Tal dia com hui del 1849 va nàixer l’arquitecte Joaquín Maria Arnau

per NLV

Efemèrides

Joaquín María Arnau
Joaquín María Arnau

El 16 de març del 1849 va nàixer a València Joaquín María Arnau Miramón, un dels arquitectes més importants del romanticisme eclèctic valencià. Va dur a terme destacats exemples de l'aplicació del ferro en l'arquitectura valenciana de finals de segle XIX i algunes de les més innovadores propostes quant a disseny i utilització de nous materials.

 El 1869, va ingressar a l'escola d'arquitectura de la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles, on va cursar estudis fins que, el setembre del 1870, es va suprimir l'ensenyança d'arquitectura a València, i va haver de prosseguir els estudis a l'Escola Superior d'Arquitectura de Madrid, que en aquell moment feia professió i defensava l'eclecticisme en les seues ensenyances.

A Madrid, va tindre ocasió de conéixer les primeres aplicacions importants del ferro en l'arquitectura i els inicis del neomudèjar. Va obtindre el títol d'arquitecte el 25 d'abril del 1874. El 8 de juny del mateix any, va ser nomenat arquitecte dels Llocs Piadosos de Santiago i Montserrat a la ciutat de Roma, una institució de suport a intel·lectuals i artistes espanyols residents a Roma que disposava d'una sèrie d'edificis. Al jove Arnau, li va pertocar la restauració i conservació d’aquests llocs. La seua estada a Roma li va permetre l'estudi minuciós de l'art clàssic i un coneixement de l'arquitectura italiana del Risorgimento. A penes transcorregut un any a Roma, va tornar a València, on va contraure matrimoni amb la seua cosina Elisa Mols, prèvia dispensa papal requerida pel parentiu.

El 1875, Arnau Miramón va ser nomenat arquitecte municipal de l'Ajuntament de València, un càrrec que va desenvolupar amb indubtable eficiència i una característica severitat. Junt amb José Calvo Tomás i Lluís  Ferreres Soler, va treballar en el pla d'eixamplament de València i va signar el 1884 un nou Pla General de València i el Projecte d'Eixample, que fou aprovat el 1887. Després de deu anys de servei, va sol·licitar la renúncia al càrrec d'arquitecte municipal per dedicar-se plenament a l'exercici privat de la seua professió, un canvi propiciat probablement per la seua relació amb la comtessa de Ripalda.

El Saló de Racionistes

La seua primera obra coneguda a València va ser la reforma i renovació de la façana nord de l'església del convent del Peu de la Creu. Aquell mateix any, el 1883, va dissenyar per a l'església de Sant Esteve un altar d'estil bizantí destinat a custodiar el cos de sant Lluís Bertran, que es venera en aquesta església. Posteriorment, el desembre del 1886, per encàrrec del comte de Trigona en representació de la Gran Associació de Beneficència Domiciliària de la Mare de Déu dels Desemparats, va projectar al carrer de Blanqueries un gran saló per al repartiment de racions de menjar a les famílies pobres. Aquest saló, conegut hui com el Saló de Racionistes, constitueix una de les seues obres més destacades i conegudes, a causa de l'original ús d'una volta metàl·lica per a cobrir la nau de la gran sala.

El 1887, va realitzar per a les monges de Jesús i Maria les obres de restauració de l'antic convent agustí de la Mare de Déu del Socors, que van afectar principalment l'interior de l'església i altres dependències, amb l'objecte d'instal·lar-hi el col·legi del mateix nom.

En aquests anys, va començar la seua relació amb María Josefa Paulín de la Peña, comtessa de Ripalda, que li va encarregar la realització d'obres importants, entre les quals destaquen un palau residència per a ella mateixa a l'Albereda i un edifici de gran distinció, amb passatge interior, al carrer de Sant Vicent. 

El palau de Ripalda

El palau de Ripalda era un edifici peculiar, concebut com un château francés, dins d'una perspectiva romàntica sense precedent a la ciutat. La seua construcció se situa entre els anys 1889 i 1891. L'edifici del carrer de Sant Vicent va ser projectat el 1889 amb fatxades a aquest carrer de Sant Vicent i a la plaça de la Pilota -hui carrer de Moratín. Entre ambdues façanes, s'estén un ample passatge cobert per armadura metàl·lica voltada amb plaques de cristall. Hui es coneix com el passatge Ripalda. Les façanes de l'edifici han sigut molt alterades.

Respecte dels edificis d'habitatges, Arnau Miramón mostra una especial predilecció pels envans rectangulars amb embocadures que imiten el cadiratge, o arcs adovellats de rajola. En la decoració, en general molt sòbria, és abundant l'ús del ferro colat en balcons, tornapuntes, rematades i acroteris. Són bons exemples la casa Peris (1886), a la Baixada de Sant Francesc; la casa Oliag (1891), al carrer de Sant Vicent, i la casa del carrer de Baix, cantonera amb el portal de la Valldigna (1898). El 1896, va rebre l'encàrrec de projectar la casa Social del Cercle Valencià, en què va idear una espècie de pòrtic d'ogives, tancat per vitrines. En ambdós costats, hi havia cossos torrejats d'estil neogòtic. Podem trobar referències a l'estil neogòtic a la casa Verges (1898) i a la casa Roglà (1900). Aquell mateix any va construir una ermita al camí vell de Torrent en la qual es mesclen motius medievalístics i elements de gust neogrec. Hui, aquesta ermita ha passat a ser l'església parroquial de la Mare de Déu dels Desemparats i Sant Isidre, al barri de Sant Isidre.

La Casa Sancho

 Els anys següents, Arnau Miramón va projectar dos dels seus més importants edificis: la casa Sancho, al carrer de la Pau, i el palau de Fuentehermosa, al carrer de Cavallers, enfront del palau de la Generalitat. La casa Sancho, construïda el 1900, és un edifici de cinc plantes amb façanes en angle que s'integren en un mirador volat de planta poligonal. És un dels edificis més emblemàtics i de disseny més acurat del carrer de la Pau. 

El palau de Fuentehermosa, també conegut com a palau del Marqués de Castellfort, a la façana del qual va utilitzar elements classicistes, renaixentistes, neogrecs i medievalístics, està considerada l'obra més important de l'eclecticisme a València. Destaquen els amplis miradors de planta poligonal situats als angles de la façana a l'altura del pis principal i les cúpules que coronen els extrems. A l'interior, el més destacable és el luxós vestíbul, amb l’escalinata de marbre blanc, il·luminada per una lluerna zenital. 

El palau de Fuentehermosa

Altres edificis importants d'aquest període són la casa Merlé (1901), amb un mirador de ferro d'estil neogrec sobre el balcó central; la seua casa al carrer de Colom, que va construir amb gran senzillesa decorativa; la casa de Salvador Muntó, al carrer del Pintor Sorolla, i la casa Montesinos, acabada l'abril del 1905, al carrer Pizarro, cantó amb la Gran Via. Totes desaparegudes. 

Encara el 1904, va dur a terme un altre important projecte, l'església i convent de Sant Vicent Ferrer, l'església dels dominics al carrer de Cirilo Amorós. Es tracta d'una església neogòtica, tractada de manera molt ortodoxa, sense cap concessió al modernisme. Inclou una planta de creu llatina, atri, cinc naus, creuer, quatre capelles per costat i absis amb girola. La mort li va impedir dirigir aquesta obra, que va ser executada per l'arquitecte Francisco Almenar Quinzà. La seua última obra a València va ser la casa Rocafull, a la Gran Via Marqués del Túria, un edifici la façana del qual ha patit diverses alteracions.

 Fora de la ciutat de València, destaca l'asil de Sant Domènec de Castelló (la Ribera Alta), amb les seues 365 finestres, una per cada dia de l'any. Hui és el col·legi Sant Domènec d’aquest municipi.

L'asil de Sant Domènec de Castelló (la Ribera Alta)

Altres són l'església de la Mare de Déu del Castell a Cullera, sobre un projecte de J. Belda; les obres de restauració en l'església arxiprestal de Santa maria d'Alcoi i la cúpula del santuari de la Mare de Déu de Sales a Sueca. A Ontinyent, va realitzar les obres de la capella de la comunió de l'església de Sant Carles Borromeu i el convent de Franciscans; i, a Sogorb, el cor de la seua catedral. Pot ser que la intervenció més coneguda siga la restauració del palau Ducal de Gandia.

Respecte de la seua activitat intel·lectual cal dir que va ser relativament intensa des de la joventut d'estudiant a Madrid, amb discursos i treballs per a nombroses entitats culturals i religioses a les quals va pertànyer. Nomenat el 1893 acadèmic de número de la Reial de Sant Carles de València, va ser encarregat de pronunciar el discurs d'obertura de curs el 6 d'octubre del 1895, amb el títol de L'art ogival

Joaquín María Arnau va ser considerat en paraules dels seus contemporanis «molt sever en el compliment dels seus deures i catòlic molt fervent». El baró d'Alcahalí (1850-1924), al seu Diccionari biogràfic d'artistes valencians, el descriu com un home competent i laboriós, de tracte senzill i de caràcter modest, i que va evitar sempre les exhibicions aparatoses del seu talent.

La seua mort va tindre lloc a Godella, on passava temporades de descans durant els estius, el 8 de setembre del 1906 als 57 anys. 

 

Fonts: Joaquín María Arnau Miramón, espai destinat a aquest arquitecte / Viquipèdia

Agermana't

Cada dia estem més prop d'aconseguir l'objectiu de recuperar Diari La Veu. Amb una aportació de 150€ podràs obtindre una devolució de fins al 100% de l'import. Et necessitem ara. Informa't ací