Cultura, misèria i companyia

per Manel Rodríguez-Castelló

Columnistes

El passat desembre es va fer públic el manifest Alcoi serà cultural o no serà impulsat des dels diversos àmbits culturals de la societat civil. En pocs dies el manifest va ser subscrit per més de tres-cents artistes, escriptors, intel·lectuals, gestors culturals i, en fi, persones preocupades per la mediocritat (per no usar una paraula més forta) cultural en què s'esllangueix una ciutat que en aquest aspecte, com en tants d'altres, presenta moltes ombres i escasses llums. L'escrit és abans que res un crit d'alerta, l'expressió pública i publicada d'un malestar que l'actual pandèmia no ha fet més que extremar. La situació dels professionals que més o menys malviuen de l'activitat cultural voreja, efectivament, l'abisme, però la falta d'idees, horitzons i pressupostos per a la cultura afecten òbviament tota la ciutadania i, al capdavall, la qualitat democràtica, la cohesió social i l'energia i voluntat necessàries per remuntar una crisi de dimensions històriques. El manifest assenyala alguns dèficits que la ciutat arrossega des de fa anys i panys, però no és –no pot ser-ho ara com ara– un punt d'arribada ni una suma de propostes articulades, sinó més aviat el punt de partida per a un debat que Alcoi, com en general el País Valencià, es deu a si mateix i ja no pot ajornar més. Més enllà del dilema, de ressonàncies fusterianes, que el títol del manifest planteja i del fet que la ciutat dona mostres persistents de decantar-se cap a la segona de les opcions, la iniciativa ha tingut de moment la virtut de sacsejar una miqueta l'habitual tendència alcoiana a ensonyar-se. Els mateixos responsables de l'Ajuntament han plantat les orelles i han convocat els promotors del manifest a una reunió. El problema, és clar, no ve dels actuals inquilins del govern municipal ni dels encarregats més directes del negociat de "cultura" (que més o menys funciona així, amb les rutines d'un aparell burocràtic rovellat i sense ànima). No descobrirem la sopa d'all si afirmem que la cultura és el parent pobre de la política, pobre a més de solemnitat, però que tots volen seure a la taula dels àpats per donar-se llustre de bona voluntat. Acostumats que la castanya de la cultura la tragueren del foc en temps aparentment més durs del voluntarisme, els mecenatges particulars, les resistències més heroiques i la rara qualitat que de tant en tant es forja enmig de la penúria i el desert, els successius governs municipals del PSPV-PSOE (trenta-un anys) i el PP (onze anys) han transitat sense pena ni glòria per la cultura confiant que la inèrcia d'un impuls civil històric i tan mecànic com els engranatges que movien la indústria local, continués arriscant la mà en les brases. La castigada societat alcoiana, que amb molts patiments i esforços va poder alçar-se del terrabastall de la guerra i del càstig impecable a què la va sotmetre el franquisme, està acostumada a unir esforços i tapar vergonyes, assentada sobre la desmemòria que li proporciona el miratge de futurs cada vegada més incerts. Per Alcoi i per Sant Jordi, el crit festiu d'impuls civil, s'ha convertit en la gran coartada buida que els uns i els altres aprofiten per mantenir-se en el poder. La cultura, en la concepció utilitarista i autosuficient del poder, és amb prou feines un protocol molest que no hi ha més remei que complir. El principal problema és aquest, qui no es creu la cultura com a motor de canvi i enriquiment de les societats, malament pot preocupar-se per gestionar-la bé. La vitalitat decandida d'una civilitat cada vegada més sumbisa i indiferent no els demana més. O no els demanava. Potser una qualitat del manifest siga que apunta cap a un desvetlament de la històrica autocomplaença alcoiana, tothora temptada per l'emmirallament del passat alimentat pel pa amarg de la desmemòria. Comparada amb altres indrets del país que no poden presumir d'un full de serveis tan extens ni d'un glamur tan exquisit com el d'Alcoi, l'emblemàtica ciutat del Serpis, de les costeres i els ponts i les xemeneies que ja no trauen fum es dessagna culturalment. Aviciada en el peixet de polítics mediocres, travada d'horitzons i atrapada en la impotència d'una mentalitat subalterna cada vegada més embadalida en l'espanyolitat rampant i dinàstica, no se li acut pensar que gran part dels seus mals provenen de la suma que fan la fam, l'absència de voluntat política per situar la cultura i els seus debats en el centre de la civilitat, i les ganes de menjar, la migradesa d'uns recursos que se'n van per l'aigüera dels dèficits fiscals i l'espoli a què està sotmesa des de temps no tan immemorials. I potser sí, com proposa el manifest, és hora ja de repensar Alcoi, de reinventar-lo amb els plànols de la cultura a la mà, abans que tots els pedaços del vell teixit civil queden convertits en parracs. Cal treballar amb ganes perquè el dilema es resolga a favor de la primera opció, la de culturalment ser.

 

Agermana't
Cada dia estem més prop d'aconseguir l'objectiu de recuperar Diari La Veu. Amb una aportació de 150€ podràs obtindre una devolució de fins al 100% de l'import. Et necessitem ara. Informa't ací