El patrimoni històric valencià, malgrat haver-hi tingut un important impuls durant la democràcia per la sensibilització de totes les administracions públiques sobre la seua importància, encara està molt lluny d’haver-se recuperat, ni tan sols de forma mitjanament satisfactòria, a nivell del coneixement general de la seua existència. Queden molts elements de tot tipus que, per haver-se enfonsat sense possibilitat de recuperació, arrasats per l’urbanisme, per haver-se’ls perdut el rastre o per estar en mans privades, es desconeix la seua existència. Alguns erudits del tema, d’una forma o d'una altra, han intentat posar-los en valor mitjançant els seus treballs. Poca cosa encara per a la seua transcendència social.

L’església catòlica n’és una gran posseïdora d’aquest patrimoni, el qual ha anat incrementant xito-xito, voraçment, amb les immatriculacions, com si no en tinguera prou amb l’acumulat en dos mil·lennis; també amb les donacions d’ànimes penedides que compren així llur parcel·la celestial conscients del saqueig terrenal que han protagonitzat, o d’altres malabarismes històrics dels quals ella n'és, indiscutiblement, mestra. El1973, segons l’Institut d’Estudis Fiscals, al País Valencià, l’església catòlica tenia en finques rústiques i urbanes (llocs de culte a banda) propietats per valor de 214.021.480 milions de pessetes, un 10 % del total estatal. Entre 1885-1886 el clero va vendre ací 460 propietats urbanes i 1.497 rústiques per un valor de 53.360.897 pessetes, mentre que un treballador cobrava, quan tenia feina, 1,50 pessetes al dia en jornal de dotze hores ¡¡tot un rècord (de cinisme) per a una institució que té vot de pobresa!!

Però són també altres particulars, normalment membres de l’alta burgesia valenciana, (tenim burgesia?) els detentors d’aquest patrimoni que en molts casos prové d’aquells processos de desamortització que hi hagué a l’estat espanyol durant el segle XIX. Seria incalculable per inacabable la llista d’aquestes propietats que formen par del llegat històric valencià i que ens priva, entre altres coses, de saber molt més de nosaltres mateixos.

Un d’aquests patrimonis valencians en mans de particulars burgesos és La Pobleta, situada al terme municipal de Serra, a un kilòmetre o poc més de la cartoixa de Porta Celi, camí dels Rebalsadors. La seua història és història del País Valencià en estat pur. Molt desconeguda, La Pobleta és un indret d’aquells que, per dret propi, formen part dels fonaments que sustenten els pilars de la nostra identitat i la nostra evolució temporal.

Al segle XIV es construí allí una masia i, si bé l’indret té un origen prehistòric i fon habitat per les diferents cultures que passaren pel País, fon a l’època medieval que pren importància. Consta que el 1272 el confessor del rei Jaume I, Fra Andreu Albalat, construí una ermita sobre el que va ser una mesquita, per la qual cosa es dedueix que el lloc és anterior a la fundació de la mateixa Cartoixa de Porta Celi. Allí habitaven musulmans que treballaven les terres de la cartoixa en règim de vassallatge fins que el 1478 foren expulsats. El1835 passà a mans de Vicent Beltran de Lis, família arxiconeguda a la història valenciana, i un nou propietari, el 1872, va construir els edificis actuals. Finalment, Josep Noguera, un ric industrial liberal valencià, la comprà el 1926.

Però llur significat històric més recent és l’estada a la Pobleta de Manuel Azaña, president de la II República espanyola, des del 1937 fins a la meitat del 1938 en plena guerra civil. D'allí va eixir cap a Barcelona i després cap a l’exili. La Pobleta, doncs, va ser la residència de l’últim president republicà a l’estat espanyol i el seu govern d’aleshores estigué allí prenent decisions que canviaren nostra història, si bé els i les ministres vivien als propers pobles de Nàquera, Serra o Bétera. És, per tot allò descrit breument, irrenunciable la participació pública d’aquell bé perquè es conega el nostre passat llunyà i recent.

Pel que la Pobleta significa per ella mateixa, és molt important que aquell indret puga formar part viva del patrimoni històric de poble valencià i, per aconseguir-ho, caldria que les institucions valencianes iniciaren un procés on es poguera arribar a acords amb la família Noguera, si no de compra, sí al menys d’algun tipus de cessió que ens permetera conéixer tot el gran llegat que s'hi deposita.

No vull ser tan ingenu i pensar que els Noguera pogueren donar l’indret, que no la finca, al poble valencià. Estem molt lluny de tindre burgesos d’eixa categoria, però sí que crec que a alguna solució es podria arribar... a bones amb la família. L’Ajuntament de Serra ha intentat comprar-la sense èxit després de declarar-la BIC, tal vegada la Generalitat, el Ministeri de Cultura... Tot pot ser, si volen les parts... a bones, allò no és Meiràs, pense.

La Pobleta és un element històric irrenunciable de tal categoria que s’ha de recuperar ja, sí o sí, si no volem que, com tantíssims d'altres, algun dia s’enfonse i desaparega entre els penyals de la Calderona.

Agermana't

Cada dia estem més prop d'aconseguir l'objectiu de recuperar Diari La Veu. Amb una aportació de 150€ podràs obtindre una devolució de fins al 100% de l'import. Et necessitem ara. Informa't ací