Hui no és el dia de Marie Curie

per Kristin Suleng

Columnistes

«Poden cremar llibres, però no poden cremar la curiositat [...] No es pot impedir que la gent mire cap al cel, pare. I quan mires les estrelles no pots evitar fer-te preguntes». És una cita d’Hipàtia extreta de la immillorable recreació que traça Ignasi Llorente en La història de la ciència com mai te l’han explicat (Angle Editorial, 2018), en concret, de l’última conversa amb el seu pare abans de ser assaltada, torturada i assassinada. Des del 2015, Nacions Unides celebra el Dia Internacional de la Dona i la Xiqueta en la Ciència l’11 de febrer, data que s’atribueix, tot i no estar confirmat, al naixement de la considerada primera matemàtica de la història. 

Siga un dia o una setmana, la celebració pretén visibilitzar el treball de les dones en la investigació i fomentar la formació de les joves en ciència, tecnologia, enginyeria i matemàtiques, unes disciplines englobades en l’acrònim anglosaxó STEM que s’allunyen d’aquelles que enclaustren la dona com a cuidadora de la societat. Tanmateix, enguany, amb el curs marcat per la pandèmia, la sisena edició reivindica el treball de les dones en les professions sanitàries i de recerca mèdica, que contribueixen a conéixer el coronavirus i a tractar les persones afectades. Una dedicació a fer-nos una vida millor davant el col·lapse social que paguen amb un preu molt alt, l’erosió mental i emocional. De fet, el New York Times de fa uns dies ja ens dona el vist-i-plau per a parlar d’una pandèmia paral·lela de trauma i esgotament del personal de la salut. Ho il·lustrava amb una internista de 41 anys de Chicago que havia penjat la bata pels insuportables danys morals del caos arran de la primera primavera de la covid. 

En matèria de drets i igualtat, em declare tan poc devota d’encapsular, i justificar, la divulgació crítica del posicionament de la dona en la nostra societat només uns pocs dies a l’any, com de repetir esquemes masculins que cal superar. Per exemple, no acabe d’entendre que iniciatives com Womanation Congress, un macroesdeveniment lloable en el nostre particular desert divulgatiu, es promoguen programes amb el 100% de ponents dones. Poc de favor ens fem en desvirtuar reivindicacions com el #NoSinMujeres, tant com en rebutjar la necessitat d’aquesta celebració. 

Tampoc les iniciatives es poden limitar als retrats viquipèdics de biografies curriculars. Ací he de reconéixer la feinada de les companyes Remei Castelló i Anna Gimeno en recol·lectar una bona mostra de perfils de dones de ciència en el seu doble treball Exploradores i aventureres de la ciència i Investigadores intrèpides per a estudiants de Primària i Secundària. Però es tracta d’un primer escaló de la divulgació, com també ho fa la campanya #VullSerCom, de la Conselleria d’Inclusió. Queda encara tota una escala per pujar. 

Els temps demanen pensament crític. No em referisc al fet que les taules rodones o webinars esdevinguen una sort de teràpies de grup. Molt adient i necessari trobe que les jornades, o qualsevol altra activitat de divulgació, com en fan grups remarcables com Girls4STEM o entitats com l’IFIC i el Jardí Botànic, que apropen el treball de la dona en la recerca científica es projecten des de la doble òptica, d’elles i d’ells també. O d’una tercera, ara que la futura llei d’Irene Montero encén el debat vers la transsexualitat. Cal incorporar més veus i trobar preguntes de debat. Heus ací algunes propostes, que tant es poden fer servir en seminaris com en llibres, adreçades a dones i homes de ciència: 

- Les dones estan encara ignorades en el món de la ciència? Com ha evolucionat el seu paper aquests últims anys? 

- Les investigadores tenen més dificultats en comparació amb els seus companys en el desenvolupament de la carrera científica? A quins motius atribuiria eixes dificultats? 

- Una reivindicació és la falta d'una major presència de les dones en llocs directius en les institucions i òrgans de decisió en ciència. Està d'acord? Quins factors apuntaria?

- Quines repercussions tenen les activitats que divulguen el treball de la dona en la recerca científica en la millora de la seua consideració i oportunitats?

El Dia de la Dona i la Xiqueta en la Ciència no és el dia de Marie Curie, per molt que siga el major exponent, juntament amb Hipàtia, de la dona científica. No toca fomentar les expectatives falses. Ni totes les dones ni tots els homes guanyen dos premis Nobel. Però hui sí que és dia de recordar que la ciència continua tenint mà d’obra invisible i desplaçada; que marcar la diferència implica solidaritat, com el gest més que generós de la física britànica Jocelyn Bell Burnell de donar els 3 milions de dòlars del guardó Breakthrough Prize per a crear beques que obrin la porta de la diversitat a les minories en l’Institut de Física de Regne Unit i Irlanda del Nord; que hem d’aturar els adjectius pejoratius quan les dones de ciència ens parlen de la realitat que no volem veure —qui no ha llegit que la viròloga Margarita del Val és una pessimista i que l’economista Mariana Manzzucato és una asustadora?—, i que la divulgació no només és cosa de l’acadèmia, les institucions i el branding, sinó també del periodisme científic, que necessita més presència en l’ecosistema mediàtic local, ja que encara som responsables de fer arribar la ciència a la societat.

La publicació d'aquest contingut ha sigut possible gràcies a les més de 600 agermanades.
Amb una donació de 150€ a la fundació Jordi de Sant
Jordi és possible recuperar fins al 100% de l'import.

Suma-t’hi! Només amb el teu suport recuperarem Diari La Veu!
Agermana't ací