Ofenses

per Sebastià Carratalà

Columnistes

Il·lustració Moner-Carratalà
Il·lustració Moner-Carratalà

«L’únic dret que no hauríem de tindre en una democràcia és el dret a no ser ofesos», afirmava fa uns anys Flemming Rose, periodista danès del Jyllands-Poste, responsable de la publicació de les caricatures de Mahoma en aquest mitjà el 2005, i autor de Tyranny of Silence. How a Cartoon Ignited a Global Debate on the Future of Free Speech (traducció en castellà: La tiranía del silencio. Cómo una viñeta desencadenó un debate mundial sobre el futuro de la libertad de expresión), del 2014, i d’Hymn to Freedom (Himne a la llibertat), del 2015. No l’hauríem de tindre, aquest dret, perquè està en joc la llibertat d’expressió, que pot desaparèixer. Rose adverteix en aquest article: «Tot i que ningú no es declara en contra -incloent-hi Vladimir Putin i Xi Jiping-, la llibertat d’expressió no ha estat mai tan regulada com en l’actualitat. La gent diu que és a favor, però, a continuació, enumera tota una llista d’excepcions que, en realitat, impliquen que no desitgen l’expressió lliure en cap sentit significatiu».

Elias Canetti assenyala que «sentenciar sobre “bons” i “roïns” és l’antiquíssima manera d’efectuar una classificació dualista que, tanmateix, no és mai totalment conceptual i pacífica». Al contrari, «el fet important és la tensió entre ambdós, que el qui enjudicia crea i renova» (Masa y poder, 1960). I no cal retrocedir a temps molt llunyans per comprovar com els qui tenen el poder d’enjudiciar han marcat els límits entre els uns i els altres. Arlette Farge, a Efusión y tormento (2007), explica com al segle XVIII, les elits i les autoritats tenien por dels pobres i actuaven en conseqüència. Atès que «l’exclusió completa resulta impossible», cal assistir-los, fer-los dòcils i prohibir-los que odien. Perquè, hi apunta la historiadora francesa: «No odiar, no expressar sentiments d’injustícia, guardar silenci, no agitar el cos amb gestos incorrectes o amb paraules desviades són comminacions vivaces que, a la vegada, refrenen i afavoreixen l’expressió. Hi ha en això una intolerància enfront del vast camp de les sensacions i els afectes i certa impossibilitat de comprendre que totes les prohibicions i totes les sol·licitacions relatives a l’expressivitat dels cossos són una invitació a sensibilitats encara més exacerbades i a actes reivindicatius intensament perillosos».

 

L'exèrcit ocupa els carrers per frenar els conflictes socials (1910)

Si fem una ullada a l’hemeroteca, malauradament hi trobarem nombrosos exemples de les seqüeles que ha tingut en èpoques més recents que els estaments poderosos s’hagen sentit ofesos. El maig del 1900, Las Provincias informava sobre l’atac d’uns militars a la impremta Bellver, a Xàtiva, l’establiment en què s'editava el periòdic republicà El Progreso. El motiu: «Uns versos grollers i molt ofensius per a l’exèrcit». Segons el rotatiu, quaranta oficials vestits de paisà es van desplaçar en tren a la capital de la Costera i, una vegada allí, es van dirigir al taller, on van maltractar un operari, ja que no hi eren ni el director ni l’autor dels versos. Arran d’aquesta agressió, «els republicans xativins hi van acudir armats i amb actitud hostil», i els militars van haver de fugir cap a l’estació perseguits per «una multitud que els xiulava i els llançava pedres». Just en aquell moment, hi arribava el tren correu en el qual viatjava el capità general Antonio Moltó, que va tractar de calmar els ànims. Tanmateix, «les pedres van anar seguides de trets i van resultar ferits tres oficials i l’alcalde interí de Xàtiva». Als implicats, se’ls va formar un procés militar. 

L’ambient d’aquell mes al Cap i Casal no podia ser més tens a causa de les revoltes obreres. Aquells dies, un altre titular del mateix diari deia: «Es declara l’estat de guerra a València per les contínues vagues i avalots». Tot seguit, s'hi explicaven els fets d’una manera succinta: «La Guàrdia civil i els vaguistes es van enfrontar als carrers que, amb barricades, oferien un aspecte de camp de batalla. La Benemèrita va efectuar diverses càrregues de cavalleria al carrer de Russafa, a les places de les Barques i de Sant Francesc i al carrer de Sant Vicent, on va rebre alguns trets dels amotinats i es va veure obligada a utilitzar les armes». 

 

Antonio Fillol, «Després de la brega», 1904. Oli sobre llenç. Museu de Belles Arts de València

Dissortadament, les càrregues de la Guàrdia Civil van matar un jove a la cantonada del carrer de Mossèn Femades. Per això, «aquella nit no hi va haver funció en cap teatre i, l’endemà, els mercats continuaven deserts, la majoria de botigues i tallers estaven tancats, el servei de tramvies suspès i la Universitat i la majoria de centres d’ensenyament no van obrir». Potser l’obra Després de la brega (1904), d’Antonio Fillol, fa referència a aquest succés o a algun altre similar. Malgrat l’absència de referències clares que ens ajuden a situar els incidents en un lloc concret de la ciutat o d’alguna altra localitat, el ben cert és que qualsevol diria que el pintor n’ha estat testimoni i ha alçat acta del tràgic desenllaç de la violència exercida sobre els manifestants que demanaven millores laborals, econòmiques, socials i higièniques. 

A primera hora del matí, el cadàver d’un treballador roman estès sense cap atenció, com si no existira. Per por, i segurament pel desconcert encara imperant, ningú no reclama ni vetla ni homenatja aquest cos desemparat abans de donar-li sepultura. De sobte, en girar el cantó, el trobem, desmanegat, immòbil, abandonat, sobre el paviment mullat, al mig d’un carrer solitari. El veiem de prop, des de la vorera, en un escorç forçat. Ha caigut de tos i s’ha quedat amb les cames i els braços oberts. Del cap, una mica de gaidó, encara hi brolla un raig de sang. L’atmosfera boirosa i la llum grisenca, pesada, aixafa l'urbs i a nosaltres mateixos, espectadors muts, potser més encara pel punt de vista baix. No s’hi ataülla ningú. Només quatre contundents troncs obscurs, nus, com una mena de ciris negres gegantins, deformats per l’opressiu ambient que s’hi respira, custodien la víctima. Alguns elements escampats ací i allà, gorres, bastons, pedres, indiquen els durs conflictes que s’han esdevingut on ara regnen el silenci i la quietud.

Tanmateix, més tard, segons conta l’article de premsa, aquest compàs d’espera es trencarà: una gernació tornarà a eixir amb estendards negres en senyal de dol i es dirigirà al Temple, proferint crits contra la Guàrdia Civil i trencant a pedrades fanals i vidres al seu pas, i les autoritats es reuniran i declararan l’estat de guerra fins a l’agost. 

Finalment, per tal d'acabar amb la rebel·lia i les revoltes, el govern acordarà ajudar la multitud de pobres existent. Els poderosos no poden excloure'ls totalment, però intentaran una vegada més que no els odien, que no expressen sentiments d’injustícia, que callen, que no mostren els seus cossos, que no es manifesten, perquè això els ofén i es veuran obligats a reprimir-los i a castigar-los. Només ells tenen el dret a sentir-se ultratjats.

 

La publicació d'aquest contingut ha sigut possible gràcies a les més de 600 agermanades.
Amb una donació de 150€ a la fundació Jordi de Sant
Jordi és possible recuperar fins al 100% de l'import.

Suma-t’hi! Només amb el teu suport recuperarem Diari La Veu!
Agermana't ací