Tal dia com hui del 1858 va nàixer l’historiador i arabista Julià Ribera i Tarragó a Carcaixent

per NLV

Efemèrides

Julià Ribera i Tarragó
Julià Ribera i Tarragó

L'arabista, historiador, investigador i professor universitari Julià Ribera i Tarragó va nàixer a Carcaixent (la Ribera Alta), al carrer de Sant Antoni, el 19 de febrer del 1858. Segons consta en la partida de bateig de l’arxiu parroquial, era fill de Josep Ribera i Piera, fuster de Quatretonda, i la carcaixentina Vicenta Maria Tarragó i Maseres. 

Ribera va estudiar a les Escoles Pies i a la Facultat de Dret de València. En aquesta ciutat, es va vincular molt prompte a les institucions educatives i a la Institució Lliure d’Ensenyament (ILE). D’ací deriva, potser, la seua actitud oberta a les innovacions culturals i del mètode científic. A Madrid, hi va prosseguir els estudis universitaris, ara orientats a les llengües –grec i àrab– i a la filosofia. Allí va conèixer, el 1882, l’arabista Francisco Codera, i va formar part destacada de l’equip que aquest dirigia per a editar manuscrits àrabs d’El Escorial. Serien els deu volums de la Bibliotheca Arabico-Hispana, una empresa editorial que exigia tant coneixements filològics i històrics com una pionera tasca tipogràfica.

Aquest darrer aspecte de l’estudi dels textos àrabs no estava mancat d’importància en aquella època: amb el temps, Ribera va animar una impremta especialitzada –on aconseguí simplificar els tipus i abaratir la impressió–, va fotografiar còdexs i litografià textos aljamiats. El 1887 va guanyar la càtedra de llengua àrab a la Universitat de Saragossa, i poc temps després va iniciar la publicació de la Colección de Textos Aljamiados. El 1905, va passar a ocupar la càtedra d’història de la civilització de jueus i musulmans a la Universitat de Madrid i, el 1913, la de literatura àrab hispànica. D’altra banda, va ingressar en la Real Academia Española (1912) i a la Real Academia de la Historia (1913). A València fou un col·laborador assidu d’El Archivo de Roc Chabàs, on  va publicar molts treballs d’història valenciana. 

A més de la seua especialitat científica, també va participar, mitjançant nombrosos escrits curts, en temes d’actualitat. Així, el preocuparen les qüestions del regeneracionisme arran del desastre colonial de la fi de segle. En la nova aventura colonial al nord d’Àfrica, que va donar una certa actualitat als estudis sobre llengua i cultura àrabs, Ribera va participar en els debats sobre diversos aspectes, fet que es va traduir en viatges a la zona i algunes publicacions i articles a la premsa. La qüestió del Marroc la va seguir fins i tot de prop, quan va formar part de l’ambaixada de Martínez Campos. També va elaborar un projecte d’Escola d’Estudis Àrabs, publicat a la Gaceta de Madrid

De la seua extensa producció escrita, destaquen les obres següents: Orígenes del Justicia de Aragón (1897), La supresión de los exámenes (1900), Sobre Marruecos (1901), El Ministro de Instrucción Pública en la cuestión de Marruecos (1902), El Ministro de Estado en la cuestión de Marruecos (s. d.), Lo científico en la historia (1906), La superstición pedagógica (1910), Estudio del cancionero de Abencuzmán (1912), La música de las Cantigas (1922, traduïda el 1929 com a Music in Ancient Arabia and Spain per la Stanford University), Historia de la música árabe medieval y su influencia en la española (1927, reed. el 1985 amb pròleg d’Emilio García Gómez) i Disertaciones y opúsculos (1928). Publicà també nombrosos articles en revistes com El Archivo, Revista de Aragón i Cultura Española. 

Com a arabista, Ribera va pertànyer a una generació d’historiadors que van trobar aquesta especialitat en un moment relativament avançat de desenvolupament. Els estudis sobre els musulmans es van iniciar a l'Estat espanyol a principis del segle XIX amb l’obra de Conde, i van experimentar un impuls extraordinari en el context cultural del romanticisme.

Un àmbit especialment singular de la seua recerca històrica fou el de la música àrab i les seues influències anteriors i posteriors. El 1922 va participar en l’edició de les Cantigas d’Alfons el Savi i, entre el 1922 i el 1925, va publicar tres fascicles de La música andaluza medieval en las canciones de trovadores, troveros y minnesinger. Aquest tipus d’estudis exigia una rara combinació de coneixements filològics, historicoculturals i de tècnica musical, i Ribera disposava d’aquestes qualificacions. 

Julià Ribera va deixar la docència l’any 1927 i es va retirar al seu poble natal. Un dels seus darrers treballs fou el pròleg a l’edició del Llibre del repartiment. Ribera va morir al seu hort de la Pobla Llarga, el 2 de maig de 1934, i fou soterrat al cementeri de Carcaixent. 

Segons V. Oroval Tomàs: «El dol per esta gran pèrdua tingué manifestacions en tots el mitjans cultes de la nació i es reflectí en les publicacions de tot el món».

 

Monument dedicat a Julià Ribera i Tarragó a Carcaixent

Carcaixent no havia vist mai una expressió de condolença tan multitudinària i de tan alta representació com la que veren els seus carrers amb motiu del sepeli de Ribera. Tots els comerços i centres de reunió de la localitat tancaren les portes. El fèretre, portat primer per treballadors de la terra i després per redactors de la premsa local i altres destacats voluntaris, era precedit pels alumnes de totes les escoles, les corones de flors dedicades per entitats, amics i familiars i el clero parroquial. A un costat i altre, l’acompanyaven en sengles files els consellers de la corporació municipal. A continuació, en lloc destacat, el seguia el rector de la Universitat de València, doctor Joan Baptista Peset i Aleixandre, en representació del president de la República. Un prestigi que havia traspassat les fronteres i del qual és una mostra el fet d’haver estat nomenat el 1929, després de la seua jubilació, en el congrés d’Oslo, acadèmic internacional, un dels sis del Centre Internacional d’Història de les Ciències amb seu a París. El 1931, el visità a Carcaixent Aldo Mieli, director de la revista internacional Archeion, que es publicava a París, per tal d’oferir-li la presidència del nou congrés d’Història de les Ciències que es preparava per aquelles dates. 

El govern de la monarquia li va atorgar el títol de Cavaller del Reial i Distingit Orde Espanyol de Carles III, el 14 de juny del 1894, i poc abans de sobrevindre-li la mort, el govern de la República, li va concedir la Medalla d’Or del Treball. El 10 de maig del 1910, l’Ajuntament de Carcaixent el va fer fill predilecte i li va dedicar un carrer. A més a més, li va posar el seu nom a la Biblioteca Pública Municipal (1958) i a l’Institut d’Educació Secundària (1969). Els ajuntaments de València (Districte Ciutat Vella-El Carme) i Saragossa (Sector Delicias) li van dedicar un carrer el 1940 i el 1946 respectivament.

Posteriorment, Carcaixent li va dedicar un monument, que s’ubica al Passeig, amb motiu del centenari del seu naixement, obra de l’escultor Gerard Morante i Pozuelo, que va ser  inaugurat el 12 d’octubre de 1958.

 

Fonts: Bernat Daràs i Mahiques, Julià Lleó Ribera i Tarragó   /   Enciclopèdia Catalana   /  Viquipèdia

 

La publicació d'aquest contingut ha sigut possible gràcies a les més de 600 agermanades.
Amb una donació de 150€ a la fundació Jordi de Sant
Jordi és possible recuperar fins al 100% de l'import.

Suma-t’hi! Només amb el teu suport recuperarem Diari La Veu!
Agermana't ací