Temps d'escriptores, escriptores en el temps

per M. Victoria Oliver Guasp

Veus

 

El 17 d'octubre de 2016 es va celebrar per primera vegada «El dia de les escriptores». I des d'aleshores, cada any en data pròxima al naixement de Santa Teresa de Jesús, la literatura dedica plena atenció a les dones escriptores. L'associació Clásicas y Modernas, La Biblioteca Nacional d'Espanya i la Federació Espanyola de Dones directives van tenir aquesta iniciativa per tal de reivindicar el llegat de les escriptores del passat i present.

Per a l'Organització de Dones de la confederació Stes-Intersindical, el temps de les escriptores serà tot el 2021, perquè el calendari «Temps de dones, dones en el temps» 2021, el dedica a les escriptores de tots els temps i territoris dins i fora de l'estat espanyol, i també en els últims mesos de setembre a desembre a les escriptores en català, gallec, asturianes, basc i asturià. De gener a desembre comptem amb un ampli catàleg de dones protagonistes en l'àmbit literari per ordre cronològic i, a més, també les recorda a través de les efemèrides de cada dia, junt amb la commemoració de dates ineludibles en la lluita i objectius assolits feministes.

La majoria de caselles menciona fites importants de dones escriptores com el naixement i la mort, però també altres esdeveniments rellevants. En comentarem unes poques com a exemple: els naixements de Flora Tristan i Moscoso (7 abril 1803), precursora del socialisme, primera sindicalista i fundadora del feminisme modern; d'Alfonsina Storni Martignoni (29 maig 1892) poeta i escriptora argentina vinculada al modernisme; o d'Emilia Pardo Bazán (16 setembre 1851), escriptora, periodista i corresponsal. Però el calendari també commemora altres fites importants. Així, el 9 de febrer de 1978, l'escriptora Carmen Conde va esdevenir la primera dona a ocupar un seient de la RAE, i el 22 de gener de 1981 mor Maria Moliner, creadora del Diccionari d'ús de la llengua. Per nomenar-ne algunes de les nostres terres: el 18 de maig de 1944 naix Celia Amorós, teòrica feminista valenciana autora de Cap a una crítica de la raó patriarcal; l'1 de febrer de 1655 naix a Castelló de la Plana l'escriptora i dramaturga Maria Egual Miguel; el 6 de juny de 1430 naix l'escriptora Isabel de Villena; el 18 del mateix mes del passat any va faltar Carme Miguel i Diego; el 13 de juliol l'escriptora de Solas, Malas i Libres, Carmen Alborch, és nomenada ministra de Cultura; el 2 d'agost va nàixer l'escriptora i traductora contemporània Encarna Sant Celoni i Verger. És Impossible nomenar-les totes, per això vos convidem a submergir-vos en el calendari cada dia per descobrir-les i recordar-les.

Un desafiament

Han sigut molts anys en què la dona, desproveïda de drets i submergida en la submissió i en la invisibilització en l'àmbit social, polític, científic, literari, artístic i filosòfic, no ha estat reconeguda pel patriarcat. Moltes de les escriptores dels segles passats solament han pogut escriure i publicar les seues obres desafiant la norma social i les lleis del moment. Durant segles, el coneixement i els centres de saber van tenir les portes tancades a les dones. Fa poc més de cent anys que les feministes van aconseguir les reivindicacions del lliure i igualitari accés a escoles i universitats. Recordarem que Concepción Arenal es va disfressar d'home per a escoltar les classes de Dret de la Universitat Central de Madrid.

Només algunes dones excepcionals que pertanyien a classes de la noblesa i adinerades tenien accés privilegiat a l'educació i van aconseguir relleu quan els estava vetada a la majoria. Probablement una eixida digna va ser per les dones el confinament als convents; religioses o no, podien dedicar-se amb llibertat als seus estudis.

D'aquesta manera, en el passat, es va poder sobrepassar la línia segons la qual la dona es considera l'objecte passiu, musa motivadora de la creació literària, i passa a ser subjecte actiu, protagonista i autora de les novel·les, biografies, poemes...

Resumint, el patriarcat vigent ha desterrat la dona de la història i ha permés que el món de la cultura fora pràctica i únicament terreny dels homes. És per tant ja hora que la vertadera història de la humanitat tinga en compte el treball fet per les dones de totes les èpoques i disciplines perquè la història recobre el vertader i real sentit científic.

 

Recorregut històric

El primer text literari va ser un poema escrit en cuneïforme de la sacerdotessa sumèria Enheduanna (2.300 aC) dedicat a la deessa Inanna. També va ser la primera dona coneguda en dictar lleis i experta en astronomia. La tauleta que conté el poema va ser dessoterrada a finals de la dècada de 1880, en Nippur (ara Irak) i va romandre guardat fins que va ser descoberta en 1952 en el museu d'Istanbul.

Fent un recorregut històric, a l'edat mitjana cal rescatar de l'oblit a Leonor López de Córdoba y Carrillo, Wallada bint al-Mustakfi (994-1091) i Sor Isabel Manuel de Villena (1430-1490), poeta i prosista considerada la primera escriptora en valencià, respectada per la seua vàlua intel·lectual. L'obra Vita Cristi, se centra en les dones al voltant de la vida de Crist i aprofita per a fer una defensa de les dones amb arguments irrefutables que rebatien els tòpics de la literatura misògina, tan abundants durant dècades a la corona d'Aragó.

Al Renaixement cal nomenar a Beatriz Bernal (1501/1504-1562/1586), Oliva Sabuco de Nantes Barrera (1562-1622) i Luisa Sigea de Velasco (1522-1560). En el barroc (XVII) no podem prescindir de les grans escriptores del segle d'or espanyol, figures tan notables com Juliana Morell (1594-1653), Maria de Zayas Sotomayor (1590-1661) i Ana Caro Mallén de Soto (1590-1646) qui va ser una de les primeres escriptores professionals. Al segle XIX i dins del neoclassicisme trobem a Maria Rosa de Gàlvez (1768-1806), dramaturga creadora de personatges femenins que s'oposaven als casaments concertats, a l'esclavitud o al sotmetiment de passions, i Gertrudis Gómez de Avellaneda (1814-1873). Entre les escriptores del romanticisme Margarita Pérez de Celis (1840-1882) i Maria Josefa Zapata (1822-1878) fundaren diferents revistes conegudes com Los pensiles, on replegaven composicions de les autores populars de l'època i articles referits a les dones. Gràcies a elles i a totes les que escriviren sobre altres dones, es començava a donar més valor a la literatura escrita per dones. Posteriorment Clara Campoamor, impulsora del vot femení, va escriure les biografies de Concepción Arenal i Juana Inés de la Cruz.

També dins del mateix segle, considerat el més misogin de la història, destaquen Victoria Carolina Coronado y Romero de Tejada (1820-1911) i la socialista Margarita Pérez de Cells (1840-1882) qui junt amb Maria Josefa Zapata va publicar en 1857 el que pot ser considerat el primer manifest feminista de la història La mujer y la sociedad. També cobren prestigi dins el Realisme, Concepción Arenal (1820-1893), Rosalía de Castro (1837-1885) i Emilia Pardo Bazán. Aquestes dues últimes escriptores són les que la història de la literatura espanyola no ha gosat ometre, a més d'algunes altres de la generació del 98 com Carmen de Burgos (1867-1932) o Concha Espina (1869-1955)

Entre el segle XIX i XX trobem escriptores com Maria de la O Lejárraga Garcia (1874-1974), qui va participar en la creació de l'UME (Unión de Mujeres de España) i va viatjar com a delegada d'Espanya al VIII Congrés Internacional Woman Suffrage Alliance, col·laborant en la redacció d'una carta de drets femenins pel reconeixement de la igualtat política, administrativa i civil dels dos sexes en l'àmbit nacional i internacional. No obstant això, el seu nom va quedar ocult en adoptar un pseudònim literari i va passar a ser coneguda com Maria Martínez Sierra. La majoria dels seus treballs estan signats amb el nom del seu marit, Gregorio Martín Sierra. Maria, igual que l'escriptora i traductora Maria de Maeztu (1881-1948) van haver d'exiliar-se en esclatar la guerra civil. També la tertuliana de Lyceum i traductora de l'obra de Rabindranath Tagore, Zenobia Camprubí (1887-1956) es va exiliar junt amb el seu home, Juan Ramón jiménez, i a partir d'aleshores, davant la incapacitat del seu marit, va sostenir l'economia familiar amb treballs de traducció, articles, publicacions i conferències.

El segle XX marca grans diferències quant a la participació de les dones al món literari i en general en l'àmbit públic i social, existint un abans i un després de la II República (31 al 36). En els anys de l'Edat de Plata Espanyola, les dones van veure ampliades les seues possibilitats per escriure i difondre els seus escrits, així com per a participar de la vida cultural dels anys trenta, i el feminisme s'obri pas. Així el Lyceum Club Femenino de Madrid es va inaugurar en 1926 i es va considerar la primera associació feminista del país, on es reunien dues generacions de dones intelectuals: la generació del 14 amb Clara Campoamor, Victoria Kent i Carmen de Burgos entre altres i la generació del 27, amb l'objectiu d'intervenir en els problemes culturals i socials de l'època. En 1939 la Falange va tancar les instal·lacions del Lyceum.

També hi ha un abans i un després en el llegat que la lexicògrafa Maria Moliner ens va deixar a València. Si bé la seua gran obra literària escrita va ser el diccionari d'ús de la llengua espanyola , iniciada en 1952 i publicada en 1966-1967, no va ser menys important tota la seua tasca de foment a l'educació i la cultura durant els anys de la segona República. Entre 1930 i 1946, va residir a València, impartint classes de llengua i literatura des de 1931 a l'Escola Cossio d'aquesta ciutat, creant biblioteques infantils i participant en les Missions Pedagògiques. Quan va acabar la guerra, María Moliner és depurada i sofreix la pèrdua de 18 llocs en l'escalafó del Cos Facultatiu d'Arxivers i Bibliotecaris que no recuperarà fins a 1958.

Entre els darrers corrents literaris, per fortuna últimament sentim parlar amb més freqüència del de la Generació del 27 «Las Sin sombrero» amb les poetes: María Zambrano, María Teresa León, Rosa Chacel, Josefina de la Torre, Ernestina de Champourcín, Carmen Conde, Concha Méndez i Ángela Figuera. Dins la Generació del 36, Alfonsa de la Torre (1915-1993), professora i investigadora del CSIC, va rebre el Premi Nacional de Poesia en 1951. En la Generació del 50, Gloria Fuertes García va ser la poeta madrilenya de tots els xiquets i xiquetes d'eixos anys, però també va escriure literatura per adults i teatre. Dins del moviment anomenat novel·la social dels anys 50, la narrativa tindrà una forta presència amb la publicació de la primera novel·la del Premi Nadal Nada de Carmen Laforet.

Ja a finals del segle XX la dona de la República va recobrar rellevància amb la novel·la de Josefa Aldecoa (1926-2011) Historia de una maestra i altres dones eren premiades com Carmen Martín Gaite, guardonada amb el Premi Nacional de Literatura (1978) i el Premi Príncep d'Astúries de les Lletres (1988).

 

Anònim és nom de dona

Virginia Woolf afirmava en Una cambra pròpia que «anònim va ser sovint una dona».

Com també passa amb les dones compositores, científiques... les obres literàries escrites per dones han ocultat la identitat de la seua ploma sota les sigles del nom, les han signat com a anònimes o han utilitzat pseudònims, generalment d'homes. En el pitjors dels casos el seu nom ha estat amagat darrere els treballs dels marits. Per sort algunes, com l'autora francesa Colette, han tingut l'ocasió i força per reclamar l'autoria de les seues obres.

No es tracta d'un fenomen específic aïllat en el temps i l'espai, sinó que s'estén més enllà d'una època concreta i de les nostres fronteres. Jane Austen (A Lady), les germanes Brontë (els germans Bell), Mary Ann Evans (George Eliot), Amantine-Lucile-Aurore Dudevant (George Sand), Luisa May Alcott (A. M. Barnard) o Cecilia Böhl de Faber (Fernán Caballero) són una bona mostra. També entre les més recents i properes, Caterina Albert i Paradís, va ser coneguda com a Victor Català.

En els últims anys trobem estudis on es descobreixen les dones escriptores darrere grans figures. Així, en l'obra Anónimas. La escritura silenciosa de las mujeres (2020), escrita per Raquel Presumido, conta com les esposes dels genis de la literatura feien de secretàries, traductores, correctores i gestores de la difusió dels marits, mentre s'ocupaven de la casa i les criatures i a voltes inclús treballaven fora per sostenir econòmicament la família -treballs i tasques desvaloritzades-, mentrestant ells rebien premis i reconeixement. Un altre exemple és l'obra de Sofia Behrs De quien es la culpa, publicada en castellà en 2019, publicada cent vint-i-huit anys després que la va escriure. En aquesta obra i els Diaris, l'esposa de Leon Tolstoi revela el que va ser la seua vida junt amb ell. Sofia també va ser copista de l'autor rus i va copiar a mà Guerra i Pau fins a set vegades. En els seus diaris confessa que: «Perquè existisca un geni algú ha de crear una llar tranquil·la, alegre, confortable. A un geni cal alimentar-lo, rentar-lo i vestir-lo, passar les seues obres a net infinitat de vegades, estimar-lo i evitar-li qualsevol provocació de gelosia perquè estiga calmat. A més, cal alimentar i educar els innombrables fills d'aquest». Afirmació que reflecteix la ingent tasca quotidiana que suposava estar junt amb un 'geni'. La història l'haurem de reescriure per tal de donar-li la volta a la frase i que es diga: «Darrere d'una gran dona, hi ha un gran home».

 

I ara, què?

L'últim impuls feminista de la tercera onada ha obligat a accelerar la posada en marxa de lleis igualitàries de gènere, les quals restaven amagades dins d'un calaix, però que ara les dones ja no ens resignem que siguen paper mullat i les reclamem com un dret irrefutable en l'avançament equitatiu familiar, social i polític.

En l'actual segle XXI encara queda molta feina per fer pel que fa al reconeixement de les escriptores, no solament del passat sinó del present. Hi ha esforços com el de Biblioteca Valenciana, que en 2019 va crear un índex d'escriptores valencianes a la seua web per visibilitzar-ne el treball, una llista de 154 escriptores. Es tracta d'una obra en creixement lligada al wikiprojecte 'Mujeres en la Biblioteca Valenciana' junt amb el Col·legi Oficial de Bibliotecaris i Documentalistes de la Comunitat Valenciana.

En un segon capítol continuarem tractant altres temes al voltant de les dones escriptores, centrant-nos més en l'actualitat, als segles XX i XXI, els entrebancs que encara arrosseguem en una estructura patriarcal i capitalista, però també i en positiu, de tota la tasca coeducativa que està en marxa a través de projectes cooperatius a mitjà termini.

De moment vos animem a submergir-vos en les pàgines i dies d'aquest calendari «Temps de dones, dones en el temps 2021» per gaudir de la presència de les dones escriptores. També als i les docents de fer ús de les propostes didàctiques coeducatives de les darreres pàgines i, en general perquè difongueu en la mesura del possible l'imaginari equivocat que durant segles ha regnat, amb la intenció de solucionar la injustícia comesa amb tantes dones silenciades i fomenteu una mirada crítica i una sensibilitat sense exclusions ni prejudicis.

 

Només amb el teu suport tindrem viabilitat i independència financera. Amb una aportació de 150€ a la fundació Jordi de Sant Jordi podries recuperar fins al 100% de l'import.

Impulsem Nosaltres La Veu, recuperem Diari La Veu!

Fes-te agermanada ací