Pintem el País Valencià de groc

per Maria Pérez Company

Tribuna

Pintem el País Valencià de groc
Pintem el País Valencià de groc

Diumenge passat, véiem com el mapa de Catalunya es tenyia de groc a mesura que passaven les hores fins arribar a assolir la tercera majoria absoluta amb 74 escons. Però més enllà del número d’escons obtinguts, aquestes eleccions han marcat una fita històrica, l’independentisme ha superat per primera vegada la frontera del 50% dels vots emesos.

Això vol dir que s'ha consolidat i ho ha fet amb una majoria de vots decidits, de vots que tenen clar que s'ha de tombar el règim del 78, de vots republicans que volen trencar amb un estat que encobreix la monarquia i tota la seua corrupció. Un estat que empresona per cantar, per escriure i per defensar la consciència de més de la meitat dels catalans i catalanes. En definitiva, l'independentisme s'ha consolidat amb una majoria de vots de ruptura enfront de l'statu quo actual.

Aquestes eleccions reflecteixen com un mirall el País Valencià. Un espill en el qual ens mirem per veure que, si ens decidim a perseverar, podem albirar un altre futur. Abans, però, hem d’identificar com ens afecta al sud del Sénia viure als peus de l’Estat espanyol, i no és tasca senzilla la identificació, perquè molta gent assumeix com «normals» situacions que, de cap manera, ho són ni ho serien enlloc: els nostres ports es gestionen des de despatxos a Madrid; a Madrid ens diuen quines assignatures i temes han d’estudiar les nostres xiquetes i xiquets (on mai entra, per exemple, la història del País Valencià); a Madrid decideixen si la Central Nuclear de Cofrents pot aguantar 10 anys més, tot i estar obsoleta; a Madrid es va decidir fa molts anys que el nostre país prescindia de bona part de la seua indústria i passava a ser eminentment agrícola i a estar pendent de les ajudes europees. A Madrid, amb posat militar, ens han dit què haviem de fer en la pandèmia. A Madrid decideixen el nombre de vacunes que ens arriben i els diners per a reconstruir una societat massa maltractada (i no només pels virus). La llista podria seguir fins a l’infinit, i sempre trobaríem qui des del País Valencià les entenguera i les defensara.

Crida l’atenció la poca freixura que té el Govern del Botànic per demanar tot allò que és dels valencians i les valencianes. Els pocs intents «d’autonomisme» de Puig enfront de l’Estat sempre han sigut malvinguts. Cada vegada que s’ha intentat gestionar alguna iniciativa des del País Valencià ha esdevingut malparada, com ara quan es va demanar canviar el toc de queda a les 20h per la pujada de casos de COVID. I és que si em pare a pensar, no puc evitar recordar la síndrome d’Estocolm i veure el Botànic com al presoner que s’enamora del seu segrestador, l’Estat espanyol. Potser durant la modèlica transició els partits s’enamoraren d’aquells progres amb mocassins castellans i jaquetes de pana que ens posaven el jou.

Potser això explique que, encara avui, els dirigents valencians del Botànic reten homenatge a l’amo. I puc entendre que l’amor tòxic siga l’única causa raonable. Però ja tothom s'ha adonat que aquella gent «maja» amb jaca de panna que ens prometia tanta autonomia i benestar ens està xuclant la sang. Hi ha afectes que resulten perniciosos i amb els quals paga la pena trencar, amistosament i civilitzada.

No queden raons per continuar enllaçats, però és difícil trencar amb un amor de fa anys i que, com més tòxic, més costa. I ens culpabilitzem i diem que no som solidaris, o que no és el moment. Però no, ja sabem que no volem seguir un sol dia més amb el llop disfressat de xai. I com fer-ho?

Només hi ha un camí: fer-ho. Amb la naturalitat, la senzillesa, la sinceritat i la rotunditat amb què ho faria un xiquet quan juga a travessar la muntanya més escarpada o el desert més inhòspit. Així doncs, juguem. Juguem a ser lliures, seriosament, amb determinació, just com ho faria qualsevol dels nostres infants. Apuntem-nos, agafem el pinzell groc de la llibertat i comencem a pintar el País Valencià. Comencem per tenyir les nostres places, els nostres carrers, allò que tenim a la vora. I fem-ho des de la fraternitat de saber-nos germans, per la igualtat d’una societat on ningú està per damunt de l'altre i sota la premissa de la llibertat del País Valencià, que ja fa massa temps que ens van segrestar.

Comencem a pintar de groc llibertat el País Valencià. Però fem-ho sense perdre més temps, no siga que se’ns acabe el llenç o la pintura.

 

La publicació d'aquest contingut ha sigut possible gràcies a les més de 600 agermanades.
Amb una donació de 150€ a la fundació Jordi de Sant
Jordi és possible recuperar fins al 100% de l'import.

Suma-t’hi! Només amb el teu suport recuperarem Diari La Veu!
Agermana't ací