Ara que fa un any

per Víctor Labrado

Tribuna

Hem de celebrar que avui fa 365 dies va eixir La Veu dels Llibres, per primera vegada, a les pantalles. Perquè, de tant en tant, ja va bé girar-se a mirar arrere, per comprovar si fa goig el camí recorregut, per mesurar la faena feta, que és una manera de prendre forces.

I déiem aquell 15 de febrer, l’any passat: «parlarem dels fets i les circumstàncies relacionats amb el món del llibre». Però calia ser més explícits i afinàvem, pel que fa al mètode de treball i als objectius, i acabàvem dient:

«Us presentem des d’ara La Veu dels Llibres. Hi parlarem de llibres i d’autors. Ho fem convençuts que tenim una producció editorial rica, abundant i –com totes– molt diversa en gustos, temes, gèneres i qualitat. D’això parlarem, tot esperant que podrem ajudar a orientar-se els lectors en les seues expedicions per les llibreries –físiques o electròniques–, suggerint-los lectures que els podrien resultar satisfactòries.

Hem invitat a participar-hi una llarga llista de col·laboradors a dir la seua, a parlar sobretot de llibres que, segons el seu criteri personal, mereixerien l’atenció, o més atenció encara, del públic lector. 

Va de bo, va de llibres».

Això ha anat concretant-se, dissabte rere dissabte. Ara mateix allò dels «fets i les circumstàncies relacionats amb el món del llibre» s’ha resolt en una sèrie d’articles que van des de qüestions editorials –escrits sovint pels mateixos editors–, a aspectes del nostre imaginari i tradicions literaris: la memòria i la geografia d’obres i d’autors, tant d’actuals com de passats, com d’alguns francament antics. I aquesta és una part de La Veu dels llibres.

L’altra, la de repassar la producció editorial actual per «ajudar a orientar-se els lectors en les seues expedicions per les llibreries» la volíem emprendre des d’un concepte d’actualitat que no fóra sinònim de novetat. I així ho hem fet. Al costat de la llista dels «8 més venuts» que publiquem cada setmana, hi apareixen ressenyats llibres editats fa uns mesos, un parell d’anys, fins i tot una dècada, o més, si es troben a la venda.

Ho hem fet així per convicció. És més fàcil de trobar llibres bons espigolant entre la producció, com ara, dels últims tres anys, que no dels últims tres mesos. Ens hem estimat més furonejar pels prestatges que no parar el cabàs a la descàrrega de l’última fornada de novetats. En tres mesos –és el temps que solen durar els llibres exposats amb tots els honors, i encara–, no hi ha temps a llegir totes les novetats, a triar de forma responsable, mínimament documentada. A hores d’ara, els llibres tenen una vida massa curta i hem treballat, doncs, des de la intenció d’allargar-los-la, amb un criteri de respecte a l’esforç literari i editorial.

Pel que fa a «la llarga llista de col·laboradors –invitats– a dir la seua» cal dir que, a hores d’ara, un any després de començar, s’ha fet molt més llarga. Vam partir de la nostra agenda, hi vam afegir noms suggerits per alguns amics i coneguts. En aquell primer cercle n’érem una vintena, o poc més. Això va créixer ràpidament, es va ampliar de forma espontània, en el dia a dia, entre amics, coneguts i saludats. A hores d’ara, un any després, hem arribat al que podríem dir el tercer cercle: a coneguts de coneguts del coneguts que integraven el primer cercle. Més d’un centenar de col·laboradors ha publicat a La Veu dels Llibres, a partir de les pròpies preferències literàries. Això és garantia de pluralitat: la tria de títols a ressenyar no depén de la iniciativa o gustos d’un sol individu, ni d’un grup reduït de persones. Convençut com estic que les preferències literàries responen, en gran part, a la subjectivitat dels individus, més o menys raonables, com a coordinador, he fet per donar veu al màxim de subjectivitats.

Des del punt de vista de l’objectivitat, pel que fa a producció literària i editorial, a procedència de les col·laboracions, no reverenciem els límits administratius, no els imaginem ni reconeixem altures de Gran Muralla autonòmico-mental. Ressenyem obres i autors, tenim col·laboradors del nord, del sud, de terra endins, de mar enllà.

Pel que fa al públic lector, perquè ho hauríem d’amagar com un misteri, o com una vergonya? Ho dic perquè vivim en un entorn on les xifres de lectors són el secret més ben guardat, l’objecte de la discreció més esmunyedissa, si no una pura fantasia dins l’imperi del despropòsit.

Cal dir que sabíem que en un any no arribaríem on anàvem. I que des de la literatura no s’omplin estadis. Per tant: abans de l’estiu arribàvem a les 1.500 lectures d’article cada cap de setmana, o poc més. Al llarg de l’estiu, en perdíem i després en recuperàvem. Des de Nadal hem arribat sovint o hem passat de les 2.000. També hi ha setmanes que caiem fins a prop de les 1.000. Mai per davall.

De moment, aquesta és la cera que crema. Estem convençuts que no és tota, i ens ho mirem des d’un optimisme moderat, que vol dir des de la modèstia i des de l’ambició, tot alhora. La nostra cultura, la nostra literatura, la nostra llengua, per una política de mitjans de comunicació molt determinada i volenterosa, pateix d’un mal que tots sabem: l’elusió, l’arraconament, la marginalitat, la reducció sistemàtica a l’anècdota. Així, no és estrany, gens, que la imatge que en té, fins i tot una part important del nostre públic potencial de cultura alta o mitjana, siga molt pobra. O pobríssima.

Per sort, aquesta imatge no es correspon amb la realitat de la nostra producció literària i editorial. Tenim, som, com un negoci amb la botiga plena de tot, però tancat a mitja persiana. Cal pujar-la dalt de tot, com siga. I ací estem, creixent i fent puntelletes. Veniu i ajudeu-nos.

Va de bo, va el segon any.

La publicació d'aquest contingut ha sigut possible gràcies a les més de 600 agermanades.
Amb una donació de 150€ a la fundació Jordi de Sant
Jordi és possible recuperar fins al 100% de l'import.

Suma-t’hi! Només amb el teu suport recuperarem Diari La Veu!
Agermana't ací