Baudelaire i les revoltes al carrer

per Sebastià Carratalà

Columnistes

Charles Baudelaire
Charles Baudelaire

Conta Charles Toubin (1820-1891) a Souvenirs d’un septuagénaire que, els dies abans de l’alçament obrer del dijous 24 de febrer del 1848 que va enderrocar el rei Lluís Felip i va encendre la flama de la Segona República francesa, ell i els seus amics el poeta Charles Baudelaire i el pintor Gustave Courbet corrien astorats pels carrers de París, d'una barricada a una altra, sota els trets dels fusells. El capvespre del dimarts 22, a la plaça de la Concorde, soldats a cavall van intentar que no es formaren grups i els van obligar a refugiar-se en uns jardinets que hi havia al costat. Llavors, dels Camps Elisis, hi van arribar guàrdies a peu que a punta de baioneta es van dirigir als congregats, que van començar a fugir. En la desbandada, un manifestant va caure a terra i, sense que tinguera temps a reaccionar, un guàrdia li va travessar el pit amb l’arma esmolada davant d’ells. Després de presenciar aquell horror, mentre Toubin i un altre amic ajudaven un acompanyant de la víctima, que havia patit un atac de nervis, Baudelaire i Courbet van anar a la redacció del diari La Presse amb la intenció de denunciar l’assassinat. Tanmateix, els esdeveniments es van precipitar i ja no van saber si el periòdic se’n va fer ressò. 

Durant les jornades posteriors, diversos coneguts de Baudelaire van dir que l’havien vist armat als parapets de la cruïlla de la Rue Buci, al barri llatí, un lloc en el qual es van lliurar alguns dels combats més ardus de la riba esquerra del Sena. A més d’implicar-se en la insurrecció amb la lluita al carrer, ell mateix, Toubin i el crític d'art Champfleury, van fundar el diari Le Salut Public tan bon punt el govern provisional de la República va proclamar la llibertat de premsa. «El títol escollit per Baudelaire defineix bé la seua admiració per la primera Revolució i per Robespierre», assenyalen Claude Pichois i Jean Ziegler en la biografia del poeta (Edicions Alfons el Magnànim, 1989), que recull nombrosos fragments de les memòries de Toubin, que romanen sense editar. De fet, el nom  del diari feia referència al Comitè de Salut Pública de la Revolució creat per Robespierre. 

 

Gustave Courbet, frontispici del segon i últim número de Le Salut Public

La gaseta va eixir a la llum el diumenge 27 de febrer. Així explicava Toubin l’experiència: «La vam escriure en menys de dues hores en tres taules del segon pis del café Turlot; el segon número el vam cuidar més i el nostre capital minvat no va permetre el naixement del tercer». I per al segon i últim número, publicat el primer de març, hui fa 173 anys, els redactors van aconseguir que Courbet duguera a terme un dibuix per al frontispici. Un dibuix en què va representar un home amb brusa i copalta que, dalt d’una barricada, alça un fusell amb una mà i amb l’altra sosté una bandera en què posa: «Veu del poble, veu de Déu». Un personatge que ben bé podria ser el mateix Baudelaire. 

La composició amb el revolucionari al capdamunt de les llambordes, una base insegura, girant-se i cridant a l’acció, recorda inevitablement, malgrat que el moviment es desenvolupa en sentit contrari, La Llibertat guiant el poble (1830), d’Eugène Delacroix, «el primer quadre polític de la pintura moderna», afirma Giulio Carlo Argan (El arte moderno, 1970). Una obra que exalta la insurrecció que el juliol del 1830 va acabar amb el terror blanc de la restaurada monarquia borbònica. Una revolta que el pintor també va viure en persona: «Un simple caminant com jo corria el mateix risc d'aturar una bala que els herois improvisats que avançaven sobre l'enemic amb trossos de ferro fixats al mànec d'una granera».

 

Eugène Delacroix, La Llibertat guiant el poble, 1830. Oli sobre llenç. Museu del Louvre

El gest que dibuixa aquesta diagonal, que ascendeix i avança amb força, en fa vindre al cap un altre pertanyent a un llenç executat també a partir dels fets del 1848: L’alçament, d’Honoré Daumier. Tanmateix, en aquesta ocasió el braç aixecat no culmina una composició piramidal ni s’erigeix en abanderat de la Llibertat, sinó que palesa el vigor existent en la multitud que ha envaït la via pública. És el gest de l’exasperació i la voluntat de canvi d’una gran part de la població obligada a treballar quinze hores diàries. Un jove pren la iniciativa de llançar-se amb convicció, de manera decidida, al capdavant d’una munió de gent que protesta contra el poder que els oprimeix. Els cabells rossos i els reflexos de la camisa blanca i del rostre desprenen una lluminositat estranya i magnètica enmig de les persones anònimes, de diferents edats i rostre esquemàtic, que l’envolten. Unes persones que el miren amb sorpresa potser per l’empenta que mostra, per l’energia que transmet. Tot i tractar-se d’un espai urbà, un carrer o una plaça, l’atapeïment i el fet que a penes si ataüllem un fragment de cel al fons, per dalt dels edificis grisos i bruts, provoquen una certa sensació de claustrofòbia només trencada per aquesta figura que, com un llamp, sorgeix de l’interior de la massa per projectar-se endavant. Fins i tot nosaltres ens sentim impel·lits de manera inevitable a apartar-nos i deixar-li el pas franc, talment el personatge de la dreta que es veu arrossegat per aquest ímpetu i s’adapta a la línia del braç. 

 

Honoré Daumier, «L'alçament», ca.1848. Oli sobre llenç. The Phillips Collection, Washington

En L’alçament, el pintor plasma amb nitidesa, d’una forma clara i concisa, senzilla, sense grandiloqüència, el que precisament escriu Hannah Arendt: «La causa de la revolució no és la conspiració […] La pèrdua d’autoritat dels poders existents que precedeix sempre tota revolució no constitueix en realitat un secret per a ningú, ja que les seues manifestacions es produeixen de manera pública i tangible; tot i que no necessàriament espectacular; però els seus símptomes (descontentament generalitzat, malestar i menyspreu pels governants) són difícils de discernir, car sempre són de caràcter equívoc. Tanmateix, el menyspreu és, sens dubte, un dels ressorts més potents de la revolució; a penes si ha existit una revolució a la qual no puga aplicar-se l’observació que Lamartine va fer sobre la de 1848: La Revolució del menyspreu»(Sobre la revolució, 1962).

Insisteix Arendt, en aquest assaig de teoria política cabdal, en el fet que l’esclat de la major part d’insurreccions ha sorprès als propis partits i grups sediciosos en igual mesura que a la resta, i que poques vegades aquest inici pot atribuir-se a les seues activitats. I cita Tocqueville per la seua exactitud, comprovada en diverses avinenteses, quan afirma que el 1848 la monarquia francesa va caure «abans que li arribaren els colps dels vencedors, que es van desconcertar tant del seu triomf com els vençuts de la seua derrota». El menyspreu envers les institucions i els representants públics surava en l’ambient d’aquell període; només cal fer una ullada a bona part de l’obra Daumier per veure amb claredat quina era l’opinió majoritària sobre els governants i el funcionament de la justícia. No ha estat l’única vegada que aquest sentiment s’ha escampat i ha encès el ble quan ningú no ho esperava.

 

Agermana't

Cada dia estem més prop d'aconseguir l'objectiu de recuperar Diari La Veu. Amb una aportació de 150€ podràs obtindre una devolució de fins al 100% de l'import. Et necessitem ara. Informa't ací