiren sotmetre a votació el model d’estat a establir. La Primera República va ser aprovada per una àmplia majoria de 258 vots a favor per només 32 en contra. Per a presidir el govern fou elegit el republicà federal Estanislau Figueras, que governà amb membres del seu partit i amb el suport d’alguns republicans unitaris.  

 

Manifestació a Madrid per la República Federal

En realitat, aquest fet no era esperat ni per les mateixes forces republicanes, minoritàries dins del parlament espanyol. Les dades de la votació del règim republicà no reflectien un suport real a la nova forma de govern, ja que gran part de la cambra era monàrquica i el seu vot republicà responia a una estratègia que permetia guanyar temps per organitzar el retorn dels Borbó al tron espanyol.

El republicanisme estava dividit entre els que volien una república unitària (un únic govern per a tot el país) i els que volien la república federal (estats autònoms que s'havien de posar d'acord per  crear un Estat de rang superior). Estanislau Figueras, home relativament feble, a qui donaren suport els unitaris, fou el president fins al juny. Després, les Corts, que preparaven una nova Constitució Republicana Federal, nomenaren president Francesc Pi i Margall (republicà federal), un valuós intel·lectual i home d'estat capaç, però que es veié sobrepassat pels esdeveniments. Desenvolupà el fallit Projecte de Constitució Espanyola del 1873.

La República espanyola sense cultura republicana nasqué amb poques possibilitats d’èxit, fet que es feu evident per l’aïllament internacional que patí el nou règim: només els Estats Units i Suïssa reconegueren la Primera República, mentre que les potències europees (la França republicana, l’Alemanya de Bismarck, l’Anglaterra victoriana, etc.) observaven el règim com un germen revolucionari que podia posar en perill l’estabilitat d’una Europa majoritàriament burgesa i conservadora. No es refiaven del nou sistema de govern espanyol.

 

Estanislau Figueras, primer cap de govern de la Primera República. Dimití per la pressió dels federalistes "intransigents"

 

Federalisme o unitarisme

Així doncs, la nova República espanyola s’enfrontà des del seu inici amb el dilema de federalisme o unitarisme. Com explica David Garrido en un article publicat a Diari La Veu: «Els radicals (monàrquics), amb força encara a l’Assemblea Nacional, passaren de partidaris d’Amadeu a defensors fervorosos de la república unitària. El president de la cambra, Cristino Martos, un radical (monàrquic), no dubtà a conspirar contra els federals, contra el president Figueras. Pretenia que el general Serrano presidira l’executiu amb el suport de l’exèrcit i aixafaren els federalistes. Fracassà i això provocà l’enfonsament del partit radical i l’aparició d’adhesions a la República per tot l’estat. Adhesió republicana que exigia reformes democràtiques i reformes polítiques contundents: dissolució de l’exèrcit (sí, com llegiu, fora l’exèrcit), supressió del repressiu ministeri de Gràcia i Justícia i també del Consell d’Estat. Fou un mes de febrer trepidant, en tota la República i amb molta incidència al País Valencià, amb brots federalistes que presagiaven la futura revolució cantonal».

Garrido hi continua: «El primer avís, com no podia ser d’una altra manera, vingué de la Catalunya principat, amb les Balears que s’hi uniren. Una cosa: allò de l’ectoplasma (definició desafortunada d’una política amb càrrec i sou en l’actualitat per a referir-se a l’espai nacional que compartim catalans estrictes, valencians i balears) dels Països Catalans és una cosa que ve de llarg. Així que poca broma ectoplasmàtica! Els republicans federals decimonònics ho tenien claríssim i d’aquí el Pacte de Tortosa de 1869: «Aragó, Catalunya i València, unides per la seua situació geogràfica, solidàries en els seus interessos més preuats, confoses pels seus records històrics, semblants si no iguals en caràcter i en costums, èmules dignes en llur passió per la llibertat, estan cridades per llur naturalesa a marxar unides, a viure aliades i a complir ensems els alts destins provincials de la nostra raça». Aragó també hi entrava, per història, i les Illes eren incloses a Catalunya. Presidia l’assemblea de Tortosa el líder federalista i catalanista Valentí Almirall i els valencians signants del pacte foren el castellonenc Francesc Gonzàlez Chermà i l’elxà Emigdi Santamaria Martínez. La conxorxa del Cristino Martos fou contestada, a Catalunya estant, amb la proclamació de l’Estat Català (unió de les diputacions catalanes estrictes i la de les Illes). Era el primer brot cantonal amb què s’enfrontà l’executiu republicà de Madrid i que lesionava els acords amb els radicals. A Francesc Pi i Margall, ministre de Governació, també federalista convençut i català, li tocà bregar amb la difícil situació. Ell, però, no apel·là a cap 155 avant la lettre, porres policials i sabres de l’exèrcit. Diàleg, calia diàleg i aconseguí que l’Estat Català, de moment, restara en suspens (com la República de Puigdemont), a canvi de concessions, és clar!: l’exèrcit espanyol, de moment, fora de Catalunya sense contemplacions (policia Piolín a sa casa!), i promesa d’eleccions, eleccions republicanes, que les darreres havien sigut encara en monarquia».

 

Proclamació de la Primera República

 

Etapes

La República espanyola tingué dues etapes: la parlamentària (que finalitzà la matinada del 3 de gener de 1874, quan les forces del general Pavía dissolgueren les corts) i la presidencialista, en què es feu càrrec del poder executiu el general Serrano. De vegades hom restringeix el nom de República a la primera època, i aleshores la segona és considerada un règim de transició. En qualsevol cas, el govern de Serrano clou el Sexenni, obert per la revolució de setembre del 1868. Durant la primera etapa hi hagué quatre presidents del poder executiu (suprema magistratura de la Primera República): Figueras, Pi i Margall, Salmerón i Castelar. La dialèctica política de la República s’explica per la pugna entre els republicans unitaris, centralistes, de tendència conservadora, i els republicans federals. Sota el primer president compartiren el poder, però l’intent frustrat de cop d’estat de Cristino Martos, un dels caps dels republicans unitaris, el 23 d’abril, feu que el segon gabinet de Pi i Margall abandonara la política de conciliació. Tanmateix Pi i Margall, màxima figura de la República, no pogué estructurar la República federal perquè els federals intransigents, impacients, volgueren implantar-la des de baix, recolzats en les juntes i en els cantons. Salmerón plantà cara a la insurrecció cantonal —i ensems, com els seus antecessors, a les guerres carlina i de Cuba— i hagué de recórrer a militars no gens addictes a la República. El seu successor, Castelar, encara accentuà el caràcter relativament autoritari del seu govern. Precisament perquè perdé una votació al Congrés i per tal d’evitar un viratge cap al federalisme, Pavía va fer el seu cop d’estat. Aquell mateix dia un grup de polítics, principalment unitaris, designà el general Serrano cap de l’executiu. Serrano definí el seu règim com a República unitària per tal de diferenciar-la de l’anterior, democràtica, federal i de tendència convencional. De fet, instaurà un règim autoritari i conservador, que governà per decret, de caràcter macmahonista, però sense arrels en l’opinió pública. Serrano reduí el cantó de Cartagena, combaté els carlins i els insurrectes cubans i no oposà cap resistència a la proclamació d'Alfons XII d'Espanya.

 

La Primera República, que volia ser federal, no canvià la bandera. Només la desproveí de la corona a l'escut

 

La bandera de la Primera República espanyola

La I República no canvià la bandera. Mantingué l’ensenya de guerra de la marina aprovada per Carles III en 1785 que, posteriorment, Isabel II convertí en bandera per a totes les unitats militars en 1843. Els republicans de 1873 només desproveïren l’escut de la bandera d’atributs reials; escut on només figuraven les armes de Castella i Lleó. Així, el «morat» se’l tragueren del barret els republicans que feren caure la monarquia en 1931 amb la idea de ressaltar encara més la castellanitat de la Nación. Creien, erròniament, que el color morat era el dels comuners castellans derrotats a Villalar (1521), encara que en veritat era el roig carmesí, el de la bandera de Castella. El 9 de març de 1873, quan fou proclamat l’Estat Català de la República Federal Espanyola, la bandera «republicana espanyola» feta servir fou una tricolor amb tres franges: blava, groga i vermella, per aquest ordre. Bé, una proposta que no reeixí. Anys abans, el 20 de juny de 1842, a Figueres, l’alcalde electe Abdon Terrades intentà proclamar la República i penjà una tricolor a l’Ajuntament, en aquest cas amb franges blava, negra i vermella. Altrament, el Cantó Murcià enarborà la bandera roja.

 

Fonts:  David Garrido, «Espanya federal? Parlem-ne!: Els valencians i la Primera República "espanyola"»Diari La Veu, 2017  /   David Garrido, «República espanyola: bandera i himne. Xe, l'himne, si és d'u d'Ontinyent!», Diari La Veu, 2018    / Vicente Moreno,   «La Primera República (1873-1874)», Sàpiens  /   Enciclopèdia Catalana   /  Viquipèdia

 

 

Només amb el teu suport tindrem viabilitat i independència financera. Amb una aportació de 150€ a la fundació Jordi de Sant Jordi podries recuperar fins al 100% de l'import.

Impulsem Nosaltres La Veu, recuperem Diari La Veu!

Agermana't ací