Feminismes de barret

per Maria Pérez Company

Tribuna

S’acosta el 8 de març i la majoria embafa les seues xarxes de publicacions amb imatges morades i textos que reivindiquen l'empoderament de la dona. Amb això, tothom ha complit en la seua contribució cap al feminisme; amb això ja s'ha fet palés el joc de rol que comporta l'aparença.

La violència de gènere es manifesta en diferents expressions i és necessari que cadascuna siga visibilitzada i reconeguda. Com ara les treballadores sexuals que estan estigmatitzades per una societat hipòcrita i puritana, les treballadores domèstiques sense cap classe de regularització laboral, o totes aquelles empleades que són remunerades amb preus d'esclavatge. Podríem continuar assenyalant situacions de violència sobretot en els col·lectius que es troben en una condició d'especial vulnerabilitat, com les dones migrants, les menors agredides o les refugiades. Totes tenen una cosa en comú, i és que, la violència de gènere està totalment consolidada i reforçada en la societat en la qual vivim, construïda davall l'estructura del capitalisme heteropatriarcal.

Som conscients que existeix un subregistre evident de casos que mai arriben a ser denunciats o que retiren les seues denúncies per por o que no acudeixen a cap clínica o hospital, i que bàsicament passen tot el procés de manera oculta a la resta. Tot i això, la societat es veu amb la potestat de fer judicis, de criticar la víctima, de posar en dubte perquè s'ha retirat una denúncia, i no en som conscients que les conseqüències de la violència de gènere en la salut de les víctimes són molt crítiques. Ser víctima de la violència de gènere no només és suportar la degradació i la càrrega de responsabilitats emocionals després d'haver patit maltractament físic o psíquic. És també resistir tots els entrebancs que les persones del teu voltant, conscientment o inconscient, et posen al davant.

La dona maltractada no només ho és per la seua parella que ha estat anys assetjant-la, ho és també per a tots aquells que han dubtat i han fet litigi en defensa del maltractador pel fet de trobar-se en el cercle d'amics familiars o coneguts. La dona no únicament pot presentar algun tipus de simptomatologia després d'haver patit qualsevol agressió, sinó que, en la mesura en què va experimentant contínuament el rebuig, el menyspreu i la ridiculització de totes aquelles persones que formen part del seu entorn, el deteriorament psicològic i els efectes físics en la seua salut s’agreugen.

És ací on radica el nostre problema com a societat: ser feminista només per a la foto. On estan totes aquestes imatges quan la teua companya de CrossFit, la veïna d'enfront o la dona de l’alcalde han denunciat la seua parella per violència masclista? Què fa bona part de la societat quan un cas deixa de ser el que apareix a la televisió i es converteix en quelcom proper? Ser feminista no és fer un posicionament al teu mur de Facebook quan s'apropa un dia assenyalat. Ser feminista és molt més.

Sí, ja sé que aquesta setmana toca parlar d'igualtat, amb motiu del 8 de març. Ja parlarem de violència quan arribe el 25N. Doncs mireu, no. Cada dia toca parlar de la violència masclista perquè de cap manera albirarem la igualtat si, abans, no ens llevem de damunt aquesta llosa.

Hem de ser capaços de posar-nos per un moment en el lloc de la víctima, d’empatitzar amb ella i d’entendre com és viure amb la càrrega que suposa estar envoltada per gent que la mira de reüll, tot i ser suposadament gent de la seua confiança.

Pensem, per un moment, com ha de ser pair un acudit sexista quan eres una víctima, o com encares la jornada després d’escoltar ta mare que et diu «no sigues així dona, en el fons és bon xic»; com les teues amistats li lleven ferro a l’assumpte per poder fer com que tot continua igual o com els veïns deixen de donar-te conversa perquè pensen que, en el fons, el maltractador és una víctima i que no hi ha hagut motius per fer una denúncia. I en aquesta situació, pensem de quina manera una dona que ha sigut o és víctima de la violència masclista, pot plantejar-se lluitar per ser igual que la resta a la seua facultat, a la seua empresa, dins de la política o en qualsevol altre sector.

En definitiva, el camí de la igualtat implica erradicar la violència masclista i, en aquest cas, la llei s’avança a la societat. Tenim les eines legislatives que permeten barrar el pas als violents, als qui encara estan convençuts que la dona els pertany, justament perquè no la veuen com un ésser igual. El que cal és que, a títol individual, cada persona erradique les actituds sexistes del seu entorn: al treball, a la facultat, al cercle d’amistats. Només així, sense rebre colps, sense menyspreus, sense mirades per damunt del muscle, sense haver de justificar una i mil vegades que tenim les capacitats de qualsevol altra persona, podrem avançar de debò en la igualtat.

Li vaig sentir dir a una dona fa anys que el problema estava que havíem sigut massa transigents, que cal ser tolerants, però no transigir mai en cap gest o acció per menuda que siga. Au, va, llevem-nos el barret aquest 8 de març i cada dia. Perquè, més que barrets, el feminisme necessita treball diari i quotidià de cadascuna de nosaltres. Amb perseverança i intransigència (que no intolerància) fem pedagogia i militància de la igualtat i desterrem qualsevol bri de violència envers les dones.

 

Agermana't
Cada dia estem més prop d'aconseguir l'objectiu de recuperar Diari La Veu. Amb una aportació de 150€ podràs obtindre una devolució de fins al 100% de l'import. Et necessitem ara. Informa't ací