La violència policial i la criminalització de les protestes

per Jesús Peris

Columnistes

El dijous passat em vaig acostar a la plaça de Sant Agustí de la Ciutat de València a la concentració en defensa de la llibertat d’expressió. Per això puc dir que no havia passat res, que la manifestació era absolutament tranquil·la, fins que començaren les càrregues policials. De fet, en el moment que els antiavalots començaren a prendre posicions encerclant els manifestants ja amb cascos posats i escuts i porres a les mans, jo estava xarrant amb un vell conegut que m’havia trobat. Ho vaig contar eixa mateixa nit encara colpit en un fil de twitter. Jo venia de la facultat i portava a la meua motxilla l’ordinador portàtil i vaig aconseguir que em deixaren eixir posant la meua millor cara de boludo, com diuen els argentins, i dient-los que havia d’agafar el tren. A unes xiquetes que també ho intentaren quasi al mateix temps, no les deixaren eixir. «No se puede pasar», va ser la tallant resposta. El criteri va ser únicament l’edat. Supose que pensaren que jo no era un manifestant. Després se m’acudiren coses que hauria pogut dir per tractar de tirar una mà a aquelles xiquetes. Crec que vaig ser covard i vaig aprofitar l’oportunitat que tenia d’eixir del cordó policial. Després em va fer vergonya. Només puc desitjar amb totes les meues forces que aquelles xiquetes estiguen bé.

El que vull dir és que era evident que els antiavalots estaven prenent posicions per carregar. De fet, pocs minuts més tard vaig haver de córrer quan la multitud que fugia de les càrregues arribà al cantó on jo estava. Hi ha vídeos que ho demostren, però vull insistir perquè ho vaig veure. No havia passat res, era una concentració tranquil·la i pacífica, fins que els antiavalots van prendre posicions, van encerclar i van carregar.

Per això una de les coses que em va pertorbar molt seriosament en arribar a casa, mentre una xicona que va ser tutoranda meua de TFG i que havia vist a la concentració em contava per missatge que estava a l’hospital amb diverses contusions per colps de porra, van ser les reaccions dels polítics de la dreta (particulament vaig llegir Toni Cantó i Maria José Català) tancant files amb els policies i muntant-li un canyaret a Joan Ribó perquè s’havia atrevit a suggerir que l’actuació policial havia estat desproporcionada. Els comentaris i reaccions als seus tuits feien feredat, amb celebracions directes de la brutalitat policial i algunes de les imatges amenaçadores que el dia següent Miquel Ramos denunciaria des de La Marea. Però encara em va colpir més l’actitud d’alguns polítics i càrrecs públics del PSOE amb l’alcalde de Silla, Vicent Zaragozà, especialment destacat, que anaven en la mateixa direcció. Amb aquestes declaracions, igual que amb les de Gloria Calero el dia anterior, avalen els abusos policials i se’n fan responsables. No sé si hi haurà el deep state al darrere o si els antiavalots van per lliure, però en qualsevol cas aquestes actituds avalen la violència policial i, per tant, els situen com a responsables. I aquesta és la part hegemònica de la suposada esquerra espanyola: esquerra dinàstica, aleshores, legitimadora del que se li pose per davant per tal de sostindre i gaudir del poder que li deixen.

Però, a més, en sentir la ràdio al dia següent encara em va créixer l’estupor i la preocupació. A mi ningú m’ha de explicar com se les gasten a la Cadena SER, però el to de l’informatiu estatal de les 14.00 hores, que és el que jo vaig sentir, era pur i dur periodisme de guerra. No és només que s’emfatitzara i es magnificara la violència suposada dels manifestants, sinó que a més es negava que hi haguera hagut la més mínima desproporció en l’actuació de la policia. I, de pas, es criminalitzava no només les protestes, sinó a qualsevol que s’atrevira a suggerir-ho.

I bé, no estem parlant ja de La Razón o d’Antena 3. Recordem també la gloriosa narració de la periodista d’À punt que, en começar les càrregues davant de les càmeres, deia que els manifestants estaven atacant la policia. Polònia ataca Alemanya, que va escriure en certa ocasió destacada el diari ABC.

Una de les coses que es fa evident revisant episodis de repressió en diferents moments de la història és com la premsa oficial (i col·laboradora) és còmplice necessària per criminalitzar les víctimes de la violència de l’estat. Recomane molt la lectura de La noche de Tlatelolco, d’Elena Poniatowska. La quantitat i la qualitat dels mitjans que s’atreveixen a contrastar les versions oficials sí que són un bon indicador de com de plena i solvent és una democràcia. I no només el que ha passat als carrers, sinó el biaix i el to de moltes informacions que resulten molt eloqüents sobre la qualitat democràtica a l’idíl·lic reialme de Felip VI.

 

Agermana't

Cada dia estem més prop d'aconseguir l'objectiu de recuperar Diari La Veu. Amb una aportació de 150€ podràs obtindre una devolució de fins al 100% de l'import. Et necessitem ara. Informa't ací