La darrera visita

per Anna Moner

Columnistes

                                                                                          A Marie Bashkirtseff i a totes les dones que no capitulen

El pintor Jules Bastien-Lepage, moribund, contempla el crepuscle des del llit de la seua cambra. Una llum taronja entra per la finestra i tenyeix amb una capa daurada i càlida la superfície del seus darrers llenços: Le pêcheur de grenouilles, Le petit ramoneur, La lessiveuse i L'Église de Concarneau. Uns llenços que el seu germà Émile ha escampat per l'estança amb la intenció d’apujar-li l'ànim. Abans d'anar-se'n, li ha injectat una generosa dosi de morfina i li ha ensenyat el disseny definitiu del mausoleu de Marie Bashkirtseff al cementeri de Passy, a París. Mentre li’l mostrava, li ha dit amb l'orgull circumspecte que caracteritza alguns arquitectes que ha decidit reproduir a l'interior del recinte mortuori l'ambient del taller de l'artista i que Les dones santes, el quadre que va deixar inacabat, presidisca el mur principal del monument funerari. Jules s'ha limitat a somriure, li sembla una idea magnífica, però és conscient que la malaltia no li dona treva i que en breu partirà, com Marie. 

 

Jules Bastien-Lepage

Es plany en silenci. No ha servit de res seguir els consells del doctor Pierre Potain de canviar d'aires i viatjar uns mesos al nord d'Àfrica en cerca d'un clima més càlid i benigne. Tot ha passat molt ràpid. A penes han transcorregut sis mesos des que va haver de tornar precipitadament d'Algèria a causa de l'empitjorament de la malaltia que el consumeix. A penes han transcorregut sis mesos des que Marie va començar a visitar-lo, almenys una vegada a la setmana, al carrer Legendre de la ciutat del Sena. Al principi, l'avergonyia que el vera així, tan canviat, tan feble; tanmateix, aquelles reunions informals l'entretenien, el feien riure i l'ajudaven a oblidar per una estona les seues funestes cabòries. La recorda esplendorosa, amb el seu vestit de batista gris i aquell bonic para-sol amb un mànec poc usual. «És un cap de gos! El vaig comprar a Dupuy!», va exclamar divertida aquella vesprada de maig en què ell va fer referència a la qualitat de la talla. «Un ull vulgar no s'hi hauria fixat!», va reblar la pintora. L’admiració mútua que es professaven prompte es va convertir en una forta amistat. Una relació que la imminència de la mort prematura de tots dos havia fet més tendra, més intensa. 

 

 Jules Bastien-Lepage, Le petit ramoneur, 1883. Oli sobre llenç. Damvillers

L'opiaci comença a fer-li efecte. Calma el dolor punyent i constant que li rosega els renyons, rebaixa el malestar al ventre i li provoca un endormiscament agradós. Al mateix temps, però, li potencia de tal manera l'agudesa dels sentits que la remembrança de la vesprada del 20 d'octubre del 1884, l'última que va compartir amb Marie, esdevé quasi física. 

Quan unes febres terribles la van postrar definitivament al llit, el pintor va complir amb el seu deure d'amic i es va desplaçar fins a l'apartament del carrer Ampère, a un parell d'illes de distància de sa casa, amb l'ajuda del lleial Émile. Bastien-Lepage s’havia aprimat molt a causa del càncer d'estómac que patia i la debilitat extrema li impedia mantindre's dret. Malgrat tot, el seu germà el va vestir, el va pentinar, el va agafar per les aixelles i se'l va carregar al muscle. En un primer moment, quan van entrar a la sala, no van veure la malalta. Uns paravents pintats amb exòtics paisatges orientals, una  exuberant al·locasia i un piano de cua tapaven la visió del catre. Un ramell de violetes perfumava la cambra.

 

Marie Bashkirtseff

—Endavant! Passeu! Fa dos dies que m'he instal·lat ací! —Marie va tancar el diari en què estava escrivint—. Acosteu-vos, amic meu! Esteu exhaust! Us abelleix una mica d'aigua de Saint Galmier amb llima? —Tenia els ulls brillants per la febre i les galtes enceses—. Heu fet un esforç enorme venint a veure'm... —Es va arreglar el camisó i els cabells—. Lamente rebre-vos així...  Estic tan  dèbil que no tinc forces ni ganes de posar-me cap vestit, encara que siga sense cotilla... Vingueu ací, Bastien! Heu d'entrar en calor!

Émile va gitar el seu germà en un divan, a tocar de Marie, li va col·locar els peus damunt de la bossa d'aigua calenta per tal que la compartiren, els va tapar amb el mateix cobertor i els va deixar sols. L'arquitecte intuïa que aquella era l'última vegada que acompanyaria el seu germà al carrer Ampère.

—Com es troba hui la meua pintora predilecta? —Bastien s'esforçava a esborrar l'expressió de dolor, dissimulava les fuetades violentes i constants que sentia a l’abdomen.

—Trenta-nou de febre...., el costat esquerre molt congestionat... Però jo no capitule! Cada dia em costa més parlar... Deien que posseïa una veu poderosa, dramàtica, seductora... Arribava a tres octaves. Una veu prodigiosa que s'ha transformat en un murmuri quasi inaudible. De vegades no tinc alè ni per parlar...

 

Marie Bashkirtseff, Jean et Jacques, 1883. Oli sobre llenç. Biblioteca Newberry, Chicago

El pintor sabia que tocava el piano i l'arpa des que era xiqueta i que, tan bon punt va descobrir el seu gran talent vocal, va decidir encetar la carrera de cantant. Una carrera prometedora com a mezzosoprano que la faringitis crònica que anunciava la tuberculosi va truncar als dèsset anys. Però la malaltia pulmonar no la va doblegar. Marie no es va deixar vèncer. Descartada la glòria operística, va optar per la paleta i va decidir formar-se en arts plàstiques. Així es van conèixer. Des del primer moment, va sentir una gran admiració i una fascinació especial per aquella jove artista disposada a transgredir les normes socials, a mostrar per mitjà de les seues obres la misèria dels barris més marginals de París d'una manera crua, sense filtres.  

—Si morira de sobte, Bastien, no quedaria res de mi... Res! Com si no haguera existit mai.... Si no visc el temps suficient per assolir la celebritat, aquest diari parlarà per mi. —Marie el va convidar a fullejar-lo—. Aquesta soc jo! Un munt de pàgines escrites des dels catorze anys amb plena llibertat..., a mesura que vivia... El maig passat, arran de l'empitjorament sobtat de la meua salut, vaig decidir incloure-hi una mena d'introducció en què m'adrece directament als lectors del futur.

El pintor la sentia tan fràgil, tan quieta, que enyorava els dies en què Marie anava al seu atelier i analitzaven durant hores les pintures noves. El complaïa mirar-la quan deambulava al seu voltant entusiasmada i riallera mentre parlava d'art sense parar. Tot havia canviat. No sabien qui sobreviuria a l'altre. Abans de viatjar a Algèria, es comunicaven tots els projectes pictòrics, les esperances de progressar i de consolidar l'èxit. Des que va regressar, havien de conformar-se amb constatar els avanços de les malalties respectives. No tenien futur i n'eren ben conscients. 

 

Marie Bashkirtseff pintant al seu taller

—Sabeu, Bastien? Quan tenia setze anys, vaig veure una lluna nova de reüll, a l’esquerra. De seguida, vaig entendre que era un signe de mal auguri —murmurava Marie, com si intentara justificar la seua mala sort—. La vida és tan curta i em queden tantes coses per fer! Em sembla que ningú estima les arts tant com jo. La pintura, la música, els llibres… I el soroll, la calma, la tristesa, els riures, el fred, el sol.... Voldria veure-ho tot, tindre-ho tot, abraçar-ho tot, confondre'm amb tot... Tot em desperta interès, tot em resulta sublim.... 

Ell la contemplava encisat. La consciència de la proximitat de la mort augmentava els delers de Marie.

—Posseïu una sensibilitat especial per als retrats, Bastien. —Es va arreglar els volants del camisó i li va demanar un últim favor—. M'agradaria que pintàreu el meu darrer retrat de grandària natural. Així, gitada, embolcallada amb encaixos i velluts blancs de diferents tons de blanc... 

La va mirar amb tendresa. Ella millor que ningú coneixia la seua incapacitat per seure davant del cavallet i sostindre els pinzells.

—Una llàstima, amic meu! La veritat és que ja no importa... Fa un any encara era magnífica! Hui els braços ja no estan ferms i els ossos dels muscles es noten molt.  Amb prou feines s’hi detecta carn llustrosa.... Quanta misèria! Ara que començava a fer-me visible…, ara que arribaven els primers reconeixements, he de marxar! Deu anys més, Bastien! Que ens deixen viure deu anys més! —Es va torcar les llàgrimes amb el puny del camisó, es va disculpar amb la mirada pel moment de feblesa i  va intentar recuperar l'enteresa habitual—. Què es guanya de plorar?

 

Marie Bashkirtseff, Le parapluie, 1883.  Oli sobre  llenç. Museu estatal de Sant Petersburg

—La malaltia és despietada, Marie! —Bastien tenia les pupil·les dilatades i un nus roent a la boca de l’estómac—.

—Despietada i llarga! Durant huit anys he anat d'un metge a un altre. Només tinc vint-i-cinc anys, Bastien! Vint-i-cinc! Quants en teniu vós? Trenta-cinc? —La veu va tornar a traspuar una infelicitat profunda, però a l'instant es va recuperar i va reprendre la conversa amb les restes de vigoria que li quedaven—. Marie Bashkirtseff! Què us suggereix aquest nom, Bastien? Com penseu que encaixarà en la posteritat? No us sembla que sona estrany? Potser massa contundent, massa turmentat.... Té certa elegància i un punt d'arrogància, tot i que heu de reconèixer que pot resultar complicat i confús. A mès, és nom de dona.... Prompte s'esborrarà... —Es va quedar pensativa uns segons amb la mirada perduda—. No hi ha res més a fer. Heu vist què ha passat amb meeting,el quadre que vaig presentar al Salon? La reunió de sis xiquets indigents de l'asil  del costat... Ha tingut una gran acollida per part del públic i de la crítica; tanmateix, no ha rebut cap premi. Ningú no ha abordat la qüestió de l'escolarització laica, gratuïta i obligatòria abans que jo. I, malgrat això, no ha obtingut cap menció especial... Estic indignada perquè han guardonat obres relativament dolentes. No hi ha res més a fer, amic meu! Soc una criatura inútil, humiliada, acabada...

Lepage l'escoltava en silenci. D’una banda, les seues paraules el commovien profundament i, d’altra, entenia la ràbia que sentia. L'entristia la preocupació obsessiva que Marie mostrava per deixar rastre. La pintora agosarada i virtuosa es resistia a morir, no volia desaparèixer. Sempre li havia aconsellat que no es preocupara per les medalles i els reconeixements oficials. Li havia repetit fins a la sacietat que els crítics l'adoraven, que amb l'interès del públic n’hi havia prou, que la gent identificava el geni. L'havia afalagada en més d'una ocasió, dient-li que havia creat un món pictòric personal i original, que posseïa una mirada aguda, que pintava com parlava, sense afectacions ni ornaments.  

 

Marie Bashkirtseff, A meeting, 1884. Oli sobre llenç. Musée d'Orsay, París

—M'hi he esforçat, Bastien! He provat d’ignorar la malaltia que m'ha devorat durant anys i he pintat cada dia... I per a què? Jo us ho diré! Per a res! 

Marie li havia comentat en diverses ocasions que només es pot valorar el llegat que deixem. No li estranyava, la seua insistència. Era molt conscient que el fet de ser dona determinaria que la seua obra fora menys valorada que la d'artistes masculins mediocres.  

—Vull que es publique després de la meua mort, Bastien! —Li va llevar de les mans el diari i va acariciar la coberta de pell roja—Ho conte tot! La vida d'una dona amb tots els seus pensaments i amb tots els detalls…, les esperances, les decepcions, les vileses, els encants, les misèries, els laments i les alegries. Qui llija el meu diari podrà seguir-me des de la infantesa fins a la mort. Prompte no quedarà res de mi... Res! I això em turmenta cada dia... Si no visc prou per arribar a ser algú, aquest diari segur que interessarà. La vida d’una dona contada dia a dia desperta la curiositat. És com un secret que ningú no hauria de llegir i que, tanmateix, s’exposa a la vista de tothom. No em mireu així! —Va intentar llevar dramatisme al moment i es va esforçar a mostrar-se juganera—. La vida d'una persona, una vida completa sense cap disfressa, sense cap mentida, sempre atrau. 

Lepage va somriure amb tendresa quan la va sentir expressar-se amb tanta naturalitat. Li agradava que es comportara així. Una actitud fresca que s'encomanava, una conducta que molts consideraven impertinent en una dona i que a ell li semblava senzillament audaç.  

—Ha arribat l'hora d'acomiadar-nos, amic meu! Note com puja la febre i em costa mantindre la ment lúcida i els ulls oberts... —Marie li va agafar la mà, se la va acostar a la galta i després la va besar—. Ha estat un plaer! Sempre heu sigut tan atent amb mi, tan sincer, tan generós amb la meua pintura! Vigileu que es compleixen els meus desitjos i no m'oblideu, Bastien! 

El 10 de novembre del 1884, cinquanta-un dies després d’aquell comiat, Jules Bastien-Lepage encara pot percebre al seu voltant el perfum dolç de les violetes i, al palmell, la cremor febril del rostre de Marie, el tacte suau de la seua pell, el frec dels seus llavis. Finalment, la morfina apaivaga el dolor per complet i l'embolca en un sopor abismal. Durant uns segons, contempla el tros de cel nocturn que veu a través de la finestra com si encara poguera agafar els pinzells. Es fixa en els núvols, que adquireixen un color blau ultramar fosc, quasi negre. Una calma espesa, trencada només pel xerric de les rodes d'un carruatge i el lladruc d'un gos, aixafa la ciutat de París quan el pintor tanca els ulls i s'adorm. No tornarà a despertar. 

 

Marie Bashkirtseff, Autoretrat amb paleta, 1882. Oli sobre llenç. Museu de Belles Arts de Niça

El diari íntim de Marie Bashkirtseff, «un model en el seu gènere i un extraordinari document humà», segons l'escriptora Simone de Beauvoir, va ser publicat dos anys després de la seua mort i es va convertir en un  best-seller traduït a diversos idiomes. Al contrari, la seua obra artística continua sent prou desconeguda fora de França.

 

Agermana't

Cada dia estem més prop d'aconseguir l'objectiu de recuperar Diari La Veu. Amb una aportació de 150€ podràs obtindre una devolució de fins al 100% de l'import. Et necessitem ara. Informa't ací