El retrat de la pell escorxada

per Anna Moner

Columnistes

 

«No ho hauria d'haver acceptat», pensa Michelangelo Buonarroti mentre prova de mantindre’s quiet. Fa més d'una hora que posa assegut en una cadira amb el cos gairebé de costat, el cap girat lleugerament a la dreta, el braç esquerre recolzat al respatller i la mirada fixa en el pintor. No li ha agradat mai que el retraten i, menys encara, ara que ha complit els seixanta anys. L’horroritza que s’hi perpetuen les llatzèries acumulades per l’edat. Detesta que l'examinen, tanmateix confia en Jacopino del Conte i espera pacient que aplique els últims tocs a l'obra. Intenta no obsessionar-se amb el dolor que comença a notar a la zona lumbar i es repeteix mentalment, per tal de no oblidar-se'n, que, tan bon punt arribe a casa, ha de beure uns quants gots d'aigua de Viterbo, tal com li ha aconsellat l'anatomista Matteo Realdo Colombo. Si no ho fa, les agullonades al renyó augmentaran, s'escamparan per l'abdomen i l'escrot, i començarà a suar i a tindre nàusees. Un turment que es presenta de sobte de tant en tant i que li impedeix pujar a la bastida i agafar els pinzells durant, almenys, un parell de dies. Els tractaments de Colombo han suavitzat els còlics nefrítics que pateix des de fa més de tres lustres, però no han rebaixat la inflor de les cames. Un defecte que no va passar desapercebut a la mirada audaç de Raffaelo Sanzio quan el va triar perquè fera de model per al personatge d'Heràclit, el filòsof de rostre relaxat i genolls grossos i inflamats que apareix en primer terme en L'Escola d’Atenes.   

 

Raffaelo Sanzio, «L'Escola d'Atenes», detall d'Heràclit, 1510. Fresc. Palau Apostòlic del Vaticà

Buonarroti es distrau uns minuts imaginant el paoròs autoretrat que té previst incorporar al fresc de cent seixanta-set metres quadrats que porta entre mans. Un projecte colossal sobre el Judici Final que Climent VII li va encarregar com a remat del conjunt de la capella Magna poc abans de morir. Fa mesos que ha decidit que el rostre de la pell escorxada que sostindrà la poderosa figura de sant Bartomeu tinga els seus propis trets. Observa impacient la parsimònia amb què Jacopino mescla els colors en la paleta i li venen al cap els versos que va escriure la nit anterior. Uns versos que traspuen l'esgotament que arrossega i que preludien la cruesa amb què pintarà les seus faccions en aquell tros de despulla humana: «Soc una bossa de pell, plena d'ossos i nervis, / el meu rostre és la imatge de l’horror […] / estic consumit, desfet, trencat a causa de l’esforç». 

 

Michelangelo Buonarroti, «El Judici Final», detall de sant Bartomeu amb la pell escorxada, 1535-1541. Fresc. Capella Sixtina

Enyora la vigoria i la insolència de l'adolescència. Als tretze anys, manejava amb destresa el martell i el cisell i aprenia els secrets de la pintura al fresc al taller del mestre Francesco Ghirlandaio i, als quinze, seia a la taula dels Mèdici envoltat dels esperits més cultivats de l’època. No ha necessitat mai dormir gaire. De fet, sempre ha reservat les nits per  dibuixar i per escriure cartes i poemes d'amor a Vittoria Colonna i a Tommaso de Cavalieri, persones belles, cultes i sensibles a l'art i la poesia. Ara, però, escriure o dibuixar més d'un parell d'hores seguides li provoca una gran incomoditat a les mans. A més, el dolor de les cervicals, conseqüència dels quatre anys que va passar pintant el sostre de la Capella Sixtina, dret dalt de la bastida amb el cap enrere, l'obliga a interrompre sovint el treball. Té clar que la pintura al fresc no és cosa d'ancians. Aquesta tècnica exigeix rapidesa, s'ha de preparar la paret i posar el color mentre la calç està humida per tal que els pigments es mesclen amb l'arrebossat i s'integren al mur.  

 

Jacopino del Conte, «Retrat de Michelangelo Buonarroti», 1535. Oli sobre taula. Metropolitan Museum of Modern Art, Nova York

 «No ho hauria d'haver acceptat», torna a pensar quan, finalment, Jacopino del Conte el convida a contemplar el seu retrat. Michelangelo analitza amb certa inquietud els evidents canvis físics que manifesta el seu cos. S'ha aprimat massa. Està fet un sac d'ossos. No li estranya gens, les darreres jornades només ha ingerit pa i vi. El quadre testimonia una decrepitud prematura. Res a veure amb el rostre salutífer, les mans àgils i la mirada fresca que, temps enrere, el seu protegit Sebastiano del Piombo va traslladar al llenç. Sens dubte, l'obra de Del Conte posseeix una gran qualitat. Tot i això, a penes es reconeix en la figura eixuta vestida de negre rigoròs, com de costum, en què nómès hi destaquen el rostre i la mà esquerra. La mà amb què pinta, escriu i esculpeix. Els cabells i la barba, abans foscos, s'han tenyit de blanc i, a la cara, demacrada, hi destaquen les arrugues del front, molt marcades, i els ulls petits i apagats. No obstant això, al fons de les pupil·les, hi distingeix restes d'orgull, espurnes de l'ímpetu i de la curiositat que l'animen a mamprendre empreses noves cada dia. 

 

Sebastiano del Piombo, «Retrat de Michelangelo Buonarroti», 1518-1520. Galeria Hans, Hamburg 

Michelangelo continua l'examen minuciós del retrat i esbossa un somriure trist quan observa amb atenció la mà. Jacopino ha representat amb una gran precisió anatòmica les protuberàncies òssies que s’han format a les bases dels polzes i que li deformen el dits. Un lent i progressiu engrossiment que li genera un dolor agut cada vegada que agafa un pinzell o una maceta. Malgrat tot, la tossudesa l'ajuda a persistir-hi. Està convençut que mantindre una activitat regular li permetrà conservar la seua funcionalitat i impedirà que acaben petrificant-se. Confia que el procés degeneratiu s’alentirà amb cada pinzellada, amb cada martellada.

Abandona l'estudi de Del Conte amb la certesa que la majoria sols veurà en aquest retrat l'artista esquerp, iracund, intransigent, solitari, auster i arrogant. No es queixa; l’obsessió per la feina, l’aspecte poc acurat i les nefastes habilitats socials han contribuït a crear la imatge de geni intractable. Ell, però, en aquella taula percep l'home arriscat, contínuament paralitzat per la timidesa, ofuscat per la perfecció, devorat per la fatiga, turmentat per l'angoixa. Els encàrrecs s'hi acumulen. Necessita supervisar sovint cada detall del procés creatiu. És incapaç de delegar. No vol delegar. No suporta estar envoltat d'ajudants adolescents riallers i xarraires, i no tolera que ningú veja les seues obres fins que no les dona per acabades. 

 

Michelangelo Buonarroti, «El Judici Final», detall de Minos, el rei de l'Infern, 1535-1541. Fresc. Capella Sixtina

Camina pels carrers sorollosos de Roma absort en els seus pensaments. Procura centrar-se en el pla de treball que li convé seguir per tal de dur a terme el mural del Judici Final en un temps raonable, però l'enrònia sobre la decrepitud i la dolçor de la revenja s'imposen. Michelangelo Buonarroti és home de poques paraules, l'art l'ajuda a expulsar els dimonis interns. Ja ho ha decidit. A la nit, mamprendrà l'esbós de la pell escorxada i, així que la despulla humana que sostindrà Sant Bartomeu mostre la ganyota patètica de la seua fesomia, idearà la manera de venjar-se de Baggio da Cesena, el mestre de cerimònies de Pau III, que l'ha acusat d'heretgia i ha escampat per tota la ciutat que la seua obra, plena de cossos nus que ensenyen sense pudor les vergonyes, és més digna de tavernes i banys públics que d'una capella papal. Segurament, li reservarà un espai ben visible a la part baixa del mural, just damunt d'una de les portes de l'altar. El representarà  en el paper de Minos, envoltat d'un munt de diables. El rei de l'Infern tindrà el semblant repulsiu del cardenal injuriós i repressor que ha gosat etiquetar-lo de pintor de bordell. L'exhibirà completament nu, amb orelles d’ase i una serp que li cenyirà el cos i li mossegarà els genitals. 

 

La publicació d'aquest contingut ha sigut possible gràcies a les més de 600 agermanades.
Amb una donació de 150€ a la fundació Jordi de Sant
Jordi és possible recuperar fins al 100% de l'import.

Suma-t’hi! Només amb el teu suport recuperarem Diari La Veu!
Agermana't ací