Vàters solidaris

per Manel Costa

Veus

La pandèmia ha portat moltíssims canvis a la nostra vida habitual, repetitiva i avorrida. En poc més d’un any hem incorporat diverses pràctiques que, fa quatre dies, ens hagueren paregut estranyes o, àdhuc, estrafolàries. Hui ja les hem assumit com a costums normals, com si vingueren d’ençà dels temps pretèrits. L’excepcional s’ha convertit en corrent, la gent va emboçada per tot arreu i no ens espanta ni aixequem els braços quan, per la nit, et creues amb un personatge misteriós amb la cara oculta, i les abraçades i els besos són ja un record plaent però llunyà. Les pantalles de l’ordinador o el mòbil són les finestres per on veus i parles amb els teus familiars i amics, i per on es fan negocis, treballs, reunions i, àdhuc, maniobres eròtiques amb algun company o companya (per cert, en aquest cas, com es resoldrà un trio o una orgia?, caldrà esbrinar-ho... (crec que els clubs de swingers ho han resolt telemàticament!). Qui siga o els qui siguen ja s’han adonat que aviat ens acomodem a canvis radicals sense cap problema. Ara bé, aquests canvis actuals (i esperem que puntuals), afortunadament són per defensar-nos d’eixa petita-tita-tita bestioleta que, si ens agafa desprotegits, pot portar-nos a l’altre barri, en la barca de Caront o de la maneta d’una de les tres Parques filadores. Tanmateix saben que, en el fons, som uns beneïts, i de segur que, «qui siga o els qui siguen», ja han aprés com utilitzar aquests tipus de procediments per portar-nos a la cleda quan els convinga. El Pare Ubú ens agafe borratxos!

Tot aquest paràgraf introductori, en realitat no serveix per a res (el podríeu haver ignorat, encara que ara ja és massa tard, ho lamente). Jo, en realitat, volia parlar d’un problema greu, molt greu, que el ciutadà està patint i ningú no se n’adona, o les autoritats municipals miren cap a un altre costat. Es tracta dels bars i cafeteries que estan tancats (ara em direu que ja esteu farts de sentir aquesta cantarella, però no va per on vosaltres penseu, redéu!). En ciutats grans o mitjanes (els poblets xicotets no tenen aquest problema), els establiments hostalers no només atenen els clients que volen un refrigeri, un esmorzaret, una copeta de cassalla o un «cremaet», també atenen la gent que necessita, urgentment, anar al vàter perquè la seua pròstata està una mica deteriorada. Normalment és gent gran, baldament també els joves i les joves tenen necessitats fisiològiques que, en ocasions, ni la seua joventut pot aturar-les o controlar-les, i els bars són la solució des de temps immemorial: Un cafè, per favor! Caldrà, doncs, posar en valor la tasca cívica de tots els bars del País Valencià. Gràcies, moltes gràcies!

Ja fa quasi un mes que, una altra volta, estan els bars tancats, i sembla que fins a primers de març no obriran. Jo estic d’acord amb aquest tancament, la salut està per damunt de tot, inclús de l’obra de Franz Kafka (El Bosco el tinga en la seua glòria); tanmateix és urgent engegar una acció política, valenta i audaç, que ens obligue a tots a col·laborar de manera altruista i desinteressada. Cal solucionar el problema de totes aquestes persones que no ixen de sa casa més enllà de cent metres per, si els agafa una urgència, poder tornar a casa de seguida. Per aquestes persones és una tortura aquesta situació, no tot el món té un El Corte Inglés al costat de sa casa.

La meua proposta és posar en marxa una campanya d’ajuda al ciutadà que és atacat, de sobte, per eixa incontenible contingència d’eliminar els detritus corporals, com la micció o soltar el ventre. Els ajuntaments haurien de coordinar aquesta croada (en aquests nivells estem, malauradament) perquè institucions i ciutadans s’enganxen a aquesta iniciativa.

Primer: Obligar les esglésies a obrir els serveis (el comú) parroquials a tothom (creients o no creients); almenys serviran per alguna cosa més que fer que ens agenollem. Segon: Les administracions públiques (com el seu nom indica) faran públics els seus serveis.

I per últim, crear una xarxa de voluntariat del vàter d’urgència. Tots aquells veïns que tinguen la bona voluntat d’ajudar el seu proïsme, que pengen del seu balcó o finestra un cartell que pose: «Conciutadà, si tens una urgència, ací pots pixar o cagar amb tota tranquil·litat (pis 4rt, porta 7)».

Sé que és difícil solucionar aquest greu problema, però coses més difícils s’han aconseguit: per exemple esbrinar, després de molts anys d’escorcolls, que M. Rajoy era Mariano Rajoy.

 

Només amb el teu suport tindrem viabilitat i independència financera. Amb una aportació de 150€ a la fundació Jordi de Sant Jordi podries recuperar fins al 100% de l'import.

Impulsem Nosaltres La Veu, recuperem Diari La Veu!

Fes-te agermanada ací