Tu què vols: morir-te o parlar en valencià?, segons l'«Ilustre Colegio» dels metges

per Víctor Labrado

Tribuna

De tant en tant ens arriba per la premsa o per converses amb els mateixos afectats, que alguns (pocs) metges del nostre sistema sanitari públic s’han negat a atendre pacients que els parlaven en valencià. Exactament això: els han (de)manat que renuncien a parlar en valencià i, si no han sigut prou submisos, aquests (poc) metges els han arribat a negar l’atenció mèdica pel fet de no renunciar a parlar en valencià.

Aquests pocs metges –alguns dels quals reincidents– tenen, però, la benedicció de la Junta del seu Ilustre Colegio Oficial de Médicos de Valencia. Amb la intenció clara d’influir sobre la redacció de la Llei de Funció Pública, en un comunicat també oficial –i cal suposar que igualment il·lustre– del dia 19 d’octubre del 2020, els membres de la Junta, amb la seua presidenta al capdavant, feien una proclamació que després no han rectificat i, per tant, podem considerar del tot vigent i oficial:

Desde el Colegio entendemos que es completamente inaceptable que el valenciano sea un requisito indispensable para poder trabajar en la Comunidad Valenciana porque, con esto, lo único que se va a conseguir es que los médicos se vayan fuera. Con la falta de profesionales que sufrimos, ¿de verdad creen que imponiendo el valenciano garantizan la salud de la población?

No sols és «inacceptable», sinó que ho és «completamente». Perquè les conseqüències serien que «los médicos se vayan fuera». Tots, no alguns, ni uns quants, no: tots, o moltíssims, un èxode de la nostra població mèdica, una apocalipsi sanitària sense precedents en la història de la humanitat valenciana. Inenarrable, espatarrant. I esbalaïts, la Junta signant del manifest es fan la pregunta –òbviament retòrica– si els partidaris del valencià es pensen que «imponiendo el valenciano garantizan la salud de la población».

D’acord. Desenganyem-nos, i jo el primer: el valencià no té virtuts curatives. Potser el castellà sí. No ho sé. Ara bé, desenganys a banda, cal dir que, de moment, els únics que van «imponiendo» són els que prohibeixen parlar en valencià als centres de salut, pràctica que no ha merescut mai cap comentari –no dic ja condemna– a la Junta de l'Ilustre Colegio

Encara sort que, després, el manifest rebaixa uns graus el patetisme i emprén una sendera més col·loquial, quasi amablement dialogant:

Podemos entender que el valenciano sea un mérito, pero nunca un requisito que impida el acceso a los puestos de trabajo.

Es pot ser més tolerant? Sembla que els costa, però poden entendre-ho: el valencià podria ser allò de dir: «Xe, mira que tens mèrit!», però això sí: un paperet que no obligue a res: «nunca un requisito que impida». Que no impedisca tampoc, com ara, expulsar de la consulta un pacient encabotat a parlar en valencià. Perquè la realitat és com és, i cal triar:

Se trata ya de una cuestión de prioridades, de decidir si queremos que la gente tenga acceso a la sanidad o de si los médicos tienen por obligación que hablar valenciano, aunque esto suponga el desplome del sistema sanitario, que ya cojea por si solo, con valenciano y sin él.

I la tria és terrible, ja ho hem vist: morir-se o parlar en valencià. Aneu pensant-vos-ho. Per sort, el valencià no és l’únic problema del sistema sanitari públic valencià: «ya cojea por si solo, con valenciano y sin él», tenen l’honradesa de reconèixer els autors del manifest. I a continuació s’expliquen. I s’expliquen tant que donen a entendre més del que volen. Es veu que són de ciències:

El ICOMV lleva años advirtiendo del déficit que tiene el sistema sanitario en Valencia, mostrando como cada año se jubilan muchos más facultativos de los que empiezan su andadura profesional en los hospitales y centros de salud. Sin embargo, desde las autoridades no se ha tomado ninguna medida para poner solución a esto, es más, año tras año vemos como el talento se va fuera y sí, se va porque aquí las condiciones no son buenas, no solo no se valora el trabajo del médico, sino que, además, seguimos viendo cómo se hacen contratos precarios y jornadas laborales interminables. Necesitamos más médicos, el talento hay que retenerlo, no podemos dejar que los profesionales se sigan yendo y este nuevo requisito no nos va a ayudar, la mano de obra sanitaria de calidad escasea.

Per tant, diu que el talent, els bons metges, ja se’n van ara mateix sense el requisit del valencià. I això és la realitat, el present. Ho diuen ells i se suposa que estan ben informats. També diuen que amb el valencià encara se n’anirien més. Però això és un futur que ells imaginen, no la realitat present.

I si fora al revés? ¿I si el fet de no exigir el valencià fora, ben mirat, una facilitat més que ells mateixos ofereixen perquè «des de las autoridades» es contracten metges baratets, amb «contratos precarios y jornadas laborales interminables»?

¿No s’han parat a pensar, a la Junta de l’Ilustre Colegio, que «el talento que se va fuera» és perquè estava dins –que em discutisquen això– i, per tant, és un talent que ha estudiat valencià en primària, secundària i batxillerat? Els graduats joves i no tan joves, si no el saben parlar –cosa que no diria molt del seu talent– com a mínim ja l’entenen –o ja serien uns terrossos incompatibles amb un mínim de talent– i, per tant, ja ens evitaríem la pràctica tan lamentable dels (pocs i poc) metges disposats a prohibir parlar en valencià i a expulsar de la seua consulta els pacients insubmisos.

Perquè això s’haurà d’acabar, ja. No sols per raons de justícia i d’un mínim de decència, també de legalitat: el valencià és llengua cooficial des de la proclamació de l’Estatut, l’any 1982. I amb quasi quaranta anys de transitorietat potser ja en tenim prou. Perquè, si no ens podem relacionar amb l’Administració i els Serveis Públics en valencià, en què consistiria aquesta cooficialitat? Admet això discussió?

Si hi teniu algun dubte, l’article 16 de la Llei d’ús i ensenyament (4/1983 de 23 de novembre) diu clarament:

«Les empreses de caràcter públic, així com els serveis públics directament dependents de l’Administració, han de garantir que els empleats que tenen relació directa amb el públic tinguen el coneixement suficient del valencià per a atendre amb normalitat el servei que els és encomanat.»

I fa 38 anys que no es compleix! Ni amb el PP ni amb el Botànic I i II. No cal tindre gens de formació jurídica per adonar-se que el manifest de l’actual Junta de l’Ilustre Colegio Oficial de Médicos de Valencia simplement invita a continuar incomplint la legalitat vigent. Tampoc és inimaginable que, des de la Conselleria de Justícia, la senyora Gabriela Bravo tinga la temptació de fer-los cas.

 

Agermana't
Cada dia estem més prop d'aconseguir l'objectiu de recuperar Diari La Veu. Amb una aportació de 150€ podràs obtindre una devolució de fins al 100% de l'import. Et necessitem ara. Informa't ací