La musa d'ulls grisos

per Anna Moner

Columnistes

«Jo no pertanyia a aquell món», pensa Jane Burden, que broda tulipes, calèndules i branques d'heura en una delicada tela de seda de color ivori asseguda en una butaca de vímet, davant del gran finestral que dona al jardí de Kelmscott Manor. Havia nascut a St. Helen Passage, al centre d'Oxford, i era filla d'un mosso de quadra i d'una bugadera. «No hi encaixava, no ens equivoquem. Si no haguera assistit aquella nit d'octubre del 1857 al teatre amb la meua germana Bessie, el meu destí, sens dubte, hauria sigut el servei domèstic». Deixa de fer passades i s'esforça  per recordar el nom de la companyia. «La Drury Lane Theatre! Encara tinc bona memòria! Vam anar a soles! A la platea! Això no ho feien les joves de bona família!»

Jane Burden Morris

Jane clava l'agulla de nou al teixit i no pot evitar somriure quan recorda l'expressió de perplexitat dels dos joves que van seure a les butaques del costat. Edward Burne-Jones i Dante Gabriel Rossetti es van presentar com a membres de la Germandat Prerafaelita, un grup d'estudiants que pretenien combatre els convencionalismes pictòrics victorians i reinventar l'art. Els simpàtics desconeguts li van dir, engrescats, que estaven pintant uns murals a l'Oxford Union basats en les llegendes artúriques i que buscaven models. Anys després, Rossetti li va confessar que, tan bon punt la van veure, van saber que l'havien de retratar. 

«I així va ser! Vaig posar per a ells. Afirmaven que posseïa una bellesa rara, un aspecte ambigu, lànguid i sensual…» Enmig del silenci que regna a la sala, irromp la piuladissa juganera d'uns quants teuladins que es persegueixen entre les branques dels lilàs del jardí. «Em costava de creure. Tenia díhuit anys i em veia massa alta i desmanegada... No entenia els seus afalacs. No es cansaven de repetir que els encisava la grisor profunda dels meus ulls. Insistien en l'atractiu del meu rostre prim i pàl·lid, de mandíbula pronunciada i llavis carnosos. Com deien?» S'atura, mira les últimes puntades de la corol·la d'una tulipa i cavil·la. «Singular! Deien que tenia un encant singular!»

Dante Gabriel Rossetti

 Ha tardat uns quants anys a comprendre que això era el que buscava la Germandat, un tipus de bellesa alternativa a la de les dones de galtes rosades, cabells clars i aspecte angelical que representaven el cànon victorià. Els prerafaelites anaven a la caça de noies d'aparença peculiar i voluptuosa que transmutaven en el seus llenços en criatures misterioses, inaccessibles i libidinoses. 

«No em van enganyar! Ningú em va dir mai que fora perfecta! Simplement encaixava en els patrons de bellesa de la Germandat!» Fa dies que aquests pensaments li ronden pel cap. «Unes setmanes més tard, em van presentar William Morris, un nou artista del cercle prerafaelita, que de seguida em va proposar que fera de model per a ell. L'entusiasta i abnegat William em va pintar com la tràgica princesa Isolda! “No soc capaç de pintar-te, però t’estime”, va escriure al llenç. I tenia raó… És un quadre rígid, asèptic, sense vida, mediocre.... Ho va intentar. No obstant això, no va saber pintar-me! No com Rossetti! De fet, La bella Isolda és l’únic quadre a l'oli que William va acabar. Sempre va ser un home honest que coneixia les seues limitacions. Per això va renunciar prompte a l'ofici de la pintura, va muntar l'empresa Morris & Co i es va consagrar a dissenyar patrons i brodats per a teles, paper de paret, rajoles i vidrieres... Tot un encert!» Acluca una mica els ulls, mira les tulipes que està brodant, unes flors similars a les que anys enrere la van erigir en una de les artistes de l'agulla més reeixides del moviment Arts & Crafts, i continua amb les cabòries. «En aquella època, Rossetti em venerava i jo... em vaig casar amb Morris. No l’estimava, però tampoc no importava! El 26 d'abril del 1859 vaig deixar de ser Jane Burden i em vaig convertir en la senyora Morris». 

William Morris, «La bella Isolda», 1858. Oli sobre llenç. Tate Britain, Londres

  Canvia el fil a l'agulla i intenta justificar els motius que la van fer prendre aquella decisió. No hi havia espai per als dubtes. William Morris era un jove de molt bona família d'Oxford, amb nou-centes lliures de renda anuals, que havia abandonat la carrera eclesiàstica per ser artista. Aquell matrimoni, doncs, suposava l'accés a una educació selecta i a una vida plena de comoditats i luxes.

«Els seus pares no li ho van perdonar mai! No van acudir a l'església de St. Michael perquè consideraven inacceptable una unió tan desigual socialment». Apropa el costurer i busca en un dels compartiments interiors el fil de color lila. «Tanmateix, William no va claudicar! Es va proposar transformar la filla d'una bugadera en una dama i ho va aconseguir! Va contractar els millors professors per tal que m'ensenyaren francès, italià i música, i que adquirira un vocabulari exquisit. En poc de temps vaig aprendre a tocar el piano i a comportar-me en públic de manera refinada».

William Morris

 Aquests coneixements eren indispensables per a l'esposa d'un cavaller anglès i la van ajudar a integrar-se amb una sorprenent facilitat en els cercles més elitistes de Londres. Uns coneixements i un benestar que malauradament no li van proporcionar la satisfacció i la serenitat desitjada. Jane passa la mà per damunt dels punts que acaba de fer mentre recorda amb tristesa l'altra raó que va fer que es  decidira a acceptar la proposició de Morris.

«M’atreia Rossetti! Sempre em va atreure! Des d'aquell nit al teatre...  M'agradava posar per a ell... Però des del primer moment va ser una relació impossible. Ell estava casat amb Elizabeth Siddal, la tendra i etèria Lizzie.» Tanca els ulls un segon i veu la seua rival surant al riu amb el vestit inflat i els cabells pèl-rojos mullats, envoltada de flors, immortalitzada com a Ofèlia per John Everett Millais. «No tenia cap altra opció! No em conformava a augmentar la nombrosa llista d'amants de Rossetti. Havia de ser pràctica i el matrimoni representava l'única eixida segura si no volia perdre-ho tot quan la meua “bellesa rara” es marcira. Tanmateix, no va eixir bé! Poc després del naixement de les xiquetes, tot va començar a trontollar entre William i jo. Ens vam distanciar... No era feliç... Malgrat el naixement de Jenny i May, no era feliç. Aleshores, tot va anar tan ràpid! Després del suïcidi de Lizzie, Rossetti va tornar a mostrar interès per mi! Estava obsessionat! Em pintava, em feia fotografies.... Em vaig convertir en la protagonista principal de les seues pintures i del seu llit!»

John Everett Millais, «Ofèlia», 1852.  Oli sobre llenç.  Tate Britain, Londres

Els comentaris sobre la relació adúltera de Jane i les exigències logístiques de l'empresa van provocar que William Morris abandonara Londres i comprara Kelmscott House, a Hammersmith.

«William ho sabia i, malgrat que sofria, era permissiu! La nostra relació el turmentava, tanmateix… la Germandat defensava l'amor lliure i havia d’actuar en conseqüència. Va ser molt comprensiu. Estranyament comprensiu!» Talla amb les tisores un tros de fil verd clar, enfila l'agulla i recorda el moment en què Morris li va comunicar que havia llogat junt amb Rossetti una casa de camp a prop d'Oxforshire, a la vora del Tàmesi. «Em va sorprendre tant! Va llogar Kelmscott Manor per a tots tres! Va convidar Gabriel perquè m'ajudara a moblar el nou habitatge compartit i se’n va anar a Islàndia tot l'estiu per tal d'inspirar-se. “Sigueu feliços”, m’escrivia». 

Kelmscott Manor

Una oportunitat que Rossetti, que idolatrava Jane i la mitificava en cadascuna de les obres en què la retratava com una deessa inaccessible, no va desaprofitar. Jane encara conserva en la memòria la impressió de calma i quietud que va sentir la primera vegada que va entrar a la sala on broda en aquest mateix instant. Han passat més de quaranta anys i continua igual d'acollidora, plàcida i lluminosa. Alça la vista de la labor i veu l'antic aparador, ple de ceràmica blava i blanca i les transparències de les cortines de guipur, i damunt de la taula, al costat del bol de porcellana ple de clavells rojos que ha collit de matí, la tassa de te, el pot de mel i el brioix calent, acabat de fer, que li ha servit May.  

«Aquell estiu del 1871, va ser el període més feliç de la meua vida. Dissortadament, el goig va durar poc. A penes tres mesos! I l'any següent, quan ens preparàvem per gaudir d'un altra temporada d'estiueig a Kelmscott Manor, Gabriel va caure en una paranoia delirant... Es va trastornar! Sentia veus darrere de les parets, a l'interior dels arbusts! Assegurava que era víctima d'una conspiració hostil. Cada vegada delirava més! L'addicció a l'hidrat de cloral el va destrossar! Va començar a prendre'l com un medicament per tal de combatre l'insomni i aviat es va convertir en un verí que li rosegava el cervell i el transformava en una persona irracional i intractable. Com detestava l'olor àcida que li supurava la pell quan en consumia!»

Tapís dissenyat per William Morris i brodat per Jane Morris i la seua filla Jenny

Tot s'impregna durant uns segons de la sentor desagradable del narcòtic, i Jane s'acosta al nas el canell perfumat amb aigua de roses per tal d'eliminar el repulsiu record olfactiu abans de reprendre el fil de les seues enrònies. 

«No hi va haver cap altre estiu més! No ens vam poder veure! Va passar el juliol i l'agost reclòs a la seua casa, a Chelsea, fins que l'ofuscació va minvar un poc i, a principis de setembre, es va reunir amb mi ací, a Kelmscott Manor. Tots deien que ho havia superat! Mentida! Ningú ho sap millor que jo! El vaig cuidar amb devoció, però... la veritat es va imposar. Gabriel estava boig!» La mà li tremola i es clava l'agulla a l'índex, que es xucla amb fruïció abans que les gotes de sang taquen la seda. «L’efecte hipnòtic del cloral l'havia convertit en un ésser apàtic, sense sentiments! Necessitava allunyar-me d'ell de tant en tant! Em devorava!... Cinc anys! Cinc anys invertits en una relació que no anava enlloc. No es va recuperar mai! Un final trist... Hi havia alguna cosa especial entre nosaltres! A pesar de la seua inestabilitat mental, mai vam deixar de veure'ns i vaig continuar fent de model per a ell. Ens posàvem molt nerviosos si passaven més de dos o tres dies sense tindre notícies l'un de l’altre!»

Rossetti, «Jane brodant a Kelmscott Manor», s.d. Llapis sobre paper

Alça el cap i, sense amollar l'agulla, observa uns minuts com es consumeix la llenya a la llar. S'acosta l'hivern i el dissabte anterior, amb l'ajuda de May, va traure la roba d'abric i va començar a encendre el foc abans de l'hora del te. La visió de les flames i l'espetec de l'escorça de les branques li recorda l'Hades, el territori del deu dels inferns.

«Si n'he de triar una…, de totes les pintures de Rossetti per a les quals he posat, em quede amb Proserpina. M'agradaria tant tornar-la a veure! No recorde el nom del navilier que la va comprar...  Tant se val!» Continua brodant i remembra les nombroses vegades que es va col·locar a l'altre costat del cavallet. «Proserpina!… La seua millor obra! El vestit de seda blava del quadre el vaig cosir jo! Gabriel em va dir que les mànegues havien de ser amples i llargues i havien de caure des del muscle com un doll d’aigua».  

Dante Gabriel Rossetti, «Proserpina», 1874. Oli sobre llenç. Tate Britain, Londres

  Jane no oblida que el pintor va treballar durant set anys en huit versions diferents de la deessa romana i que la versió definitiva la va executar en un període en què la seua salut mental era extremadament inestable i l'obsessió per ella, malaltissa. De fet, quan el va donar per finalitzat, li va confessar que havia utilitzat la divinitat que il·lustra el mite de la primavera per representar l'amargura que sentia per no tindre-la sempre. 

«Proserpina sols podia abandonar el regne dels morts i tornar a la terra durant els mesos fèrtils, de bonança... I jo només podia estar sola amb ell a Kelmscott Manor a l'estiu. Per això, la deessa de la primavera atrapada als inferns té les meues faccions, les meues mans, els meus dits llargs i prims, la meua mirada trista i melancòlica….» Beu un glop de te, s'agafa el canell esquerre com quan posava amb la magrana a la mà i roman pensativa una estona. «Tenia trenta-cinc anys!... No ens enganyem! Ja no soc la musa sublim que va enamorar el cercle prerafaelita, sinó una dona real de carn i ossos, amb els cabells grisos, el rostre marcat per les arrugues, la vista fatigada i les mans tremoloses».

Jane Morris

 No encerta a introduir el fil pel forat de l'agulla i s’inquieta. Acaba de complir els setanta-sis anys i se sent dèbil i cansada. No és conscient que encara conserva intacte el magnetisme que va captivar Dante Gabriel Rossetti. L'única certesa que té és que el seu amor fou difús, sense futur. Una relació tempestuosa, forjada a partir de trobades breus i apassionades i de llargues absències, que l'artista prerafaelita va perpetuar en els quadres que l'han feta immortal. Han passat més tres dècades des de la mort de Rossetti i Jane ha tingut altres amants. Tot i això, no hi ha dia que la musa d'ulls grisos no revisca aquell únic estiu amb el pintor. Un somieig repetitiu que ha adquirit  vigència i tendresa des que la malaltia ha empitjorat.

 «Som al jardí, a l'ombra de l'acàcia, envoltats de margarides, hortènsies i roses», murmura amb nostàlgia alhora que, a travès del finestral, cerca amb la mirada la frondosa capçada de l’arbre. «Jo llig en veu alta, sempre m'ho demanava, mentre Gabriel, amb les mans empastifades d'oli, pinta els meus cabells negres». 

Jane Morris

Jane Morris fa les últimes puntades de la tulipa i, uns minuts després, recull els fils de perlé i les tisores i els fica dins del costurer. Doblega la tela de manera que la labor quede tova i protegida i la guarda al calaix de l'aparador amb la intenció de mamprendre les calèndules malva així que millore i retorne de la seua estada a Bath. L'endemà, a l'albada, partirà en direcció al balneari sense imaginar que no tornarà a Kelmscott  Manor i que el brodat quedarà inacabat.

 

Agermana't

Cada dia estem més prop d'aconseguir l'objectiu de recuperar Diari La Veu. Amb una aportació de 150€ podràs obtindre una devolució de fins al 100% de l'import. Et necessitem ara. Informa't ací