En alguna ocasió he tractat ací el tema de la llibertat, en general, i sempre l’he lligada a la responsabilitat: no pot haver-hi llibertat sense responsabilitat ni responsabilitat sense llibertat. Punt. Si alguna persona opina el contrari, estaria molt agraït que m’ho justificara racionalment.

L’empresonament de Pablo Hasél no pot ser entés com una mesura contra la llibertat d’expressió, com explicà el jutge Joaquim Bosch, pot ser una sentència possiblement errònia: el Codi Penal no condemna a presó cap expressió d’opinió ja que aquesta és un dret fonamental a la Constitució Espanyola, excepte si aquesta expressió comporte un delicte d’odi, incitació a la violència o injúries contra persones físiques. Una altra cosa és què entén un tribunal per aquestes qüestions, clar. Però el que cal entendre és que una cosa és opinar i una altra insultar i, per expressar-se, és absolutament necessari saber distingir una cosa de l’altra i qualsevol persona mitjanament normal ho pot diferenciar sense dificultat. Si volem una societat on el respecte mutu siga un fet, cal saber distingir-ho.

Enaltir el terrorisme, com aquest cantant fa, no ha de ser compartit a cap societat moralment sana, una altra cosa és fer crítica als Borbons (la qual cosa compartisc totalment) perquè aquesta família, per ella mateixa, s’ha fet creditora de tot açò i més. Però, per a algunes persones, la Llibertat és una facultat personal exempta de qualsevol limitació legal, moral, ètica, i fugen, en defensar-la, del contrapés de la responsabilitat, unes vegades per ignorància, altres per manca de reflexió o simplement perquè creuen que a l’empara d’aquella es pot fer qualsevol cosa, i els demés, ens agrade o no, ho hem de tolerar. El nihilisme mal entés és així.

Per altra banda, està el comportament de l’autoritat per a controlar les formes d’expressar-se. La policia, per exemple, està per a garantir l’exercici de la llibertat d’expressió i no per a reprimir-la, i té la responsabilitat i els mitjans necessaris que li atorguem la societat per a discriminar el que és l’exercici d’un dret i el que és un acte delictiu que es puga cometre a l’empar d’aquell. Si és cert que, a una manifestació pacífica per a demanar qualsevol cosa, són una minoria els qui al seu empar trenquen mobiliari públic, aparadors, cotxes, cremen contenidors i fan altres destrosses; i la policia no els detura sent molt més nombrosa que aquesta minoria i més equipada, cal preguntar-se per què no ho fa. O, pitjor, per què carrega contra qui no ha comés cap delicte i sols està manifestant la seua opinió? Què o qui li impedix detindre esta minoria? No té capacitat per infiltrar-se a la massa i detindre aquells que trenquen la pacífica reivindicació? O, simplement no vol perquè forma part del joc? Si no hi haguera aldarulls, quina excusa podria tindre la policia per a reprimir determinades manifestacions carregant a pals contra els qui exercixen el seu dret pacíficament? Qui són, de debò, els delinqüents, que com veiem, arrasen aparentment amb impunitat amb tot?

Cal detindre’s ací i reflexionar sobre l’estat de dret i els drets que l’estat creu que té. Per una banda, és evident que els jutges, com a braç executor de les lleis, tenen diferents vares de mesurar i que el poble, en una lògica comparativa, s’escandalitza en vore com, per exemple, a un raper desconegut que es passa de rosca en busca de notorietat fent una cançó infumable artísticament, el tanca a la presó. I, per l'altra, com a l’extrema dreta ni es molesta a perseguir-la per difamació, nazisme, fomentar l’odi interracial, insults als governs legítims, aldarulls, etc. On està ací la Justícia amb els ulls tapats? Què es perseguix amb aquestes actuacions tan desiguals? Està clar que advertir el poble de què es pot tocar i què no, diga el que diga la lletra del Codi Penal, ja que les sentències són una interpretació de part d’aquest i segons què i segons qui es pot interpretar una cosa o una altra.

Quan la Justícia és capaç de condemnar un xiquet per robar una bicicleta i deixar anar pel carrer qui ha estafat i robat a milers de persones és impossible creure en ella, no hi ha raonament humà capaç de comprendre tal atzagaiada... I tenim eixe tipus de justícia a aquest Estat de Dret a Espanya! El principal objectiu de la Justícia, al meu entendre, és demostrar a la gent qui mana ací. El que les sentències seues siguen més, menys o gens encertades, sembla ser una altra cosa, més secundària, més discutible. Infantilment creiem que les sentències judicials, a banda de la seua finalitat sancionadora o restauradora de mals comesos, havien de tindre un component moral, educatiu, didàctic en definitiva, però veiem que no. El Codi Penal preveu la presó per a qui incita l’odi, la violència o enaltix el terrorisme, sí, però el problema està en per què s’aplica a uns i a altres no, eixa és la qüestió. Entesos?

Agermana't

Cada dia estem més prop d'aconseguir l'objectiu de recuperar Diari La Veu. Amb una aportació de 150€ podràs obtindre una devolució de fins al 100% de l'import. Et necessitem ara. Informa't ací