Espanya o vacunar-se en la coberta del Titànic

per Francesc Viadel

Columnistes

Al poc d’escampar-se la pesta de la COVID per tot arreu del món els diaris ja anaven plens de notícies sobre la imminent aparició d’un vaccí miraculós. Tot i que els científics negaven la possibilitat i, alhora, llançaven missatges ben poc esperançadors, el nacionalisme sanitari es va posar en marxa. Països poderosos com Estats Units, Rússia, Xina, Alemanya o Israel van anunciar que aviat obtindrien en els seus laboratoris l’elixir màgic per acabar amb la plaga. Es tractava al capdavall de veure qui tenia la xeringa més llarga o, dit d’una altra manera, de qui estava més capacitat per a guanyar la nova carrera mundial de la ciència que tot just acabava de començar. Tot això passava mentre Espanya, el país més important de l’univers en desfer-se de talents i elaborar tapes, perdia avions amb carregaments de material sanitari procedents de la Xina; mentre uns dirigents tancaven les ciutats i d’altres, com la inefable Ayuso, donaven solta als seus administrats perquè no deixaren ni un sol racó de la perifèria sense empastifar. Havia començat el malson de la pandèmia just quan encara ens recuperàvem de la puta crisi econòmica sense que socialment n’haguérem après res.

Des d’aleshores, esgotats pel confinament, sabent que la mort ens alena al bescoll, que hem pogut sobreviure a aquesta por i a aquesta tristor, nodrits per l’esperança del vaccí. Viure contenint la respiració, certament. Anar fent mentre esperem amb neguit el SMS de Salut o la trucada de l’ambulatori anunciant-nos que ens ha tocat el torn per a rebre la punxada màgica. Estic parlant de vostè, i de jo mateix, de la cuinera de l’escola dels xiquets, del cambrer del bar Los Caracoles, de la propietària de l’hostal Rosita, dels carteristes que fins fa no res feien l’agost als entorns de la Sagrada Família, de les senyoretes de moral distreta, dels repartidors de Coca-Cola, de les caixeres dels supermercats i de les obreres dels magatzems de taronja. 

Les vacunes, però, arriben amb comptagotes perquè les farmacèutiques van estafar els incapaços dirigents de la Unió Europea sobre la seua capacitat de producció. Això sense comptar que venen el vaccí al millor postor. I arriben en un lent i dramàtic degoteig també perquè fabricar vacunes, distribuir-les i administrar-les no és com fabricar fuets i organitzar un berenar popular en els Vivers de València.

Cal, doncs, esperar el nostre torn i, mentrestant, creuar els dits perquè no t’enganxe el bitxo de ple i caigues rotllat. Això és només per als desgraciats que per al cas som la majoria del veïnat. Tot plegat, en Espanya si formes part de l’elit militar, judicial, de la jerarquia eclesiàstica o ets un alcalde, sindicalista o dirigent polític amb més cara que esquena, no cal que esperes la xeringa tancat en casa a pany i clau. 

Al país de «Este virus lo paramos unidos» ja passen dels 700 els que s’han vacunat saltant-se la tanda amb la mateixa habilitat amb què ho fan les velles espavilades en la carnisseria el dissabte al dematí posant cara d’idiotes i esgrimint tot tipus d’excuses.

Un dels primers casos que vam conèixer va ser el del cap de la cúpula militar Miguel Àngel Villarroya, aquell tipo que en ple confinament ens parlava del virus com si fos un invasor extraterrestre al qual calia combatre amb armes llargues i avions. El general va dimitir poc després que ho fera també un alt comandament de la Guàrdia Civil que també es va salvar el protocol, una tècnica que en Espanya s’usa per anar als picoteos d’alt standing.   

Han hagut de dimitir -alguns d’ells més immunitzats que Pasteur- consellers de sanitat,  regidors, sindicalistes, alcaldes... Els bisbes, com el de Mallorca o el de Cartagena que va fingir ser un humil capellà d’una residència, com que no els vota ningú, es veu que en confessar-se n’han tingut prou. Poca broma.

Algun diari patriòtic per consolar-se ja ha dit que de pispes no només n’hi ha a Espanya i ha posat com a exemple Polònia, on es veu, oh!, que es van vacunar de forma irregular algunes actrius i famosos. Llegint la notícia l’altre dia ja em vaig quedar molt més tranquil. Si uns pocs de la faràndula polonesa es poden saltar el seu torn, per què no els d’Algemesí que hem anat als Maristes o els de Guadassuar que ballen a les Dansaes?  

Per a saber que això és un territori de carotes, estafadors de poco pelo i enemics acèrrims de la meritocràcia no calia que ens caiguera al damunt l’apocalipsi zombi. En veurem encara de tots els colors. Bocabadats quedarem també si al remat Cuba fabrica prou vacunes de les seues i organitza el turisme sanitari contra-COVID per als estrangers. Els rics col·lapsaran els aeroports d’Espanya i els bancs del ben segur que ja idearan algun lucratiu producte perquè el fill de la portera i família puguen passar l’estiu en dues punxades sota un cocoter. 

En Espanya vacunar-se contra la COVID és fer-ho sobre la coberta del Titànic pocs minuts després de les onze i quaranta minuts sota un cel ras. Vacunar-se o qualsevol cosa que implique una disciplina, un sentit de la responsabilitat col·lectiva en moments de gran dificultat. 

Si el Titànic haguera sigut espanyol, del cert que hui les memòries del seu capità, falsejades, encara es llegirien i que en el Mercadona potser ens regalarien el disc de l’orquestra del transatlàntic amb una oferta de xoriç ibèric. Qui els conega que els compre. 

La publicació d'aquest contingut ha sigut possible gràcies a les més de 600 agermanades.
Amb una donació de 150€ a la fundació Jordi de Sant
Jordi és possible recuperar fins al 100% de l'import.

Suma-t’hi! Només amb el teu suport recuperarem Diari La Veu!
Agermana't ací