El valor terapèutic de la paraula

A propòsit de l’oposició dels col·legis de metges al requisit del valencià

per Josep Bernabeu-Mestre, metge i catedràtic d'Història de la Ciència de la Universitat d'Alacant, Ferran Martínez Navarro, especialista en salut pública

Veus

El valor terapèutic de la paraula
El valor terapèutic de la paraula

Recentment hem tingut ocasió de col·laborar en el Calendari dels Brillants 2021, l’almanac editat a Benissa per Joan Josep Cardona Ivars i per la Mancomunitat Cultural de la Marina Alta (MACMA), amb una reflexió que titulàvem: «Vostè a què ho atribueix? El valor terapèutic de la paraula». En aquesta ocasió voldríem recuperar algunes de les consideracions que hi exposàvem, a propòsit de l’oposició que semblen mostrar alguns col·legis de metges al fet que el valencià siga un requisit per a exercir la medicina a terres valencianes. 

La frase «no hi ha equip modern que puga realitzar més diagnòstics que la cadira en què s’asseu el pacient per a ser interrogat pel metge» ha estat atribuïda al professor Gregorio Marañón Posadillo (1887-1960), i mostra la rellevància que té la relació metge-pacient a través de l’acte clínic. L’anamnesi, eixa conversa inicial i primera on el professional de la salut li pregunta al pacient què li passa, des de quan li passa i a què ho atribueix, resulta clau per a encarar adequadament tot el procés diagnòstic que ha de conduir a emetre un judici i plantejar, si és el cas, un pla terapèutic. Quan els pacients acudeixen als professionals de la salut, esperen que els escolten, que els comprenguen, que els informen amb detall i de forma clara i entenedora. I, per descomptat, que els resolguen el seu problema de salut. És molt important aconseguir un clima d’empatia i de confiança entre els actors que interactuen en l’acte clínic, però per damunt de tot resulta clau obtenir un bon nivell de comunicació a través de la conversa, del diàleg entre els professionals de la salut i els pacients. 

La relació que s’estableix entre els professionals de la salut i els pacients és un acte social. Comporta un acte tècnic, però també un acte comunicatiu interpersonal. No representa una relació entre iguals. El professional està exercint el seu rol, el pacient es troba en una situació vivencial excepcional, pel fet d’haver perdut la salut. Davant d’un mateix episodi de malaltia o problema de salut, tenen dos perspectives diferents: basades en supòsits, paràmetres i sistemes de valors també diferents. Per això l’interès de preguntar-li al pacient: «I vostè a què ho atribueix?» Quan planteja aquesta darrera pregunta, el professional de la salut està involucrant el pacient en l’acte clínic. Està fent-lo partícip del procés diagnòstic i —cosa encara més important— està fent teràpia a través de la paraula per tal com ajuda el pacient a compartir les interpretacions, els dubtes o les angoixes. Està creant aquell clima d’empatia i confiança de què parlàvem adés. 

En tot aquest context, quin sentit té que un o una pacient valencianoparlant renuncie a expressar-se en valencià, en la seua llengua —la llengua amb què, probablement, millor expressarà el que li passa—, perquè el professional amb qui interactua no l’entén? La cadira, les dos cadires per a assentar-se a xarrar, representen com apuntava el doctor Marañón amb el seu aforisme, la metàfora ideal per a reconsiderar una praxi mèdica que s’ha deixat portar per les presses, pel poc temps que de vegades es pot dedicar a cada pacient, però també per l’enlluernament d’una tecnologia diagnòstica molt sofisticada, no exempta de riscos i marges d’error, i de vegades aplicada de manera innecessària. L’expressió «faça’s les proves i quan tinga els resultats torne» no sempre està precedida d’eixa anamnesi: d’eixa conversa que busca conèixer què passa, des de quan i, com hem comentat, a què s’atribueix. 

De vegades és la correcció de les coses més senzilles i menys costoses les que poden tenir un efecte més multiplicador. Vivim moments de canvis. La millora del nostre sistema de salut apareix com un dels objectius prioritaris. Estaria bé que els donàrem, als professionals de la salut, l’oportunitat de poder dedicar més temps a cada pacient, d’agafar la cadira, assentar-se i xarrar provant de cercar eixe ambient d’empatia que hauria de presidir l’acte clínic. Entre altres coses aconseguiríem encertar més amb les proves diagnòstiques, n’estalviaríem més d’una i milloraríem la satisfacció dels pacients. 

Però estaria bé, també, que eixos mateixos professionals respectaren el dret dels pacients a expressar-se en la seua llengua i que recorden, a més, la importància que pot tenir per a l’èxit de l’acte clínic. Es tracta de consideracions que estan en sintonia amb les que recull el manifest Sanitat en valencià, en el sentit de reivindicar que cal garantir l’atenció mèdica en valencià en el sistema de salut públic, i recordar que la imposició del castellà als usuaris que es pretén dur a terme és un criteri ideològic i no mèdic, que va en contra del deure d’atendre la ciutadania valenciana sense cap discriminació, siga per sexe, gènere, ètnia o llengua. La via per aconseguir-ho, com també recull el manifest, passa per establir una normativa que permeta la capacitació lingüística en valencià del personal sanitari. A més, les persones que ja treballen a la sanitat pública valenciana haurien d’aconseguir la capacitació de suficiència lingüística en valencià en un termini adequat a cada nivell. 

Agermana't
Cada dia estem més prop d'aconseguir l'objectiu de recuperar Diari La Veu. Amb una aportació de 150€ podràs obtindre una devolució de fins al 100% de l'import. Et necessitem ara. Informa't ací