Un lloc a Sardenya

per Francesc Viadel

Columnistes

Avui he conegut G.L. en el minúscul restaurant que regenta en un racó oblidat del carrer Sardenya. Es dona el cas que ell és originàriament sard tot i que va créixer al nord d’Itàlia. Si m’he decidit a entrar és perquè m’ha cridat l’atenció que tots els clients de les dues úniques tauletes que tenia parades al carrer vestides amb les seues estovalles de tela estampades amb flors de colors, foren italians. Quin millor reclam que aquest, no?  

G.L. és un tipus menut i prim, nerviós, tendre que, de seguida, et fa sentir com a ta casa. Tots els plats de pasta els prepara ell al moment amb matèries primeres de qualitat que en alguns casos fa portar des del seu país. 

Per a dinar m’ha oferit una dotzena de culurgiònis que ja tenia preparats. Primer me’ls ha ensenyat i tot seguit m’ha explicat molt doctament que aquells ravioli van farcits de creïlla, all, formatge pecorino sard i menta. Me’ls ha servit amb una salsa de tomaca i una miqueta de formatge ratllat. La recepta és originària d'Ogiastra, a la Barbaza o Barbagia en italià, terra muntanyosa i salvatge al centre de Sardenya, en el vessant del massís de Gennargentu. És un plat de finals d’hivern que en alguns pobles també es prepara per al dia de Tots Sants i que, a més, es considera un regal, un signe de respecte, d’estimació i d’amistat. 

Parlem de tot i de res, sobretot de Sardenya... és a dir, parlem de tot, doncs. La primera vegada que vaig trepitjar l’Alguer em van venir a esperar a l’aeroport l’Iban Lleó Llop i la seua companya, Emanuela Forgetta. El menut Jan encara no existia. No els coneixia de res.  

L’Iban, borrianenc, és filòleg i va ser professor de català durant anys i panys a la Universitat de Sàsser. Sens dubte, és un dels poetes en català més reeixits dels darrers anys. D’ell duc tatuats a la memòria -una memòria de tramvies vells i olor a benzina arrapada al gris de totes les ciutats- aquests versos... No ens va agradar Milà.//Miràvem cap amunt//per si havia un cel en els marges de l’alba,// una alba trista i pobra, i ens miràvem les mans// i entrellaçàvem silencis mentre el món corria//com una ànima en pena//Les cares que escrutaven //sense ganes el terra o el seient del davant // (...) Inevitablement, en rememorar aquests versos pense en Iban i Emanuela, asseguts en un banc a la Piazza della Scala, estranyant un paisatge d’oliveres.   

Emanuela, és napolitana. Fa dos anys que es va doctorar en Literatura Comparada. A més d’una reconeguda traductora de l’italià al català és, també, llicenciada en filosofia per la Federico II de Nàpols i intèrpret. 

Mai els estaré prou agraït. Vaig embolicar l’Iban perquè em convidés a un congrés internacional de docents i estudiants de català al món que es celebrava a l’illa. Aleshores, estava aqueferat i obsedit en aplegar mèrits per a aconseguir la maleïda acreditació universitària que potser mai no tindré. Iban no va dubtar ni un moment a ajudar-me. Tots dos van ser molt amables i acollidors. Un dia pujàrem a Núgoro i després a Orgòsolo, el poble dels grafittis que al segle XIX va ser considerat el més perillós del món per les violències desfermades entre bandes rivals. Recorde haver vist passar pel carrer principal, amb aire desafiant, un genet amb una escopeta de dos canons en bandolera, unes quantes dones grans abillades de negre i cofades amb mocadors que potser anaven camí de l’església. Després pujàrem al Supramonte per a dinar porc a la brasa amb els pastors d’ovelles de la regió, prims com secalls i amb la pell recremada pel sol. Durant el dinar, Iban i jo vam conversar del futur. No ens vam adonar que un déu menor ens escoltava aponat darrere d’una garrofera amb un somrís entremaliat dibuixat al seu rostre ratat.  

En acabar de menjar, un dels pastors va treure un acordió i les joves estudiants alemanyes i russes, ballaren alegrement fent saltar els seus pits mentre els pastors, murris, se les miraven amb un desig natural, un punt avergonyits, també. Abans de començar el nostre descens fins a la mar ens van voler obsequiar amb un cantu a tenòre que a mi em va semblar el més ancestral que mai no havia vist ni escoltat enmig d’un bosc com aquell d’alzines, oliveres, ginebres... un bosc on deuen d’habitar tota mena d’esperits i fades. Allà mateix, tan lluny de tot, sota aquell cel de vidre protector de la pedra i el verd. 

I de tornada, una vegada més, la contemplació dels espectaculars turons espicossats de nuraghes, dels barrancs com goles d’afamegats dracs, dels camins polsosos i costeruts dibuixats en la pell de la muntanya. 

A la nit, vaig passejar per l’Alguer, tot sol... Lungomare de Dante, bastions de Cristòfol Colom, Marco Polo, Pigafetta, carrer del Príncep Umbert i porta gòtica de la catedral de Santa Maria Immaculada, plaça del Pou Vell, carrer Roma, carrer de la Mercè... Sempre sol. Sol en aquella ciutat oriental. Sol en una habitació d’hotel amb vistes a un jardí tapit de nesprers meravellosos. Sol aquell abril i tants abrils de la meua vida.

Vaig tornar a l’Alguer quasi un any després, quan no feia ni dos mesos que havia tingut l’infart. Era febrer. Feia un temps de mil dimonis. Semblava que la mar s’engoliria d’un moment a l’altre la ciutat saltant per damunt dels seus antics bastions. La tornada a Barcelona va ser un autèntic calvari. A causa del mal temps ens van desviar l’avió primer a Nàpols i després a Roma on vam haver de passar unes quantes hores en un aeroport petat de gent. Tot el viatge es va fer llarguíssim, tediós, decebedor. No vull parlar més, però, d’aquell febrer. No encara.

M’he acabat els culurgiònis i G.L. em prepara al moment unes profiteroles remullades en una xocolata desfeta deliciosa. Em pregunta si fa molt de temps que visc pel barri. Li conteste que sí i que no i, aleshores, solta una riallota que recorda el crit d’una gavina. Trobe que haig de fer-li un aclariment. Visc sol encara no fa un any. Vaig haver d’anar-me’n a l’altra punta de la ciutat però torne on havia de ser-hi, en aquest lloc a tocar de Sardenya. M’explica que ell pràcticament també viu sol. Que la solitud és fotuda i que si t’encantes acabes com Robinson Crusoe, parlant-li a un coco. D’acord, sí, li replique. Però millor sol que mal acompanyat. Una mala companyia pot costar-te la vida.

En això, entra un altre client amb el seu fill de deu anys. També és d’origen sard. Demana dues cotolettes amb creïlles fregides i seu a dinar amb el seu nano en un racó de la barra. Pague i torne cap a casa. Tinc el pressentiment que avui a l’Alguer deu estar ennuvolat.  M’agradaria tant guaitar ara per la finestra d’aquella habitació d’hotel i adelitar-me amb la visió dels frondosos nesprers...! Tornar de bell nou a aquell bosc. 

En poder li haig de trucar a l’Iban, fa dies que no sé d’ell. Procuraré, però, no esmentar res que tinga a veure amb el futur. Qualsevol fill de la gran puta de déu podria estar escoltant la nostra conversa i jugar-nos-la, destruir els nostres mapes del tresor, ratllar amb un traç gruixut de sang les rutes projectades sobre el camí del temps. Li trucaré en pujar a casa però només per dir-li que torne a ser-hi a Sardenya. 

 

Agermana't

Cada dia estem més prop d'aconseguir l'objectiu de recuperar Diari La Veu. Amb una aportació de 150€ podràs obtindre una devolució de fins al 100% de l'import. Et necessitem ara. Informa't ací