Sense notícies de Pablo Hasél

per Joan Canela

Columnistes

Sense notícies de Pablo Hasél
Sense notícies de Pablo Hasél

Algú, dotat de certa innocència, podria pensar que la premsa seria una institució especialment preocupada per la llibertat d’expressió. Al cap i a la fi, el seu negoci hi té molt a veure. Aquesta mateixa premsa que ha cobert amb una dedicació d’entomòleg el que han anomenat com «atacs a la premsa» del vicepresident espanyol, o que han informat puntualment de cada tuit crític amb cert periodisme de certs polítics –i aquí la paraula «certs» no és innocent- en canvi està passant de puntetes, per dir-ho finament, pel cas Pablo Hasél.

Es pense el que es pense de Hasél, és obvi que a hores d’ara la seua amenaça d’empresonament representa el pitjor atac a la llibertat d’expressió a l’estat espanyol. Centenars de músics, periodistes, escriptors i gent del món de la cultura en general, ha manifestat el seu rebuig a aquesta condemna, inclosos noms tan poc sospitosos de radicalisme com Joan Manuel Serrat, Pedro Almódovar o Almudena Grandes. Organitzacions com Amnistia Internacional també s’han posicionat. L’escàndol fins i tot ha obligat el Govern espanyol a moure fitxa i a plantejar-se una despenalització dels delictes d’opinió.

Però al País Valencià, els grans diaris semblen exempts d’aquest debat. A Levante s’han limitat a publicar alguns teletips d’agència que informen del cas. Asèptics i purament formals. Valencia Plaza ni tan sols això. El seu cercador no ofereix cap informació relacionada amb Hasél del darrer mes. Las Provincias és el diari que més ha seguit el tema, però –malgrat que no s’ha posicionat obertament- enfocant-lo sobretot des d’un punt de vista sobretot judicial i no polític: «Pablo Hasél ha estat condemnat per un delicte d’enaltiment del terrorisme i injúries a la Corona» i xim pum, res més a explicar. Cap rastre de la creativitat que mostren quan, segons el mateix diari, són Podem i Compromís els qui «desacrediten la democràcia».

 

 

Però amb tot, la peça més interessant la podem trobar, sens dubte, a la capçalera de Vocento, on inclouen –a pèl, sense fer valoracions- una selecció (només en posen 14) dels «64 tuits que condemnen Pablo Hasél». Una lectura –malgrat les frases tallades- molt interessant per a fer-se una idea del despropòsit de la condemna. Per exemple, es fa difícil veure-hi enlloc l’apologia del terrorisme. Les dues úniques vegades en què Hasél fa referència al tema, recorda el cap d’ETA Joseba Arregui i la membre del Grapo Isabel Aparicio. Del primer diu que va ser «assassinat per la policia torturant-lo», un fet incontrovertible, que fins i tot va suposar detencions i judicis de policies que serien posteriorment indultats per Felipe González. De l’altra que va ser «exterminada» i que se li va negar els tractaments mèdics en presó. Que va morir empresonada no es pot posar en dubte, que recordar-la siga «enaltir-la» ja és, com a mínim, discutible.

De les piulades que fan referència a la Monarquia, a hores d’ara, ni tan sols cal comentar-les. La resta, que critiquen la policia, potser són les més preocupants, però no per injurioses, precisament. Perquè si una institució com les forces de seguretat no poden ser fiscalitzades per la ciutadania –encara que siga de forma brusca- qui vigilarà el vigilant? De fet, en certa forma, no estava fent Hasél un paper que li hauria tocat fer a la premsa? Podria ser que el silenci actual no fora sinó una manifestació de la seua vergonya? Bé, tampoc cal passar-se d’innocència.

 

La publicació d'aquest contingut ha sigut possible gràcies a les més de 600 agermanades.
Amb una donació de 150€ a la fundació Jordi de Sant
Jordi és possible recuperar fins al 100% de l'import.

Suma-t’hi! Només amb el teu suport recuperarem Diari La Veu!
Agermana't ací