La dona que havia de pintar el retrat del rei

per Sebastià Carratalà

Cultura

Adélaïde Labille-Guiard, «Autoretrat amb dues alumnes» (detall), 1785
Adélaïde Labille-Guiard, «Autoretrat amb dues alumnes» (detall), 1785

El setembre del 1791, el Salon que es va inaugurar al Louvre va augmentar de manera considerable el nombre d’artistes participants per la recomanació de l’Assemblea Constituent d’acceptar «tots els artistes, francesos o no, membres o no de l’Acadèmie de Peinture et Sculpture». Així, dels 88 que hi van exposar en el del 1789, el darrer que s’havia celebrat, es va passar a 250 dos anys després. Malgrat l’increment notable, només una trentena eren dones. Tanmateix, hi van mostrar treballs en els gèneres considerats més nobles. De fet, en aquests primers Salons lliures de la Revolució, la taxa de participació femenina no va superar mai el deu per cent, assenyala Séverine Sofio («L’art ne s’apprend pas aux dépens des moeurs! Construction du champ de l’art, genre et professionnalisation des artistes (1789-1848)», 2009). 

En els vaivens d’aquell període de reformes, les decisions preses en un moment donat podien canviar o resultar inaplicables a causa d’acords posteriors. Just un any abans, en els debats que havien tingut lloc a la institució entre els diferents grups: l’oficial, el reformista (l’Académie Centrale) i el partidari de la liquidació (la Commune des Arts, amb Jacques Louis David al capdavant), Adélaïde Labille-Guiard –pertanyent al segon grup- «va pronunciar un discurs molt ben argumentat sobre l’admissió de les dones a l’Académie i va demostrar que una quantitat indeterminada era l’única tolerable», segons el gravador J.G. Wille, un dels assistents a la sessió.

 

Adélaïde Labille-Guiard, «Retrat de François André Vincent», 1795. Oli sobre llenç. Museu del Louvre

Després d’una votació favorable, les artistes foren declarades iguals als col·legues masculins en el si de l’Académie. Una victòria simbòlica i personal de Labille-Guiard, ja que, d’una banda, –apunta Sofio- pretenia que hi entrara la seua millor pupil·la, Gabrielle Capet –una de les que apareix en Autoretrat amb dues alumnes (darrere seu a la dreta, mirant l’espectador)- i, d’altra banda, ella mateixa aspirava a assolir l’estatus de professora. No debades, havia reflexionat a bastament entorn de l’educació de les joves i fins i tot havia tramès una memòria en què tractava aquest tema a l’Assemblea. «La victòria seria, no obstant això, de curta durada», atès que, deu dies després, el director, Joseph Marie Vien, que no hi havia estat present, i els oficials, escandalitzats, van adreçar una carta a la resta d’acadèmics en la qual palesaven el seu refús perquè, entre altres coses, no els semblava adequat que «les dones interferiren en un treball que els era aliè».

 

 Gabrielle Capet, «Autoretrat», 1783. Oli sobre llenç

Més endavant, en les propostes de reforma que van presentar a l’Assemblea, l’Académie Centrale va defensar la igualtat de sexes i de gèneres artístics, i la Commune des Arts, a més de demanar la supressió de totes les acadèmies, entre altres peticions, va plantejar un discurs sobre l’acceptació de les dones ambigu si més no. Malgrat que convenia que podien ser excel·lents artistes, sol·licitava als legisladors que no encoratjaren les dones «a elegir la carrera de les arts abans que la seua veritable vocació, la vocació dels deures respectables i sagrats d’esposa, mare i mestressa de casa, la vocació posseïdora de tantes virtuts amb què assegurar més que mai el respecte i l’alta consideració envers elles que distingeixen els pobles lliures». L’Académie deixava, doncs, als polítics la decisió i obria dues possibilitats: si en refusaven l’accés, la Commune es convertiria en una entitat que aplegaria representants de la comunitat d’artistes nomenats per les autoritats amb uns criteris no estrictament artístics; si, en canvi, el permetien, la Commune reuniria professionals amb els mateixos drets, tal com explica Sofio en una altra publicació (“Portrait of the Artist at Work”, 2016).

 

Jacques Louis David, esbós de «Lluís XVI mostrant la Constitució al seu fill», 1791-92. Grafit sobre paper. Museu del Louvre

En aquest clima, així que va acabar el primer Salon libre, l’Assemblea, en un intent d’acostar els diputats i la reialesa, van encarregar dos grans quadres –un a Labille-Guiard i un altre a David- en què havia d’aparèixer el rei reconeixent la Constitució en presència del seu fill. La comanda es repartia així no sols entre dues postures rivals en el món de l’art (els reformistes de l’Académie Centrale i els secessionistes de la Comnune), sinó també del món de la política (els Feuillants –partidaris d’una monarquia constitucional-, amb els quals es relacionava Labille-Guiard, i els Jacobins, amb els quals simpatitzava David). Que reberen la mateixa comissió la quasi oblidada Labille-Guiard i al gran David pot semblar inconcebible per als historiadors de l’art, adverteix Laura Auricchio (Adélaïde Labille-Guiard: Artist in the Age of Revolution, 2009) 

Com era previsible, els atacs contra ella van començar des del moment en què va ser escollida, sense esperar a veure el resultat. Un resultat que no es va materialitzar mai de forma definitiva ni per part d’ella ni tampoc de David: la monarquia va ser abolida un any després i, el 21 de gener del 1793, Lluís XVI, ara el ciutadà Capet, era guillotinat. Les aspiracions dels Feuillants i la carrera de Labille-Guiard havien arribat a la fi. 

 

Agermana't

Cada dia estem més prop d'aconseguir l'objectiu de recuperar Diari La Veu. Amb una aportació de 150€ podràs obtindre una devolució de fins al 100% de l'import. Et necessitem ara. Informa't ací