Rondes de vol nocturn

per Georgina Solà

Veus

                                                                                                                                                                   Herir pájaros soñolientos

                                                                                                                                                                       Federico García Lorca

Que els ocells tinguin son, no els fa de més bon averany. L’amenaça de la son és una gran amenaça, i és un estat que arrossega, perquè la son duu inèrcia, i la inèrcia s’instal·la, si no hi ha òlibes amb els ulls brillants que mentre els altres ocells dormen tenen la sensació de tenir camp per córrer, i se’ls escapen xiscles afinats amb un altre diapasó. 

Són els xiscles que fan companyia en la nit, sense que ningú ho sàpiga. I arriba el matí i l’òliba és l’únic ocell que ha vist el que els altres no veuran mai: com és el món quan dorm, sobre què reposa la son, quin efecte fa sobre les coses. I amb aquest saber que és només seu, construeix una activitat que l’obliga a l’exercici perpetu d’uns muscles treballats contra vent i marea—en un medi, la tradició cultural on l’òliba actua, en què vent i marea són corrents d’aire desordenats i basses d’oli, i que, per tant, no el propicien. 

Amb exercicis de vol d’alçada i vol rasant. D’alçada: la reconciliació de tres disciplines que són la lectura, l’exegesi i la traducció conseqüent. Pràctica que fa que, de cop i volta, la traducció es converteixi en un batre d’ales que desplaça una massa d’aire amb capacitat de somoure construccions més o menys faraòniques i fer volar castells de cartes. 

L’impuls: parar l’orella al que ha fet una obra en el bosc on ha nascut, i acompanyar-la, la matèria però també el gest, a les portes d’un altre, perquè es relacioni amb un altre bosc, amb les seves condicions climàtiques, amb la fauna activa, i, sobretot, amb la matèria que aquesta manipula—les obres dels autors morts. I perquè els altres ocells dormen quan ella es lliura a aquestes travessies, cada nit l’òliba té una impressió quieta de l’efecte del frenesí diürn de la resta d’aus. I aquests ulls que són un parell de canons de llum arriben a distingir la forma tentacular d’aquests efectes. Del seu propi vol, i del dels altres.

L’instrument: el bisturí de l’anàlisi com a forma de prospecció i l’aposta intempestiva pel raonament desplegat fins al final, que no esquiva les topades del camí, sinó que les busca, i les provoca. Llavors hi combina el vol rasant, rasant i vertical, que ronda mesuradament els llocs on hi ha nusos, per curtcircuitar-los. Com en un sistema nerviós quan se’n fa un, allà hi ha el símptoma. I desfer-lo és fer dues passes cap endavant. O, aquí, en el bosc dels ocellots i ocellets que dormen angèlicament, és ensenyar la branca on dormen i tallar-la quan estan desprevinguts. És la branca dels pressupòsits, estellosa i de fusta de nyigui-nyogui. I aquest vol rasant és l’expressió d’una atenció molt sostinguda que l’òliba para al bosc sencer. 

                                                            * * *

 

 

           Ce n’est pas la lune, mais le soleil que je te conseillais, nous ne sommes pas de chouettes, que diable.

                                                                                                                                George Sand a Gustave Flaubert

Però aquí l’òliba que actua de nit vol la plena llum del dia, una llum forta, de raig, per abocar-la tota sobre la matèria amb qui té tracte. I és que tot es juga en la regulació dels feixos de llum. Potser el sol, les chouettes, el porten a sobre, amb la vista: i així poden sortir a campar a la llum de la lluna, sense renunciar als beneficis de la llum groga i seca. I llavors sí que és aconsellable de seguir sent òlibes, amb el poder de provocar sempre un xoc fèrtil de lluminària, entre l’artista, l’obra i qui la tracta. Que preservi la llum pròpia, amb les seves condicions de duresa, densitat, cruesa i afilament. Aquí, aquestes funcions les assumeix un escriptor que ha decidit donar entrada a certes obres com qui introdueix una espècie nova, no invasora. ¿Podríem inventar-nos que fer l’òliba fos trencar les sons maleïdes que estaborneixen el medi, fer córrer l’aigua poc àgil, i posar-hi llums propícies a activitats d’alta precisió, per poder decididament escriure i llegir? Si és així, aquí l’òliba ha estat traduint i el seu radi d’expansió ha quedat imprès en un volum on la juxtaposició del títol es posa al servei de l’exactitud: La traducció, la vida (editorial Afers, 2020) Una mena de diari de vols, on els propis se sotmeten a la mateixa prova del raonament fins a les últimes conseqüències. I que sí que crida la llum forta del sol. Arnau Pons és una òliba rebeca, fins i tot amb això, que diable. 

 

La publicació d'aquest contingut ha sigut possible gràcies a les més de 600 agermanades.
Amb una donació de 150€ a la fundació Jordi de Sant
Jordi és possible recuperar fins al 100% de l'import.

Suma-t’hi! Només amb el teu suport recuperarem Diari La Veu!
Agermana't ací