No crec que avui ningú qüestione seriosament l’oportunitat de la conversió de la plaça de l’Ajuntament de València en zona de vianants. Només cal passejar-s’hi per comprendre que ha estat un èxit. Es respira en l’ambient. Sí, sempre hi haurà l’hostilitat incansable cap a polítiques que, al País Valencià, s’han identificat amb l’esquerra: la bicicleta, la limitació dels vehicles a motor, la llengua... Però, per molt que gesticulen, la limitació del trànsit rodat en benefici dels vianants és una tendència general i irreversible en les ciutats. Potser ni la mateixa esquerra és conscient d’aquesta irreversibilitat i avança amb una certa indecisió. L’últim episodi d’aquesta vacil·lació és precisament la plaça de l’Ajuntament. S’han alliberat del trànsit rodat milers de metres quadrats, però no tota la plaça. Tampoc tot l’entorn natural de la plaça, és a dir, el que baixa des de la plaça de la Mare de Déu i des del Mercat i la Llotja fins a l’estació del Nord. Si algun dia podem fer aquest recorregut caminant lliurement, aleshores descobrirem espais nous i perspectives inèdites.

Hi ha una raó que ha impedit una actuació íntegra sobre tota la plaça i que condicionarà el seu disseny definitiu. Desconec els detalls del procés i de les previsions definitives, però d’aquesta raó no se n’ha parlat o se l’ha donat per bona sense més. I és la següent: no és possible transformar tota la plaça en espai per a vianants perquè el trajecte per travessar la ciutat de sud a nord passa inevitablement per la plaça, per tal d’enfilar el carrer de les Barques. En canvi, el recorregut dels autobusos i el trànsit en general que travessa el centre venint del nord s’ha traslladat al carrer de Colom. Això sembla la solució òbvia. Però el trànsit que va de sud a nord ha de passar necessàriament per la plaça. Cosa òbvia, també. Com, si no? No hi ha cap altre recorregut. Si no és que…

Ningú, em sembla, ha volgut posar sobre la taula una altra possibilitat, que és fer el carrer de Colom bidireccional. Quina barbaritat! Això faltava! I què dirien els taxistes? Jo no sé si s’ha discutit aquesta alternativa. Pel que jo sé, almenys no ha estat en el centre del debat públic. En la meua opinió, aquesta és la qüestió central, la condició sine qua non per a la transformació no solament de la plaça de l’Ajuntament sinó de tot el seu entorn. No és possible, se’m dirà. Seria el caos. Hi hauria moltes dificultats a resoldre, sens dubte. Però crec que plantejar aquesta qüestió té la virtut, si més no, de deixar al descobert el problema, no solament el de la plaça sinó el del trànsit rodat en general.

Abans, tots els carrers eren bidireccionals, fins i tot els estrets. Amb l’aparició del motor d’explosió (millor dit, amb la seua massificació), els carrers, a poc a poc, es van anar convertint en unidireccionals. Encara hem vist aquest procés en dates recents, en l’avinguda del Port, per exemple, últim error d’aquesta política. La unidireccionalitat de les vies urbanes afavoreix, sens dubte, el trànsit rodat: és molt més fluid i la velocitat mitjana de circulació augmenta. La unidireccionalitat, a més, és convenient en un carrer estret o bé en algunes trames seriades de vies no massa amples, com la de l’Eixample, on és fàcil de «llegir» l'alternança de sentits en els carrers paral·lels. Però la unidireccionalitat en les trames urbanes històriques, o condicionades per la història de la ciutat, porta a problemes insolubles, com ara l’eliminació del trànsit en la plaça de l’Ajuntament.

Encara queden moltes avingudes bidireccionals, la major part molt amples, com la de Blasco Ibáñez (100 m), o no tan amples, com les Grans Vies (50 m). També algunes amb amplàries sensiblement menors, com la ronda de Trànsits (30 m) —això sí, amb unes voreres ridícules. El carrer de Colom és més estret (25 m), però no molt més. En canvi, té un sol sentit. En podria tenir dos? Jo crec que sí. Direu que això impediria la intensitat de circulació actual. Exacte. D’això es tracta. Els carrers d’una ciutat admeten una densitat de trànsit limitada. Encara que eliminem les voreres, és clar que no hi podran passar més d’un nombre determinat de vehicles en una hora. I els carrers no es poden ampliar, per molt que necessitem fer passar-hi més cotxes. La qüestió és, doncs, quants vehicles, com a màxim, poden circular per un carrer (i amb quina velocitat), en funció de l’espai que es vol reservar als vianants o a d’altres usos. Hi ha un aforament màxim de vehicles en un carrer, com també n’hi ha un de vianants, que s’ha de controlar i es controla en determinades situacions. L’ús d’un espai urbà estarà condicionat per aquesta decisió sobre l’aforament. No val a dir que, actualment, pel carrer Colom passen tants vehicles i prendre aquesta dada com a punt de partida. Si en passen tants és perquè hi poden passar. Si es vol una plaça i un entorn per als vianants, caldrà allunyar el trànsit. No hi ha altre remei. En particular, la bidireccionalitat de la primera ronda de trànsit, la de les antigues muralles, és l’única solució per a la plaça de l’Ajuntament i del centre històric en general.

No es tracta tant de limitar el pas de vehicles només al transport públic com de limitar el pas de vehicles. Alguns, amb raó, neguen la validesa de la distinció tradicional entre transport públic i privat. Perquè un vehicle geolocalitzat, com les motos elèctriques de lloguer que ja funcionen a València, ¿és transport públic o privat? Per no parlar del lloguer d’un cotxe sense conductor, que et durà de porta a porta, com fa un taxi. D’altra banda, a més de reduir la densitat del trànsit, es tracta de minorar la seua velocitat. Tan important és això com allò. Si les bicicletes són incompatibles amb els cotxes, és, sobretot, perquè els cotxes circulen massa ràpid. I caldria eliminar l’estacionament permanent de cotxes a la via pública. Com canvia un espai urbà quan es retiren els cotxes aparcats! El propietari d’un cotxe hauria d’acreditar que disposa d’un lloc on aparcar-lo. No hauria de poder deixar el seu cotxe al carrer com no pot deixar el seu sofà. Qui es compra una barca, preveu alhora la compra o lloguer d’un amarrador. L’obligació urbanística de la reserva d’aparcament que s’imposa a un edifici (cada habitatge, una plaça), ¿no seria millor traspassar-la al propietari d’un vehicle? Etc.

Cal dir, no obstant això, que no s’hauria de contraposar, en general, el trànsit rodat al trànsit de vianants. No hauríem de parlar de «recuperar un espai urbà per a les persones». En definitiva, són les persones qui van a dins dels cotxes i els «necessiten». Tampoc no es tracta de fer de les ciutats un paisatge natural, necessàriament amb arbres. Les ciutats —almenys les grans— sempre han estat un lloc de tràfec, d’activitat frenètica, de presses i soroll. Des de sempre, hi ha hagut una contraposició entre la ciutat i el camp, entre la vida atrafegada i la vida retirada. Avui, aquesta contraposició és cada vegada més borrosa, si no és que ha desaparegut ja. Queda, només, el tòpic, vulgaritzat fins a extrems que fan llàstima. Avui, molts creuen que viuen al camp, perquè ocupen un adosado lluny del centre, o perquè viuen en el millor poble del món, el seu, el més tranquil i agradable. Però tots depenem del cotxe. És la vida moderna! No l’eliminarem, no. Ni podem ni voldríem.

Per això, la conversió d’una plaça en zona per a vianants tampoc no exclou la compatibilitat amb certs usos del trànsit rodat. En el cas de la plaça de l’Ajuntament, hi ha moltes alternatives a considerar. Però crec que és un error condicionar el seu disseny al pas de vehicles en direcció al carrer de les Barques. És un error imposar-li aquesta servitud com a premissa de partida, sense més discussió, sense atrevir-se a plantejar de cara el problema, que va més enllà del disseny de la plaça i que afecta a tot el seu entorn natural, a tota la ciutat, a totes les ciutats.

És una qüestió de proporcionalitat en els diferents usos de l’espai urbà. Perquè hi ha un problema de desproporció en l’ocupació de la via pública per part del cotxe. I hi ha una necessitat, la de la pacificació del trànsit rodat, com s’ha anomenat amb encert. No pot ser més adequada l’etiqueta, perquè el trànsit, tal com el coneixem, té alguna cosa d’agressiu. És difícil mantenir una conversa a peu per la Gran Via per la intensitat del trànsit. Les motos peten fins a fer-nos tremolar la caixa toràcica. Passen contínuament les sirenes d’ambulàncies i cotxes de policia, a tot volum, faça o no faça falta. Es disparen les inútils alarmes de seguretat dels comerços i els habitatges. Cada dia presenciem els insults que es dediquen els conductors els uns als altres, els tocs de clàxon el significat dels quals hem après a desxifrar clarament. Les dones, en una demostració d’emancipació definitiva, s’han incorporat a aquest pugilat. És cert que sempre hi ha hagut baralles a la ciutat. Forma part de l’espectacle. Potser un dia el cotxe elèctric eliminarà la contaminació acústica i ambiental. Potser la conducció automàtica ens privarà del gust d’insultar-nos. Ja ho veurem.

En qualsevol cas, quedarà el problema del trànsit, de la intensitat del trànsit rodat, en uns carrers que seran els de sempre. Caldrà decidir quin ús fer d’uns espais limitats per força. De moment, el vehicle de rodes imposa la seua lògica i acapara l’espai, mentre la resta d’usos es veu arraconat en un espai residual, gran o petit, però sempre supeditat. Cada vegada va guanyant espai, però tan a poc a poc que jo ja no ho veuré…

Agermana't
Cada dia estem més prop d'aconseguir l'objectiu de recuperar Diari La Veu. Amb una aportació de 150€ podràs obtindre una devolució de fins al 100% de l'import. Et necessitem ara. Informa't ací