Tal dia com hui del 1668 es va signar el tractat d’independència de Portugal

per NLV

Efemèrides

Roque Gameiro, «Batalla de Montes Claros», segle XVII
Roque Gameiro, «Batalla de Montes Claros», segle XVII

El 13 de febrer de 1668, al convent de Sant Eloi de Lisboa, els representants diplomàtics de la monarquia hispànica, en nom de Marianna d’Àustria, reina regent durant la minoria d’edat de Carles II, i de la monarquia portuguesa, en nom del rei Alfons VI, van signar el tractat que posava fi a la guerra de separació de Portugal, iniciada el 1640. Un tractat que suposava el reconeixement de la seua independència per la corona espanyola. Els dos reialmes van acceptar la presència i mediació del comte de Sandwich en nom del rei Carles II d’Anglaterra. Concloïa així la unió que els dos països havien mantingut de fet entre 1580 i 1640, i per la qual la monarquia hispànica considerava Portugal part de l’imperi espanyol, tot i que tinguera el seu propi rei.

L’acord de pau posava punt final a un conflicte bèl·lic que havia esclatat 28 anys abans (1640-41), coincidint amb la declaració d'independència portuguesa i amb la proclamació de la República catalana. Amb el Tractat de Lisboa, que és el nom que va rebre aquell acord de pau, la monarquia hispànica reconeixia la independència de Portugal i li reintegrava totes les colònies a excepció de Ceuta. 

Feia 8 anys que havia conclòs la Guerra dels Trenta Anys, que havia certificat la fi del lideratge hispànic en el concert internacional. El cap de la legació hispànica era Gaspar de Haro, fill de Luis de Haro y de Guzmán, cap de la representació diplomàtica hispànica en el Tractat dels Pirineus (1659), que havia significat l'amputació de Catalunya: el lliurament dels comtats del Rosselló i la Cerdanya als Borbons francesos. Ho era en virtut de la seua condició de privat -ministre plenipotenciari- del rei Felip IV; un càrrec que pràcticament havia heretat del seu oncle, Gaspar de Guzmán, el comte-ducd'Olivares, responsable d’una crisi econòmica i social de proporcions monstruoses, que va desembocar en la revolució independentista dels Segadors (1640-1652). 

El poliedre que dibuixen aquests tres personatges explica algunes coses més que les pràctiques generalitzades de corrupció i simonia (compra-venda de càrrecs públics), que corcaven l'Administració hispànica. Un poliedre que es completa amb l'aparició en escena de Luisa de Guzmán, neboda d'Olivares i esposa del duc de Bragança, que és coronat rei de Portugal (1640) en la declaració d'independència. La poderosa família dels Guzmán -de l'elit oligàrquica castellana- culminava les seues ambicions obtenint el tron de Lisboa. Un projecte que no podien dur a terme a Barcelona per la naturalesa republicana de la revolució independentista catalana. I que explica, en gran mesura, el resultat final d'aquelles dues revolucions. 

 

«Batalla de Montes Claros», segle XVII. Ceràmica. Palau Fronteira, Lisboa

El 17 de juny de 1665, les tropes espanyoles foren vençudes per l’exèrcit portuguès a la batalla de Montes Claros. Era la cinquena derrota important dels espanyols en la guerra que els lusitans mantenien amb Espanya per la seua independència, que fou finalment reconeguda per Madrid el 1668. En aquesta fita, Catalunya va tenir un paper secundari, però inestimable per als portuguesos en un moment de decadència de l’Imperi espanyol dels Habsburg o Casa d’Àustria. 

El domini espanyol sobre Portugal començà a gestar-se el 1578 amb la mort del rei Sebastià a la batalla de Kasr al-Kabir, al Marroc. El seu parent més proper, el cardenal Enric, va pujar al tron i va intentar renunciar als vots eclesiàstics per continuar amb la dinastia. Però va topar amb l’oposició del papa Gregori XIII, aliat dels Habsburg. De fet, el rei espanyol Felip II també aspirava a la corona portuguesa, ja que era net de Manuel I, rei de Portugal entre el 1495 i el 1521, el qual era també pare d’Enric. 

 

Manuel I de Portugal

 

El rei Manuel I

Durant el seu regnat, els portuguesos continuaren vorejant les costes africanes i arribaren amb èxit a l’Extrem Orient. Vasco da Gama feu el periple d’Àfrica i arribà a Calicut, a l’Índia (1497-98) i, en un segon viatge (1502-03), descobrí les illes Amirante i establí factories a la costa del Dècan. Francesc d’Almeida, primer virrei de l’Índia portuguesa (1505-09), mantingué l’hegemonia portuguesa a l’oceà Índic en lluita contra els musulmans d’Egipte (victòria de Diu, 1508), i navegà fins a Ceilan i Madagascar. El seu successor, Alfons d’Albuquerque (1509-15), conquerí Socotra, Masqat, Ormuz (1506), Goa (1510) i Malacca (1511) i organitzà una expedició a l’arxipèlag de les Moluques. Els portuguesos arribaren a Siam, Dai-Viêt, Xina (1514-17) i Macau (1557). D’altra banda, Pedro Álvares Cabral arribà a les costes brasileres (1500). 

Manuel I establí el monopoli de la corona sobre el comerç de les espècies amb la creació de la Casa da India e da Guiné (1499). A Lisboa fluïren les espècies asiàtiques, el sucre de les illes i els esclaus negres. Una política d’alts preus de venda donà a la corona enormes beneficis. 

Ambicionant d’annexar-se a Castella, Manuel I es casà successivament amb dues filles (Isabel, 1495, i Maria, 1500) i una neta (Elionor, 1518) dels Reis Catòlics. Durant el regnat de Joan III (1521-57), els venecians aconseguiren competir amb els portuguesos. La introducció de la Inquisició a Portugal (1536) provocà l’emigració de molts comerciants i fou un obstacle per al progrés científic. 

 

Alfonso Sánchez Coello, «Sebastià I de Portugal», ca. 1575

 

El rei Sebastià

El rei Sebastià (1557-78) considerà que el destí natural de l’expansió portuguesa era el nord d’Àfrica, però fou derrotat i mort a l’esmentada batalla de Kasr al-Kabir el 1578. Després de l’efímer regnat del darrer descendent legítim de la Casa d’Aviz, el cardenal Enric (1578-80), es disputaren la corona portuguesa Felip II de Castella, net de Manuel I, que tenia el suport de l’oligarquia, i Antoni, prior de Crato, nebot del cardenal Enric, candidat de la burgesia i de les ciutats. Un exèrcit castellà derrotà el pretendent nacional a Alcántara (1580). 

 

La unió de Portugal a Castella

Felip II fou proclamat rei a les corts de Tomar (1581). Durant la unió de Portugal a Castella, que havia de durar fins al 1640, foren consumats l’enfonsament del poder marítim portuguès i la destrucció del monopoli del comerç oriental, abandonat a mans d’anglesos i holandesos. Encara que les tropes castellanes protegiren les rutes portugueses, no pogueren evitar que els holandesos s’instal·laren al Brasil i a les factories africanes de São Tomé i Luanda. 

Les dificultats econòmiques i les càrregues financeres imposades pel comte duc d’Olivares, ministre de Felip IV, provocaren insurreccions populars anticastellanes (1637). El descontentament culminà quan, en produir-se la revolta catalana del 1640, el comte duc d’Olivares requerí l’ajuda de tropes portugueses per anar contra Catalunya. La noblesa i la burgesia s’insurgiren amb l’ajut de Richelieu i proclamaren rei el duc de Bragança amb el nom de Joan IV (1640-56). Fou la Restauração.

Felip II envaí el país amb un exèrcit liderat pel duc d’Alba que vencé les forces d’António a la batalla d’Alcàntara, i va ser proclamat rei de Portugal amb la condició que no convertira el país en una província castellana. 

Però a partir del segle XVII hi hagué diverses revoltes portugueses (Porto, 1624; Èvora, 1637) que, a poc a poc, s’anaren estenent per tot Portugal, especialment per l’augment dels impostos en temps de Felip IV. Aquests conflictes crearen malestar en els territoris governats per la monarquia hispànica a causa sobretot de la pressió fiscal a la qual eren sotmesos per sustentar la guerra dels Trenta Anys. 

A Catalunya, el descontentament també era degut a les malvestats de les tropes espanyoles que ocupaven el territori en les lluites contra França. El 1626, aquest malestar va anar en augment quan el primer ministre de Felip IV, el comte-duc d’Olivares, va proclamar la Unió d’Armes per la qual tots els territoris no castellans de la Casa d’Àustria havien d’aportar homes i diners a l’esforç bèl·lic. El desgast econòmic i moral de les guerres que lliurava Espanya i el malestar per la Unió d’Armes esclatà finalment el 1640. Al juny, els pagesos catalans es van revoltar contra la presència de tropes al territori en l’anomenat Corpus de Sang, on va morir assassinat el virrei de Catalunya. Al setembre, la Generalitat signà el Pacte de Ceret pel qual posava el país sota la protecció de França. 

L’1 de desembre, un grup de nobles, militars i clergues portuguesos nomenaren el duc de Bragança com a rei de Portugal amb el nom de Joan IV.

La rebel·lió portuguesa no fou considerada prou important pels Habsburg, els quals van centrar la major part dels esforços militars sobretot a Catalunya i França. Així, Portugal tingué temps de crear fortificacions defensives a la frontera i crear aliances amb França i una treva amb Holanda, ambdues el 1641. Però aquell any de 1641 a la Casa d’Àustria li sorgí un altre problema intern. El duc de Medina Sidònia, Gaspar Pérez de Guzmán, cunyat de Joan IV de Portugal, conspirà per crear una zona independent a Sevilla, Còrdova, Jaen i Granada. Descoberta la conspiració, el duc de Medina Sidònia va ser desterrat a Castella i posteriorment empresonat. I a finals d’aquella dècada també hi va haver incidents secessionistes a Navarra, Nàpols i Sicília. 

En aquesta illa les revoltes no foren sufocades fins al 1652. Paral·lelament a aquests fets, els portuguesos van aconseguir derrotar els espanyols en la primera batalla important des del nomenament de Joan IV com a rei de Portugal en la coneguda com a Guerra de Restauració. Després de cinc grans enfrontaments hispano-portuguesos, finalment, el 17 de juny de 1665, les tropes portugueses liderades pel duc de  Schomberg, un militar d’origen alemany que havia lluitat al costat d’holandesos, suecs i francesos a la Guerra dels Trenta Anys, van vèncer definitivament els espanyols a la batalla de Montes Claros o de Vila Viçosa. A partir de llavors, els espanyols, fatigats i arruïnats per tants anys de guerra ja no van fer cap més esforç bèl·lic per recuperar Portugal.

 

Fonts:  Marc Pons, «La Monarquia Hispànica reconeix la independència de Portugal»,El Nacional, 2017 /   Ernest Prunera, «La independència de Portugal en el marc de la crisi de la monarquia hispànica de 1640», 2017  /  Enciclopèdia Catalana  / Jordi Soler i Toni Strubell, «Efemèrides», El Punt Avui, 2018

 

La publicació d'aquest contingut ha sigut possible gràcies a les més de 600 agermanades.
Amb una donació de 150€ a la fundació Jordi de Sant
Jordi és possible recuperar fins al 100% de l'import.

Suma-t’hi! Només amb el teu suport recuperarem Diari La Veu!
Agermana't ací