Crònica d’una altra impunitat

per Jordi Sebastià

Tribuna

Crònica d’una altra impunitat
Crònica d’una altra impunitat | Facebook de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua

El 14 de maig de l’any 2013, de vesprada, l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) i l’Ajuntament de Burjassot, del qual jo era aleshores alcalde, celebraven al saló de plens del consistori municipal un acte d’homenatge al poeta Vicent Andrés Estellés. No era un acte aïllat, formava part d’una sèrie d’activitats que l’AVL havia programat al llarg del País Valencià amb motiu de l’elecció d’Estellés com a escriptor de l’any. A més d’una exposició, molt visitada, i diverses conferències, l’Acadèmia havia aprofitat l’obra Mural del País Valencià, on el poeta ret homenatge a molts dels nostres pobles, per organitzar actes que reivindicaren la qualitat i la vigència d’Estellés. El format era sempre el mateix: un acadèmic glossava el significat i el valor de l’obra del poeta, representants d’associacions locals llegien versos d’Estellés dedicats al seu poble i, finalment, el president de l’AVL lliurava un exemplar del Mural a l’alcalde o alcaldessa. L’any Estellés va funcionar molt bé perquè probablement es tracta del nostre autor més popular, m’atreviria a dir que l’únic que ha assolit i manté aquesta categoria.

A Burjassot, poble natal del gran poeta, vam decidir aprofitar aquella commemoració per fer també tot un seguit d’iniciatives entre les quals destacava la creació d’una ruta Estellesiana amb la instal·lació de panells ceràmics il·lustrats pel ceramista local Vicent Espinosa Carpio i que contenen versos d’Estellés dedicats al seu poble. A més, vam adquirir la seua biblioteca personal i diversos documents del seu arxiu per crear un futur centre d’estudis.

L’acte del Mural es desenvolupà sense cap incidència en pobles molt diversos, alguns del quals, com ara Xàtiva o Dénia, estaven governats aleshores pel Partit Popular. Però a Burjassot les coses no van anar tan bé. Després d’unes paraules de l’acadèmic Manel Pérez Saldanya, representants d’associacions ben diverses, com ara el Bassot, el Círculo Católico, l’Associació de Comerç i Servicis, algunes AMPAS i la Casa de Castilla-la Mancha, van eixir a llegir poemes d’Estellés dedicats a Burjassot. Finalment, el president de l’AVL, Ramon Ferrer, i jo ens vam alçar per procedir al lliurament protocol·lari. Va ser aleshores quan un grup d’energúmens es va aixecar amb una pancarta i va començar a escridassar-nos. Primer van corejar «No mos fareu catalans», «Traïdor», i de seguida -coberta la quota vernacla- van continuar pujant el to: «Hijos de puta» «¿Dónde están los amigos de Guillem? ¡Vais a acabar como él! ¡Vais a acabar como Guillem Agulló!». Als feixistes els agrada recordar l’assassinat de Guillem Agulló, el jove antifeixista de Burjassot. És la seua forma de recordar-nos que poden matar i, després, amb la connivència de la justícia i certs mitjans de comunicació, eixir impunes, com de fet va passar amb el grup que assassinà Guillem.

Els seients del saló, que estan units en files, impediren que els agitadors avançaren però el públic tenia por, alguns menors -entre ells la filla de l’escriptora de Burjassot Maria Viu- es van espantar molt; l’acte, fins aleshores ple de poesia, orgull local i bons records, va quedar indefectiblement malbaratat i un sentiment d’angúnia va omplir els assistents. La policia local va actuar de seguida i va procedir a identificar i desallotjar els avalotadors, alguns es van resistir i un d’ells va passar la nit a la caserna municipal. El regidor de policia havia detectat entre els assistents alguns individus de Burjassot que ja s’havien fet notar amb manifestacions físiques i en les xarxes socials per la seua virulència «anticatalanista», és a dir, pel seu feixisme, i havia alertat els policies que estigueren prop i a l’aguait. Probablement allò va evitar que la cosa anara a més.

L’endemà, l’Ajuntament va iniciar un procediment sancionador administratiu per vulneració de l’Ordenança Municipal de Convivència Ciutadana. Va ser aleshores quan el funcionari encarregat va advertir que en aquell expedient hi havia indicis d’un possible delicte penal. Com era el nostre deure, vam advertir la fiscalia, i la fiscalia va iniciar el procés judicial. Una vegada formalitzada l’acusació, l’Ajuntament es va sumar a la denúncia. Els acusats eren deu en total, i entre ells hi havia el president del Grup D’acció Valencianista (GAV) Manuel Latorre i alguns elements locals que intentaven agitar les xarxes des d’un pàgina titulada: «No volem un alcalde catalanista a Burjassot» i que ja havien protagonitzat aldarulls en alguna sessió del ple. En els dies posteriors als incidents, des de les seues xarxes, el GAV reivindicava i se’n vanagloriava del boicot.

No era el primer incident d’aquesta mena que patia Burjassot. En aquells anys – que ara semblen llunyans però no ho són- el Partit Popular -la gran formació tardofranquista- governava amb una clara majoria la Generalitat Valenciana, la ciutat de València i les tres diputacions provincials, i havia aconseguit també el control del que s’anomenava el «cinturo roig» del Cap i Casal, la perifèria obrera... a excepció de Burjassot on, a més, hi havia un alcalde de Compromís. La presència d’un alcalde valencianista molestava molt les forces reaccionàries i estaven disposades a llançar tota la seua artilleria des del carrer i des de les institucions. Burjassot es va convertir en centre de peregrinació de l’extrema dreta, que organitzava manifestacions -amb una assistència més aviat pobra, tot cal dir-ho- amb la total connivència de la Delegació del govern espanyol.

Recorde molt bé una conversa amb l’aleshores subdelegat del govern on tractava d’advertir-lo del perill que representava permetre que aquella gent es manifestara dia sí i dia també en la principal plaça del poble, amb lemes tan curiosos com «Jorge cabrón, sal al balcón». No em va fer cap cas i es va emprenyar molt quan una de les advocades de l’estat, present en la conversa, va afirmar: «Yo acabo de llegar destinada aquí desde Murcia, y le puedo asegurar que allí esto no se permitiría de ninguna forma».

Al mateix temps, el diari Las Provincias, atiat per Toni Subiela, un personatge que aleshores militava en un partit anomenat Centro Democrático Liberal i que després acabaria sent diputat autonòmic de Ciudadanos, m’acusava de «col·laborar amb els terroristes» perquè a Burjassot, convidat per Acció Cultural, actuava Fermín Muguruza. Les escoles del poble, abandonades de feia molts anys per la Conselleria d’Educació, es trobaven en un estat indecent però quan els arquitectes van declarar que una d’elles –el col·legi Sant Joan de Ribera– presentava perill de ruïna, la consellera, una tal Ma. Jose Català, va dir que això no era així –menyspreant els informes tècnics– i va acusar-me de tancar l’escola únicament per «interès polític». Mentrestant, la ruta Estellés i la seua estàtua al centre del poble patien atacs periòdics. Estellés és un gran poeta i, com he dit, a més és popular. I aquesta popularitat d’un escriptor valencià que no adopta el paper de valencianet bròfec, folklòric i submís que el tardofranquisme ha encunyat com a «senyes d’identitat valenciana» l’ha convertit en un dels objectius dels feixistes. El boicot a l’acte del Mural no era un cas aïllat...

La instrucció del cas va començar, com és habitual amb la justícia espanyola, tard i plena d’errors, com per exemple que un dels avalotadors figurara com a acusació en lloc de com a acusat... La fiscalia i l’advocat que representava l’Ajuntament de Burjassot demanaven penes de presó per als acusats, per delictes de desordres públics, amenaces i coacció. Alguns d’ells, que jo coneixia perquè eren de Burjassot, vingueren a visitar-me al despatx de l’alcaldia per negar la seua participació. Per a la meua sorpresa, manifestaven cínicament que no havien fet res del que se’ls imputava i que si es trobaven en l’acte era perquè els agradava Estellés. Com que jo els havia vist i sentit, cridant i amenaçant, no els vaig fer cap cas.

El temps passava i només en l’any 2019, sis anys després!, ens van citar a judici. Jo vivia aleshores a Brussel·les i vaig haver de desplaçar-me a propòsit a València per declarar com a testimoni, però no em va servir de res perquè el jutjat es va oblidar d’avisar el responsable de la policia local, que havia intervingut en el desallotjament i era un altre testimoni clau. De nou tot es va ajornar. La COVID encara va complicar més les coses i finalment el judici va tenir lloc el 26 del passat mes de gener. Alguns acusats ho negaren tot i uns altres es van limitar a dir que havien mostrat la seua discrepància de forma pacífica. Algunes declaracions de testimonis van ser complicades perquè el jutjat no havia previst sistemes per als quals no podien desplaçar-se a causa de la pandèmia i el president de l’AVL, per exemple, va acabar declarant per WhatsApp...

Mentre el judici havia hagut d’esperar gairebé huit anys, huit anys! la sentència del jutge José Ángel Martí Vento va eixir redactada la mateixa vesprada del judici, tot i que també plena d’errors, per exemple en els noms dels acusats o dels advocats. Els acusats van quedar absolts perquè segons el magistrat –que té vel·leïtats literàries i s’ha autopublicat una novel·la de la mateixa qualitat que les seues sentències–, no va quedar provat res del que se’ls imputava i el meu testimoni no era una prova suficient. Ni pel que sembla tampoc els informes de la policia local. El que diguera un alcalde de Compromís sota la promesa de dir exclusivament la veritat té per al jutge molt menys valor que el testimoni d’uns acusats que, segons els permet la llei, poden mentir tant con vulguen.

La fiscalia va decidir recórrer acusant el jutge de haver donat més credibilitat als acusats que no als altres testimonis ni als informes existents, però l’alcalde de Burjassot Rafael García García, del PSOE, que ara governa amb majoria absoluta, va demanar explícitament a l’advocat que representava l’Ajuntament que abandonara el cas. Per què va decidir una cosa així? Ell ho deu saber, però els altres ho podem imaginar. La justícia espanyola, tan criticada per la seua lentitud, va donar proves que, quan vol, pot ser molt veloç i aquesta mateixa setmana l’Audiència Provincial de València va emetre la sentència definitiva, absolent de nou els acusats de part de les acusacions, tot i que sí que reconeix que són culpables de coaccions, una falta que, ai las! ja ha prescrit, degut precisament al huit anys que han passat a causa de la inacció del jutjat. Tot torna a l’ordre i el GAV continua impune, una vegada més. Qui no conega les malifetes d’aquest grup feixista o tinga curiositat per saber-les pot consultar el fil de Twitter del periodista Miquel Ramos i en trobarà una bona mostra. De tot aquest cas, que en realitat és poc rellevant al costat d’altres molt més violents i dolorosos que els valencianistes hem hagut de patir, se’n desprèn bàsicament una conclusió: que res no ha canviat en la justícia espanyola i que continua sent lenta, ineficaç, hostil cap als valencianistes i els demòcrates en general, i servilment protectora amb els grups feixistes. I malgrat que puga semblar inútil convé recordar-ho i manifestar-ho totes les vegades que calga, especialment en aquests temps de reacció, ara que l’extrema dreta torna desinhibida a atiar l’odi, blanquejada per mitjans de comunicació indecents i protegida per tot l’aparell franquista que l’anomenada transició va deixar dempeus. És una obligació que tots els demòcrates hauríem d’assumir: no callar. És el mínim que podem fer.

 

Agermana't

Cada dia estem més prop d'aconseguir l'objectiu de recuperar Diari La Veu. Amb una aportació de 150€ podràs obtindre una devolució de fins al 100% de l'import. Et necessitem ara. Informa't ací