Estúpid

per Sebastià Carratalà

Cultura

 Estúpid
Estúpid

«Tingueu pietat d’un pobre cec!», crida un home agenollat en un carrer amb el cap cot i un bicorn a la mà per tal que els vianants hi dipositen monedes. Al costat, a terra, ha deixat el farcell en què duu les escasses pertinences, malgrat que va ben vestit. Fins i tot porta una condecoració, la creu de Sant Lluís, al pit. No és d’estranyar, ja que es tracta del rei Carles X, el darrer Borbó que va ocupar el tron de França entre setembre del 1824 i agost del 1830. Un període caracteritzat per un govern reaccionari i repressor que pretenia implantar l’absolutisme i que va intentar que els liberals no dominaren el Parlament mitjançant el frau electoral, el xantatge i els libels. El rebuig dels ciutadans  al monarca es va manifestar clarament el 1827, quan la mateixa Guàrdia Reial va proferir insults contra ell. A conseqüència d’aquests fets, va suprimir el cos. Les quatre ordres aprovades el 25 de juliol del 1830, en què abolia la llibertat de premsa, dissolia la cambra dels diputats, restringia el sufragi i convocava noves eleccions per tal de controlar el poder polític, va provocar la revolució anomenada «Les tres glorioses» en referència a les jornades del 27, 28 i 29 de juliol. El Borbó va abdicar el 2 d’agost al castell de Rambouillet i va fugir a Anglaterra, on va passar una temporada curta fins que es va exiliar a Praga. El va succeir el seu cosí Lluís Felip I, que va continuar amb la política conservadora sota la influència d’industrials rics i banquers.

Charles Philipon, «Tingueu pietat d’un pobre cec!», 1929. Litografia. La Silhouette 

Charles Philipon (1800-1862) va mostrar l’últim Borbó d’aquesta guisa en una litografia que va publicar al Magasin des Caricatures, editada a la Maison Aubert de París, fundada per ell mateix el desembre del 1929, poc abans que participara en la revolució, «com tots els patriotes de la meua edat (tenia 30 anys)», va escriure. «A la tornada de Rambouillet, sorprés per la còlera del poble, que va fer córrer el vell rei, vaig dur a terme una caricatura política -la primera que va aparèixer-, que representa Carles X cec, Tingueu pietat d’un pobre cec!. Se’n van vendre milers -la Maison Aubert en va publicar moltes altres contra el partit legitimista que volíem desmantellar».

Nadar, «Charles Philipon», 1856-58. Fotografia

A finals de setembre d’aquell any, l’abolició de la censura i l’interès del públic per la caricatura van fer que pensara que era el moment oportú per traure a la llum una revista que competira amb La Silhouette, un setmanari il·lustrat del qual era soci junt amb altres dos impressors. La publicació comptava amb grans escriptors, com ara Honoré de Balzac, que signava les col·laboracions amb nombrosos pseudònims, i grans artistes, com ara Honoré Daumier. «Aquest art és un poder», va afirmar el primer. La seua aportació més important va ser l’associació dels textos i les imatges i la seua equiparació quant a la rellevància. Henri Monnier, el coordinador dels primers números, hi va dir sobre aquesta nova concepció d’un periòdic: «Fins ara hem vist molt pocs homes de lletres dedicats a la pintura i molt pocs pintors dedicats a la literatura; ¿per què, atès que els estudis i les observacions són els mateixos, no practicar les dues disciplines?»

Charles Philipon, «Un jesuïta», 1830. Litografia. La Silhouette

Philipon va crear La Caricature, una altra revista impresa a la Maison Aubert, el seu taller, el més gran de París, en la qual incloïa dues litografies. Es venia només als subscriptors i va arribar a tindre’n quasi tres mil quan el preu de l’abonament anual era pràcticament igual que el sou mensual d’un obrer. A partir de l’aparició del primer número, el 4 de novembre del 1830, aquest nou model de publicació satírica és va convertir en un element essencial de la vida política francesa (David S. Kerr, Caricature and French Political Culture 1830-1848: Charles Philipon and the Illustrated Press, 2000). Hi van participar molts dels autors que formaven part de La Silhouette, com ara els esmentats adés. La seua oposició a Lluís Felip va provocar que fora confiscada dotze vegades i que Philipon s’enfrontara a quatre penes de presó entre el 1830 i el 1832. Malgrat que el van tancar un any, va persistir i va continuar traient la publicació al carrer fins al 1835, quan el govern la va prohibir.  Posteriorment, va tornar a editar-la entre el 1838 i el 1843. Mentre era a presidi, també va fer que isquera a la llum Le Charivari, un diari de quatre pàgines i un format més petit amb un plantejament semblant.

Charles Philipon, «Les poires», 1831. Litografia. La Caricature

L’editor i dibuixant va ser jutjat per primera vegada el juny del 1830, abans de les tres glorioses jornades revolucionàries, per una caricatura seua apareguda el primer d’abril a La Silhouette intitulada Un jesuïta. Se l’acusava de representar el Borbó «d’una manera grotesca i insultant», un delicte que la llei castigava amb penes de privació de llibertat de sis mesos a un any i a una multa d’entre 500 i 1.000 francs. Fou condemnat el novembre del 1831 per mostrar la transformació del cap de Lluís Felip en una pera en la vinyeta Les Poires, estampada a La Caricature. Un èxit absolut, ja que a partir de llavors la pera es va convertir en el símbol del refús al règim. Més encara si tenim en compte que en francès poire també significa estúpid.

Agermana't

Cada dia estem més prop d'aconseguir l'objectiu de recuperar Diari La Veu. Amb una aportació de 150€ podràs obtindre una devolució de fins al 100% de l'import. Et necessitem ara. Informa't ací