El cel d’un març sense falles

per Jesús Peris

Columnistes

Entre les referències a les falles que apareixen a l’obra de Max Aub recorde ara una molt concreta. Apareix a Campo de sangre, la segona novel·la del cicle que acabarà per anomenar El laberinto mágico. Un dels personatges habituals, Paulino Cuartero, s’ha vist sorprés a la ciutat de Barcelona pel terrible bombardeig feixista del 18 de març de 1938 i es refugia a una estació del metro. Amb els ulls tancats, mentre sent la remor sorda de les explosions fora i la seua vibració, “se revé niño”. És justament aleshores quan sent, entre la multitud refugiada junt a ell, un valencià que pregunta amb ironia i amargura: “¿dónde están los buñuelos?” Aleshores, el narrador omniscient, com fa moltes vegades, trasllada la seua focalització a aquell anònim company de bombardeig que per un moment presta els seus records i el seu imaginari a aquell enorme fresc coral de la guerra civil. Els lectors i lectores valencians sospitem que alguna cosa hi ha també dels records i de l’imaginari del mateix Max Aub.

Aquell valencià d’una estació de metro de Barcelona en un 18 de març sense falles "en un solo cerrar de ojos vuelve a ver los buñuelos, hinchados, cuscurrosos, redondos, lucientes”. I, a partir d’aquesta paraula que convoca una sensació, el soroll de la massa fregint-se, el sabor del bunyol aleshores més habitualment acompanyat de cassalla que de xocolata, acudeix tot el demés, tots els sorolls que la circunden, tota la llum de març, tota la vida esclatant a la ciutat presa per la festa popular: "La calle mal empedrada. Entre adoquín y adoquín, vueltos cantos rodados de tanto carro que va a San Vicente de afuera, camino de Silla, de la Ribera, hay tales diferencias de altura que los carros van dando tumbos; resbalan las llantas desprendiendo polvo al golpe, las aceras están interrumpidas por los anafes y los biombos que protegen la buena combustión". Amb tot això, la constatació que a València en falles no es cap, i que el sabor dels bunyols resulta en realitat irrecuperable des de la ciutat en guerra.

El 1937, gràcies a la voluntat de Josep Renau, hi hagué un xicotet tast de les falles, que haguera estat major si no fora pel risc dels bombardejos indiscriminats feixistes. El 1938 no hi hagué res que recordara ni llunyanament les falles. O potser sí: el cel de març i la primavera arribant. El 1939 encara menys, amb la desesperació per anar al Port d’Alacant, amb les vespres de l’ominosa entrada del general Aranda a la ciutat de València i l’inici de la pau implacable i cruel dels vencedors.

Això m’ha pegat per pensar aquest matí, quan les falles haurien d’estar plantades per tota la ciutat i per una bona part de les nostres comarques, quan jo mateix no hauria d’haver dormit a penes per haver gaudit de la plantà de la meua falla en la meua nit preferida de l’any: que no hem tingut falles per segon any consecutiu, i que, encara que en circumstàncies diferents a la d’aquell valencià de la novel·la, cada vegada ens resulta més difícil retrobar els sabor dels bunyols en una vesprada de falles.

He pensat en això. I que en Max Aub sempre està tot, valencià com és per elecció i per profunditat de sentiment. I pense també les absències que ens trobarem en totes les falles, en la meua falla de Ripalda, Beneficència i Sant Ramon, en obrir de nou el casal després d’un tall tan profund en les nostres vides com a individus i com a col·lectius. Ens faltarà, per exemple, Vicente Llopis, que ja quasi fa un any que se n’anà i encara no li hem pogut fer el minut de silenci. I pense també que el dissabte, en vespres de la plantà, se n’anà Miguel López, Miguelín sempre per als amics i les amigues, i que no el veia des de la interrupció de les falles del 20 i que ja no el veurem mai més.

Tornarem, i tant que sí. I farem de les absències lligam més fort per a la comunitat. I trobarem força i consol en cosir junts les ferides i guarir les cicatrius. Però que dur!, com d’interminables es fan aquests dies, i que inclement i impassible resulta aquesta vegada el cel de març.

Agermana't

Cada dia estem més prop d'aconseguir l'objectiu de recuperar Diari La Veu. Amb una aportació de 150€ podràs obtindre una devolució de fins al 100% de l'import. Et necessitem ara. Informa't ací