Sovint sent dir que els partits polítics del nostre país són totalment incapaços d’arribar a un pacte educatiu que tinga una duració mínima de vint anys i, ara que tinc més de cinquanta anys en les costelles, comence a creure que això no és del tot cert. Tinc la impressió que, des dels temps del president Felipe González Márquez, hi ha una mena de pacte tàcit entre la dreta i l’esquerra i que els partits han arribat a la conclusió que, en l’àmbit educatiu, hi ha mercat per a tots. L’escola pública (la dreta no sap ben bé què fer-ne) és deixada a la mà de les forces d’esquerra (partits polítics i sindicats), a fi que posen en pràctica les seues idees sobre l’educació. Unes idees que, tot emparant-se en una noció, al meu entendre, errònia de l’equitat i de la igualtat d’oportunitats, resulten esbiaixades i, fins i tot, constituïxen autèntics disbarats que donen l’esquena a la tossuda realitat proteica i multiforme de l’alumnat, a la distribució normal de Gauss, i a qualsevol idea que tinga res a vore amb el rigor, la meritocràcia i la recerca de l’excel·lència acadèmica. D’altra banda, els sectors socials més conservadors es queden amb l’esponerós món de l’educació privada i concertada, on aplicaran, sense massa entrebancs, les seues pròpies idees pedagògiques que passen, sobretot, per la disciplina, l’ordre, la transmissió dels valors cristians, la derivació a l’escola pública de qualsevol alumne que no s’adapte a les seues regles, la quasi total absència d’usuaris al·lòctons i el domini (des de ben prompte) de la llengua de Shakespeare. Este sistema tàcit i «consuetudinari» funciona perquè satisfà, grosso modo, les aspiracions de les famílies, a dreta i a esquerra. Les famílies de classe mitja-baixa tenen la sensació que els seus fills són ben tractats i controlats en una institució-guarderia-pàrquing molt poc exigent, però que té la virtut de deixar-los l’ànima quieta i lliure de culpa mentre fan front a jornades laborals surrealistes; i les famílies més conservadores i amb més havers estan tranquil·les perquè les institucions públiques (administració i judicatura) els deixen el marge legal i jurídic suficient per tal d’educar, com els ve de gust, uns fills que el dia de demà continuaran manejant (no ho dubteu) les regnes del poder econòmic, polític i social, ja que una escola pública mediocre i amb una mala imatge social suposa una excel·lent garantia per a la completa estagnació de l’statu quo i la immobilitat social. La dreta perd des del punt de vista estrictament econòmic, perquè ha de finançar amb els diners dels seus impostos un servici que en part no utilitza; però és evident que l’esforç sembla valdre la pena en el llarg termini. Este pacte tàcit sembla acontentar tots els actors del sistema educatiu, però és obvi que un plantejament així no permet aprofitar òptimament el capital humà del país ni fer florir el talent dels alumnes més brillants, siguen rics o pobres. A més, una situació amb eixes característiques no cessa de reforçar les contradiccions i desigualtats d’una societat, ja per se, molt i molt polaritzada. El nostre país és ple de gent d’esquerres antiamericana i antibritànica. Persones que consideren que eixes societats angloparlants són insuportablement classistes, però, al meu parer, ens hi assemblem moltíssim, molt més que els alemanys, els suïssos, els austríacs i els flamencs, que tenen unes escoles públiques de molta qualitat i amb un gran prestigi social. Com diu l’evangeli de Mateu:

Pels seus fruits els coneixereu.

Un país com el nostre pot permetre’s el luxe de tindre una educació pública ben mediocre, sempre que les institucions educatives encarregades de formar les futures elits continuen tan fortes i vigoroses com sempre. I... no passa res. En estes circumstàncies i, com que el pastís ja s’ha repartit des de fa un bon grapat d’anys, ¿qui desitja realment un pacte educatiu? Com diu el nostre refranyer:

Qui estiga bé, que no es menege.

Jo diria que, aproximadament, un 40% dels meus companys de l’escola pública porta els seus fills a col·legis privats o concertats. Davant d’esta situació tan òbvia i evident, sembla clar que els debats que tenim amb els cunyats en les reunions familiars nadalenques sobre la major excel·lència de l’escola pública o de l’escola privada/concertada constituïxen autèntiques discussions de besucs, perquè com diu el títol d’este article:

Tot el peix està venut (per als més puristes, tot és dat i beneït).

Si volem realment que l’escola pública del nostre país torne a funcionar i a tindre el prestigi social que, al meu entendre, li pertoca, haurem de tindre en compte allò que s’està fent als països centreeuropeus que he esmentat abans. L’escola pública haurà d’oferir itineraris acadèmics diferenciats per a alumnes que són plurals i diversos, i també haurà de deixar de ser el kindergarten o parc temàtic en què s’ha convertit, per tal de tranformar-se en una institució regida pels principis del talent, l’esforç personal, l’excel·lència acadèmica i la meritocràcia. S’haurà de deixar en un segon pla l’eterna discussió sobre la situació de l’assignatura de Religió, tot tenint en compte que als instituts de batxillerat de països com Alemanya, Suïssa i Àustria sí que s’ensenya de manera opcional esta assignatura en l’escola pública, sense cap tipus de polèmica. I també s’haurà de considerar que, ens agrade o no, l’article 26.3 de la Declaració Universal dels Drets Humans de 1948 afirma que:

El pare i la mare tenen dret preferent d’escollir la mena d’educació que serà donada als seus fills.

De més a més, els actors del sistema educatiu (governs, administració educativa, alumnat, famílies, etc.) també hauran de tindre en compte que hi ha una cosa que es diu «llibertat de càtedra» i que d’eixe dret gaudim tots els qui tenim la sort de dedicar-nos a la noble art de la instrucció pública.

Agermana't

Cada dia estem més prop d'aconseguir l'objectiu de recuperar Diari La Veu. Amb una aportació de 150€ podràs obtindre una devolució de fins al 100% de l'import. Et necessitem ara. Informa't ací