El món a l'inrevés

per Marian Díez Picó

Columnistes

El món a l'inrevés
El món a l'inrevés

Veia fa uns dies una sèrie ambientada en el 2021, i supose que gravada abans que s’instal·lara a les nostres vides la «nueva normalidad», o potser en temps d’optimisme desmesurat, ja que estava carregada d’abraçades, de plans amb amics, cerveses, sexe i fins i tot festes de poble, d’aquelles amb revetla, pomes de caramel, coets i algun extraordinari amb el foraster de torn. Així, sense més, hem passat a veure excepcional el que fins fa uns mesos era totalment normal.

Ahir de matí vaig agafar una bossa de mà que feia temps que no utilitzava, vaig trobar en una de les butxaques un bitllet del metro de Berlín que havia quedat oblidat en aquell raconet, i com les seqüències d’aquella sèrie, em semblava irreal que un dia fera servir allò amb normalitat, o que un dia acabara compartint una botella de cava amb un grup de mexicanes en aquell bar de l’Havana; que aquell vol a Amsterdam endarrerira la seua eixida perquè un passatger havia perdut la seua dona a la porta d’embarcament, que tornara a fer el recorregut invers a l’Uffizi per retrobar-me amb els ducs d’Urbino, o tants altres records que hui dia semblen més somni que una altra cosa. Com de lluny queda tot allò ara que únicament em falta levitar per a promocionar a santa i que sembla que estic immersa en un món a l’inrevés.

Em pinte els llavis en arribar a casa, ja que fora, amb la mascareta, no cal. Jo que era fan destacada dels divendres i les seues possibilitats, ara odie els caps de setmana i desitge amb desesperació que el despertador m’anuncie que de nou és dilluns i que tinc via lliure per a xafar el carrer, malgrat que només siga per anar a treballar. Perquè caminar és saludable cent per cent i els ametlers queden preciosos a l’Instagram en aquesta època de l’any, però necessite comprovar que més enllà del terme municipal la vida continua els caps de setmana.

La meua germana viu a cinc-cents metres de ma casa, però des de fa mesos som com les protagonistes d’aquella pel·lícula, Tu a Londres i jo California; i per a arredonir-ho tot, en aquest món a l’inrevés, els polítics no acaben de contribuir a fer més entenedora la situació, ara amb decisions tan poc comprensibles com fer responsable un edifici d’uns resultats electorals, com pensant «si tiene que dimitir alguien, que dimita la sede».

Amb aquest panorama i el cansament emocional que arrossegue, per més pànic que m’han fet sempre les agulles, estic desitjant que arribe eixa vacuna que em permeta eixir d’aquest purgatori i ampliar el catàleg de cares i escenaris que puga trobar diàriament. L’únic que em fa por d’eixe anhelat dia després és no poder controlar tanta emoció continguda i eixir al carrer abraçant-me a tot allò que trobe per davant, més que res per no donar peu a malentesos, però m’imagine el moment com si enfilara Mercaderes i Estafeta amb les mateixes ganes que aquells bous dels Sants Fermins.

Sempre he sigut d’extrems i arribat el moment, imagine que no serà diferent. Tinc una necessitat imperiosa de tot i més, d’acció elevada a la màxima potència i zero sessions de sofà i sèries avorrides que per més que alabe la majoria no em resulten atractives en absolut. Potser soc l’única a qui no li ha agradat Gambito de dama, però per més que em trobe immersa en aquest món a l’inrevés, la meua sinceritat és de les poques coses que he mantingut inalterable.

 

Agermana't

Cada dia estem més prop d'aconseguir l'objectiu de recuperar Diari La Veu. Amb una aportació de 150€ podràs obtindre una devolució de fins al 100% de l'import. Et necessitem ara. Informa't ací