President Puig, Madrid decideix per tu

per Josep Barberà

Tribuna

 

Vint mil milions d’euros. Un dos seguit de deu zeros. Una xifra inimaginable per al comú dels mortals. Quatre mil euros per cada habitant del País Valencià, xiquets inclosos.

Aquesta és la xifra a la qual, segons l’Institut Valencià d’Investigacions Econòmiques, puja el «deute històric» de l’Estat amb el País Valencià. Deixarem de banda, encara que siga per un moment que, a més a més, cada any cinc mil milions d’euros ixen de les butxaques dels valencians, se’n van a Madrid i no tornen (1.000 euros per cada ciutadà). És una espoliació constant sense comparació fora dels territoris colonials.

Ara, aquesta reivindicació històrica del valencianisme sobiranista ja és pràcticament transversal. Pocs s’atreveixen a negar l’evidència i tothom, amb més o menys matisos, reconeix que el nostre país és el pitjor finançat de tot l’Estat espanyol. Mane qui mane a Madrid.

Ens trobem en una situació que ningú podia preveure fa només uns anys. La pandèmia està fent estralls i els contagiats i els morts es compten per centenars. Sanitaris i hospitals estan esgotats i saturats. Cada dia augmenten els aturats i les persones en risc d’exclusió social. Xicotets empresaris estan baixant les persianes i, molts d’ells, no les tornaran a obrir. L’hostaleria està pagant els plats trencats d’una gestió basada en la falsa dicotomia «salut o economia»; com si sense salut hi haguera economia. Com si sense salut hi haguera res que no fora patiment, por i mort.

Aquells que depenen de l’ingrés d’alguns centenars d’euros dels ERTO, veuen desesperats com passen els mesos i no arriben els ingressos. Els autònoms veuen com les ajudes anunciades a bombo i plateret per la Generalitat no arriben o són insuficients. I ningú no entén com els mateixos que prohibeixen reunions de no convivents, els diuen que està bé anar a treballar amb un metro o autobús atapeït, on no hi ha distància de seguretat que valga. Pareix que ja han triat, han triat «l’economia», la d’ells; a «la salut», la nostra.

Ha triat el Palco del Bernabeu. Han triat les Torres Kio. Ha triat la Villa y Corte. Han triat tots, excepte els valencians. Perquè no podem, perquè dels nostres diners manen ells.

El Molt Honorable President de la Generalitat, Ximo Puig, ha volgut avançar el toc de queda a les 20h. Madrid li ha dit que no. I no ho ha fet. No està malament per als que ens parlaven d’una nova era, la del «poder valencià». On estan els pollastres que volien muntar? On queda la influència valenciana a Madrid? On estan les samarretes reivindicatives? On està l’ànima federalista del PSPV? Fins i tot Castella i Lleó ha estat més valenta que el País Valencià i ha avançat el toc de queda a les 20h sense esperar el permís de l’amo de Madrid.

Esquerra Republicana ha presentat una iniciativa al Congrés espanyol perquè es comencen a transferir de manera immediata aqueixos vint mil milions d’euros. Aquesta no serà una solució a llarg termini, ho sabem. Sabem que ens cal una Hisenda pròpia com la tenen bascos i navarresos. Però és una mesura d’urgència. Vint mil milions d’euros significa salvar vides, salvar negocis, salvar dignitats. Significa «salut i economia».

Cal exigir a tots els partits amb presència al País Valencià que es planten. Que voten aquesta iniciativa del sobiranisme valencià. Que li pregunten al conseller Soler què podria fer amb 20.000.000.000 d'euros més de pressupost. Que li ho pregunten a la consellera Barceló, quan diu «fem tot el que podem» què podria fer amb els diners que són nostres. Que li pregunten a la vicepresidenta Oltra quantes inversions podria fer en unes residències on els nostres majors estan patint com ningú els efectes de la COVID-19. Però que li ho pregunten també a la senyora Bonig, o al senyor Cantó; que diguen que estan en contra que els valencians tinguem allò que produïm i que Madrid seguesca engrossint les seues economies a costelles dels valencians i les valencianes. Dubte que ho puguen defensar. I no es tracta de solidaritat. Els valencians no som un país ric. Som un territori pobre. Pobre, infrafinançat i espoliat.

Volem els nostres diners. Volem decidir nosaltres.

 

Només amb el teu suport tindrem viabilitat i independència financera. Amb una aportació de 150€ a la fundació Jordi de Sant Jordi podries recuperar fins al 100% de l'import.

Impulsem Nosaltres La Veu, recuperem Diari La Veu!

Agermana't ací