Javier Goerlich, el pare de la València moderna

Repassem la figura i l'obra del creador d'espais tan emblemàtics com la plaça de l'Ajuntament, l'avinguda de l'Oest o l'ampliació del passeig de l'Albereda

per Daniel Martín

Cultura

Javier Goerlich | Vtim arquitectes
Javier Goerlich | Vtim arquitectes

«Va ser una figura molt oblidada per raons polítiques perquè se’l vinculava a la dictadura franquista, però també pel seu eclecticisme, que era un posicionament que ara fa uns anys no s’entenia». Així explica l’arquitecte alacantí Tito Llopis, l’abandó que va patir durant dècades el llegat de Javier Goerlich, actualment considerat com el pare de la València moderna. Un creador heterogeni capaç d’optar per formes més barroques o funcionalistes en funció de l’edifici i el moment.

Fill de la valenciana Trinidad Miquel Domingo i del cònsol austríac Franz Goerlich, l’arquitecte Javier Goerlich va deixar un llegat de centenars d’edificis, alguns tan destacats com el Banc de València, el teatre Talia, el col·legi major Lluís Vives o el Mercat d’Abastos. Una magna obra a la qual cal sumar el treball de planificació urbanística realitzat durant 32 anys com a arquitecte major del consistori. Un temps en què va dissenyar l'avinguda de l'Oest, l'ampliació del passeig de l'Albereda, el primer campus universitari de la ciutat i, sobretot, va reurbanitzar la plaça de l'Ajuntament.

L'actual plaça de l'Ajuntament en la dècada dels 50 amb la reforma impulsada per Javier Goerlich Foto: Vtim arquitectes

La fecunda trajectòria de Goerlich ha deixat una profunda petjada en companys d’ofici com Llopis, que no dubta a qualificar-lo com «l’arquitecte més important de la València de la primera meitat del segle XX». D’aquesta fascinació va nàixer Javier Goerlich Lleó. Arquitecto valenciano, un exhaustiu treball de documentació realitzat junt amb els historiadors Daniel Benito Goerlich i David Sánchez Muñoz i el fotògraf Mateo Gamón. L’obra inclou, entre d’altres, quatre entrevistes que ens permeten conéixer de primera mà les reflexions del creador d’alguns dels racons més transitats de la capital valenciana.

Format als jesuïtes en unes «classes poc il·luminades» i amb «pupitres de fusta fosca», el jove Javier Goerlich (1886-1972) dubtava entre matricular-se en arquitectura o enginyeria. Un dilema que l’estima que tenia pel seu iaio va resoldre. «Ell es va quedar amb la il·lusió de ser arquitecte, i jo endevinava l’alegria que li proporcionaria fent el que per a ell havia sigut un somni», explicava en una entrevista concedida a la periodista i escriptora Maria Ángeles Arazo i publicada pel diari Las Provincias l’any 1968.

Ja a l’Ajuntament de València, el nostre protagonista només va necessitar set anys per ser nomenat arquitecte major. Ens trobem en 1931 i Goerlich ja dirigeix la remodelació de l’actual plaça de l’Ajuntament, aleshores d’Emilio Castelar. Una reforma que va aprofitar per crear un eix amb l’Estació del Nord i la plaça del Mercat Central, i en la qual es va decantar pel batejat com a «barroc o neobarroc valencià». Els bons temps van durar poc però, i en 1936 es va iniciar la Guerra Civil. «Vaig perdre el xalet i em van convidar perquè deixara el treball en l’Ajuntament... tot i ser catòlic, apostòlic i romà, no em detenien perquè mai m’havia ficat en política», explicava a Maria Ángeles Arazo amb la calma i el bon humor que sols atorguen el pas dels anys.

Carrer de les Barques amb el de Banc de València al fons | Foto: Fundació Goerlich

Defensor d’una arquitectura que ha de ser un «art útil i bonic» i d’una decoració que no ha de ser sinònim «de sumptuositat ni de grandiositat, sinó de bon gust», un cop superat el conflicte bèl·lic i amb l’exèrcit sublevat ja al poder, Goerlich va recuperar el seu lloc de treball. Va ser en aquesta segona etapa quan va dirigir una de les seues temptatives més agosarades: la construcció de l’avinguda de l’Oest. La temptativa suposava recuperar la Reforma interior de l’arquitecte Federico Aymani que romania en un calaix des de principis de segle. Actualitzada per Goerlich en els anys 30, però executada dos dècades després, si s’haguera realitzat fins al pont de Sant Josep com es pretenia, hauria suposat l’enderrocament de centenars de cases en els barris de Velluters i del Carme. Tot i el dany al patrimoni històric que hauria provocat, Goerlich defensava la iniciativa perquè hauria permés «oferir allotjament còmode i higiènic» a unes classes «modestes» que ocupaven «vivendes immundes ». «Era el tema de l’higienisme de Blasco Ibáñez, de fer una ciutat nova, d’obrir carrers perquè puga entrar el sol», es mostra comprensiu Tito Llopis.

En una altra entrevista, aquest cop al diari Jornada l’any 1953, l’arquitecte desenvolupa la seua preocupació per la manca d’habitatge i addueix que mentre «el problema de la vivenda de la classe mitjana pot solucionar-se amb la intervenció oficial [de l’administració] i particular» el de les vivendes «per a les classes modestes només podrà aconseguir-se amb la intervenció de l’Estat». En la conversa, també mostra la preocupació per les agressions al territori i lamenta que onze anys abans s’haguera rebutjat el projecte del ferrocarril subterrani que hauria evitat que danyara «un terreny que hauria de ser sagrat, tant per la riquesa que proporciona com pel que significa com a pulmó per a la capital».

Projecte d'ampliació i urbanització del passeig de l'Albereda | Imatge: Fundació Goerlich

Un altre mal tràngol que Goerlich hagué de superar va ser la decisió de l’Ajuntament franquista d’enderrocar la seua reforma de la plaça de l’Ajuntament. «Creien que recordava massa a la II República, tot i que la plaça va acollir molts mítings i es va usar constantment. Van buscar l’argument que al mercat de les flors que es trobava baix hi havia molt d’embolic i se la van carregar», resumeix contundent Tito Llopis, que ens atén al seu despatx de l’estudi d’arquitectura i urbanisme Veges tu i Mediterrània (Vtim). Una companyia que, entre altres projectes, ha estat la responsable de les recents rehabilitacions de la plaça Redona i la Finca Roja de València, o del disseny de l’edifici on s’ubica À Punt.

Abans de concloure la conversa, Llopis ens explica que un dels principals interessos de Goerlich era la cultura, com demostra que es convertira en president de la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles, a la qual ell i la seua dona van donar 121 obres d’art. Amant de la música clàssica, també va compartir altres gustos més mundans com la caça i el bous.

Tot i l’admiració que professa envers Goerlich, Tito Llopis no amaga que en l’èxit de l’arquitecte va ser clau la seua posició social. «Va tenir molt de poder. Tenia molt bones relacions, sobretot gràcies a la seua família i al nucli provinent de Bohèmia (una de les regions que integren l’actual República Txeca i que formaven part de l’històric imperi austrohongarés)». Amb tot, el cofundador de Vtim i un dels principals defensors del llegat de l’arquitecte junt amb la Fundació Goerlich, defensa que el factor més decisiu va ser el seu caràcter. «Era molt enèrgic i molt estricte. D’ideologia conservadora, però capaç d’ajudar molt a arquitectes republicans que després estigueren treballant en el seu estudi. Religiós, però no un fonamentalista. Al cap i a la fi, el que sobretot era, era molt treballador», conclou.

Exposició realitzada a l'Ajuntament de València sobre l'obra i la figura de Javier Goerlich | Foto: Vtim arquitectes

Agermana't

Cada dia estem més prop d'aconseguir l'objectiu de recuperar Diari La Veu. Amb una aportació de 150€ podràs obtindre una devolució de fins al 100% de l'import. Et necessitem ara. Informa't ací