Quan les dones eren excloses de les exposicions importants

per Sebastià Carratalà

Cultura

«Women Now», protesta de l'Ad Hoc Women Artists’ Committee al Whitney Museum de Nova York el 1970 |Amy Stromsten
«Women Now», protesta de l'Ad Hoc Women Artists’ Committee al Whitney Museum de Nova York el 1970 |Amy Stromsten

El 12 de desembre del 1970, a The New York Times, Grace Glueck va publicar una crònica dels fets ocorreguts la vespra durant la inauguració de l’exposició d’escultura anual al Whitney Museum. La periodista hi explicava que un grup de dones artistes i «simpatitzants masculins», que portaven braçalets rojos i una gran pancarta en què posava «Women Now», havien envaït l’acte en protesta pel percentatge tan baix de dones participants. Tot i que en aquella edició la representació femenina era del 20% aproximadament, fins llavors no havia superat mai el 10%. Les activistes pertanyien a tres grups: Ad Hoc Women's Committee of the Art Workers Coalition, Women Artists in Revolution i Women Students and Artists for Black Artists Liberation. En una carta adreçada al director de la institució, John Baur, un parell de mesos abans hi deixaven palès que, malgrat que el museu havia estat fundat per una dona, la difunta Gertrude Vanderbilt Whitney, el seu registre havia estat «pèssim» quant a la mostra d’obra de dones i que, a més, no podia justificar les seleccions d’anys anteriors en funció de la qualitat. L’escriptora crítica i curadora Lucy Lippard, membre del primer col·lectiu esmentat, va assenyalar que havien enviat al museu una llista de més de 100 dones artistes de les quals en podrien haver escollit la meitat. «L’exposició anual no hauria semblat ni millor ni pitjor», va afirmar. 

 

Faith Ringgold (dreta) i Michele Wallace (centre) en una protesta de l'Art Workers Coalition al Whitney Museum (1970)  |  Jan van Raay

Lippard, a Seis años: la desmaterialización del objeto artístico de 1966 a 1972, un llibre aparegut el 1973, diu: «Envers el 1970, gràcies a la política esquerrana-liberal assumida per molts artistes masculins, es veia més propera la possibilitat d’un cert suport (sense precedents fins llavors) del programa feminista». Un pas endavant que va permetre que l’Ad Hoc Women Artists Committe -una branca de l’Art Workers Coalition (AWC), una associació que lluitava pels drets dels artistes i que es va manifestar en contra de la guerra del Vietnam, entre altres posicionaments polítics- llançara l’ofensiva contra el Whitney Museum. Així ho conta: «Un nucli anònim del grup de dones va falsificar un anunci de premsa del Whitney en què s’afirmava que a l’exhibició hi havia un 50 per cent de dones (de les quals un 50 per cent no blanques); després es van fer invitacions falses […] i es van projectar imatges de dones als murs exteriors de l’edifici alhora que es duia a terme una ocupació del mateix. L’FBI fins i tot va arribar a investigar les culpables». Amb aquesta acció i la creació del Women’s Art Registry, es va aconseguir que el museu quadruplicara el nombre de dones en edicions posteriors.

 

Eva Hesse (1936-1970) al seu estudi de Nova York (ca. 1966) 

Al llarg de la dècada del 1960, la presència femenina a les mostres més importants havia estat pràcticament nul·la. El 1968, a Nine at Leo Castelli, una exposició considerada el manifest del corrent antiformalista que es va dur a terme en un magatzem vell de Nova York, propietat del galerista Leo Castelli, només hi va participar Eva Hesse (Hamburg, 1936 - Nova York, 1970). Feia uns anys que havien començat a sorgir veus que qüestionaven el minimalisme -una tendència escultòrica en la qual les formes estan reduïdes a estats mínims d’ordre i complexitat-, fins i tot des de dins, i ja anticipaven l’antiforma, un concepte que havia formulat l’artista i teòric Robert Morris en l’article «Anti-Form», publicat a la revista Artforum un poc abans. Un article en el qual presentava l’escultura com una zona dialèctica entre la naturalesa dels elements emprats i els fenòmens psíquics, i emfatitzava la valoració de les diferents fases d’execució de l’obra. El 1973, Lippard, que ho havia viscut ben a prop, explicava els intents d’alguns d’artistes d’escapar de la síndrome «del marc i el pedestal» en què es trobava l’art d’aquell moment.

 

Eva Hesse, 'Aught', 1968 (paret), i 'Augment', 1968 (sòl). Paper i làtex 

El mateix Morris havia estat l’encarregat de reunir les peces de l’exhibició esmentada. Unes peces dutes a terme amb materials no rígids (lona, feltre, plom, cautxú, cordes, làtex, teles metàl·liques…) en què no intervenia la preconcepció, sinó les lleis de la gravetat, la indeterminació i l’atzar. Respecte a la relació de les dones amb aquestes noves tendències, Lippard hi apunta: «El caràcter barat, efímer i poc intimidatori dels mitjans conceptuals (vídeo, performance, fotografia, narracions, textos, accions) va animar les dones a participar-hi […] Amb l’aparició pública de dones artistes més joves en l’art conceptual hi van sorgir nous temes i enfocaments: la narració, el repartiment de papers, l’aparença i la disfressa, qüestions sobre la bellesa i el cos […] la fragmentació, les relacions, l’autobiografia, la performance, la vida quotidiana i, per descomptat, la política feminista […] Estàvem eixint lentament de les cuines i els dormitoris, apartant-nos dels cavallets, de l’artesania, estigueren o no els homes preparats per a això (i la majoria no ho estaven)». I això es va veure en la selecció: dos europeus, integrants de l’arte povera (art pobre): Giovanni Anselmo i Gilberto Zorio, i set estatunidencs: Bruce Nauman, Richard Serra, Keith Sonnier, William Bollinger, Allan Saret, Stephen Kaltenbach i Eva Hesse.

 

Eva Hesse, 'Expanded Expansion', 1969. Gasa, làtex i fibra de vidre

Hesse va presentar Aught (1968), quatre grans sobres de paper de vores irregulars enganxats a la paret, i Augment (1968), unes estores de làtex superposades en part. Una estètica del quotidià i sense valor en què la seriació i la geometria, no estrictes, estan sotmeses a forces sovint no controlades. Unes forces que estiren, retorcen, deformen i fan inestables unes obres que, a diferència de les minimalistes, són capaces de transmetre emoció. L’any següent, el 1969, a la mostra Anti-Illusion: Procedures / Materials, al Whitney Museum, el primer reconeixement d’un museu al moviment de l’antiforma, també va ser l’única dona inclosa.

 

Agermana't
Cada dia estem més prop d'aconseguir l'objectiu de recuperar Diari La Veu. Amb una aportació de 150€ podràs obtindre una devolució de fins al 100% de l'import. Et necessitem ara. Informa't ací