María Consuelo Mequieregobernar

per Francesc Viadel

Columnistes

María Consuelo Mequieregobernar
María Consuelo Mequieregobernar

Vaig saber de l’escapçament de María Consuelo Reyna al capdavant de Las Provincias per l’amic i sociòleg Rafa Xambó. Em va donar la notícia un dia rúfol a la terrassa d’un bar que hi havia darrere d’una de les facultats de Blasco Ibáñez. Al cap de res, l’editor Eliseu Climent em va telefonar i me’n vaig haver d’anar corrents a la redacció d’El Temps, a l’Avinguda Baró de Càrcer, a preparar el tema de portada. 

El lector inadvertit potser no deu haver caigut en el compte encara que Xambó no només és un dels principals experts en estructura de la comunicació al País Valencià, sinó que, a més, i fins aleshores, era l’únic que des d’un punt de vista crític havia entrevistat l’egregi personatge per al seu llibre Dies de premsa (L’Eixam, 1995). Del cert, que ningú com ell ha escodrinyat i analitzat les entranyes ideològiques d’un diari que va arribar a fer gairebé insuportable la vida civil i política a la ciutat de València, especialment durant tots els anys que Reyna va dirigir Las Provincias. 

Com siga, no hi ha poder que dure una eternitat i aquell 14 de setembre del 1999, la seua mateixa família, propietària del diari, en el transcurs d’una tensa reunió del consell d’administració li va fotre la patada en el cul a la Reyna. Aquell matí, en el diari, va córrer fins al gat. Pel que sembla, fins i tot alguns dels seus més fidels seguidors, enardits per Baltasar Bueno, van intentar endarrerir l’edició en un gest del tot patètic. La directora de la capçalera, com els generals carismàtics, tenia els seus seguidors incondicionals i manava tant i tant que periodistes i polítics li van posar el mal nom de María Consuelo Mequieregobernar

A l’última, però, a Reyna li va passar factura el seu immobilisme empresarial i ideològic que a punt va estar d’arruïnar l’empresa i, també, la seua relació sentimental amb un redactor més jove que ella, Jesús Sánchez Carrascosa, a qui es veu que li va consentir tots els capricis. 

Els darrers anys, el diari, principal corretja de transmissió des del 1977 del blaverisme més assilvestrat, es va convertir en un autèntic pamflet des del qual es van impulsar campanyes infames com la que es va dur a terme contra Guillem Agulló. Campanyes sovint persistents, amb caràcter de croada, com les que van intentar desprestigiar els rectors de la Universitat de València, Ramon Lapiedra i Pedro Ortiz. De vegades, campanyes dirigides a amargar la vida a simples professors de valencià que havien tingut la gosadia de llegir a classe no se sap quin text catalanista o bé contra alcaldes que havien penjat una senyera del balcó de l’ajuntament per la festa major. 

Reyna, des de la seua columna La Gota, assenyalava inquisidora el traïdor del dia, la malifeta comesa per l’enemic. Des de la secció d’El Cabinista, lectors anònims -redactors anònims- es permetien insultar o amenaçar personatges públics amb total impunitat. Que li ho pregunten com se les gastava el maleït cabinista, posem per cas, a la dirigent d’Esquerra Unida, Gloria Marcos. 

Des del diari, s’orquestraven també les operacions de desgast del govern socialista a compte de l’agitació de l’anticatalanisme més furibund però també s’intervenia en la recomposició política del bloc de la dreta en funció de foscos i inconfessables interessos. Així doncs, Reyna va unflar la Unió Valenciana de Lizondo i va ser Reyna també la que va enfonsar aquest mateix partit per a facilitar l’ascensió al poder d’un nou PP.

No cal dir que el llavors omnipotent president Eduardo Zaplana va tenir també molt a veure amb la seua execució. Al capdavall, la Generalitat era qui xorrava els diners a un diari que començava a entrar en decadència i, d’altra banda, Zaplana, que ja s’havia fulminat el seu principal adversari, Unió Valenciana, no estava gens disposat a ser «governat» ni per Reyna ni per ningú. 

La seua caiguda es va viure com un alleujament tant per part de les esquerres com per la dreta que aspirava a centrifugar el blaverisme que havia armat durant la Transició. La idea no era cap altra que aconseguir l’hegemonia i deixar de banda la batalla del conflicte identitari  per a dedicar-se de ple al negoci immobiliari. 

El cas és que la Universitat de València acaba de publicar una síntesi de la tesi doctoral d’Ana María Cervera Sánchez, Las Provincias y María Consuelo Reyna. Liderazgo y poder en tiempos de cambio (1966-1982). Val a dir, que una tesi doctoral sempre és un treball que cal valorar i més encara quan es centra en un assumpte d’interès públic com aquest. Cervera explica moltes coses i vull pensar que ho fa de manera honesta, encara que es veu d’una hora lluny que evita entrar massa endins dels aspectes incòmodes que envolten la trajectòria del diari i la responsabilitat de la seua directora. Tinc la impressió que no volent fer sang i distanciant-se’n per obligació acadèmica ha acabat per blanquejar un dels episodis més tristos de la història del periodisme valencià i a un dels personatges més cínics i tòxics que l’han protagonitzat. El llibre la salva fins i tot en episodis foscos com el de la de la jubilació a traïció de Vicent Andrés Estellés, una vendetta a causa del seu catalanisme, o el de la visita de cortesia que Reyna i son pare van fer a la Capitania General la nit del 23-F. Segons Reyna, en declaracions a Cervera, per a sol·licitar salconduits als repartidors del diari. Algú s’ho pot creure això?

El reportatge que li va dedicar el número 797 del setmanari El Temps a la caiguda de Reyna mereix tanta atenció com el llibre de Cervera, bàsicament perquè no s’atura amb  subtileses de cap mena. Perquè no vol distanciar-se’n, sinó més bé al contrari. Un número que repassa la història del diari sense deixar-se cap detall com ara la col·laboració el 1931 de Mussolini com a columnista, que aplega un sucós relat de la defenestració de Reyna i que, a l'última, fa un recull d’opinions de personatges destacats sobre la directora. 

L’actual conseller Vicent Soler, per exemple, l’acusa sense embulls d’haver sigut l’«arma més eficaç perquè no pogueren quallar els valors de la tolerància, la convivència i la recuperació de la consciència valenciana».  L’escriptor Joan Francesc Mira considera que la destitució de la periodista és una de les millors notícies dels darrers 25 anys. «Rarament», diu Mira, «les manies o la influència funesta d’una persona han fet tant de mal».

De totes les opinions, cap d’elles benvolent, em quede però amb la de Ferran Belda: «Cal reconèixer que ha tingut un final reparador, si tenim en compte que va provocar una guerra civil i que ha caigut en mans de la seua pròpia família». Contundent i esclaridor.

Fet i fet, Reyna va ser segurament molt menys del que ens pensem i ningú no pot a hores d’ara tampoc confondre Las Provincias com a producte periodístic ni amb el New York Times ni amb Le Figaro ni amb El Corriere della Sera. Les coses com siguen. Si va manar tant va ser perquè va desplegar les seues capacitats en un context provincià de polítics acovardits i de classes mitges illetrades. En una Viena qualsevol no l’hauria llegit ni el Tato.

I amb tot i això, va fer mal, molt de mal. Tant de mal que encara ens en dolguem. 

 

Agermana't
Cada dia estem més prop d'aconseguir l'objectiu de recuperar Diari La Veu. Amb una aportació de 150€ podràs obtindre una devolució de fins al 100% de l'import. Et necessitem ara. Informa't ací