L’estratègia clandestina

per Sebastià Carratalà

Cultura

Gabrielle Capet, «L'estudi de Labille-Guiard» (detall), 1808
Gabrielle Capet, «L'estudi de Labille-Guiard» (detall), 1808

En una sala àmplia, ben il·luminada per un gran finestral, un nombrós grup de persones envolta Adélaïde Labille-Guiardmentre duu a terme el retrat de Joseph-Marie Vien, antic Premier peintre du Roi, director de l’Académie Royale de Peinture i Sculpture a l’època en què ella hi va accedir i, ara, senador nomenat per Napoleó Bonaparte. Posa abillat a la manera de la cort, amb perruca blanca i vestit luxós, assegut en una cadira, amb els peus sobre un coixí i el braç dret recolzat en una taula amb esbossos d’obres. Darrere seu, l’esposa, Marie-Thérèse Reboul, i el fill, Joseph Vien -tots dos pintors-, i quatre homes, segurament vinculats ideològicament al venerable ancià -ja té més de noranta anys-. Al costat de la pintora, el marit, François-André Vincent, deixeble de Vien, que li indica alguna cosa; uns col·legues, que comenten el treball, i, en primer terme, també asseguda, amb una paleta a la mà en la qual prepara els colors, Gabrielle Capet, alumna de Labille-Guiard i autora d'aquesta escena, l’única que ens interpel·la amb la mirada. Tot i que, el 1790, Labille-Guiard havia pintat un retrat de Vien a partir del qual Simon-Charles Miger va fer un gravat que va regalar a l’Académie i va provocar una resposta entusiasta per part dels membres, aquesta reunió no va tindre lloc mai. Era, doncs, un quadre d’afirmació de la presència femenina en el món de l’art i de la seua importància.

Gabrielle Capet, «L'estudi de Labille-Guiard», 1808. Oli sobre llenç. Neue Pinakothek, Munic

Capet (1761-1818) s’havia format amb Labille-Guiard, com moltes altres noies –només cal esmentar Marie Marguerite Carreaux de Rosemond, amb qui apareix en Autoretrat amb dues alumnes (1785)-, i va treballar amb ella al seu taller fins a la seua mort. Coneixia de primera mà, per tant, la seua trajectòria i la seua lluita per la igualtat del sexes en l’àmbit artístic quan li va retre aquest homenatge pòstum -havia mort el 1803, cinc anys abans-. Capet, que havia començat a exposar en públic a l’Exposition de la Jeunesse el 1781 i que havia retratat una gran quantitat de personalitats, va mostrar aquesta peça, L’estudi de Labille-Guiard, una de les seues obres més ambicioses, al Salon del 1808. Potser volia correspondre a aquella gran obra en què ella apareix com una jove aprenent amb una altra en la qual es mostrara el prestigi adquirit per la seua preceptora i l’excel·lència que ella mateixa, gràcies a les seues ensenyances, també havia assolit. 

Moltes coses havien ocorregut des d’aleshores; la Revolució i els posteriors esdeveniments ho havien canviat tot. Labille-Guiard, després dels períodes del Terror i del Directori i de les vicissituds per les quals va haver de passar, havia tornat a rebre encàrrecs. Ací la veiem, en contrast amb aquell quadre en què va vestida de manera exuberant, amb robes més senzilles que segueixen la nova moda, l’anomenat estil imperi, i amb un turbant al cap, ben diferent al barret amb plomes; tot plegat, un conjunt que sembla més còmode que l’altre per a la tasca en què està immersa. Els ulls melangiosos de Capet palesen l’enyor que sent  per l’absència de Labille-Guiard, per la pèrdua de l’esplendor que es vivia a la casa en aquells dies i, tal vegada, perquè ja queda molt lluny l’Exposition de la Jeunesse del 1783 en què nou deixebles de la mestra foren les grans estrelles.

Louis-Léopold Boilly, «Reunió d'artistes a l'estudi d'Isabey», 1798. Oli sobre llenç

«Les dones creatives van comprendre ràpidament la necessitat de demostrar una mena de solidaritat femenina en aquells temps que no eren prometedors per a les seues carreres, i més encara quan es trobaven en camí de convertir-se en les competidores dels homes en els camps de la glòria relacionats amb la inventiva, un àmbit que havia estat, fins llavors, una prerrogativa indiscutible dels homes», diu Anne Lafont («Llibertat, igualtat, sororitat: l’art del 1800»). I ho van fer mitjançant la correspondència amb altres dones i els retrats d’altres col·legues i intel·lectuals. Calia donar-se a conèixer; per això, a més, també van dur a terme tants autoretrats. Capet «es va apropiar d'una manera notable d’aquesta estratègia clandestina» i va convertir L’estudi de Labille-Guiard en un manifest que reivindicava la presència femenina en la comunitat artística del moment. Una presència que -indica Lafont- no es trobava en el clan de Jacques Louis David, exclusivament masculí, tal com havia representat Louis-Léopold Boilly en Reunió d'artistes a l'estudi d'Isabey (1798). 

Malgrat que a principis del segle XIX, arran de la Revolució, hi va haver una certa «feminització» de l'art en l'imaginari col·lectiu, en realitat, les restriccions que afectaven les artistes i els retrocessos que sovint patien, amb més o menys intensitat, tot i els minsos avanços que havien aconseguit, continuaven existint.

Agermana't

Cada dia estem més prop d'aconseguir l'objectiu de recuperar Diari La Veu. Amb una aportació de 150€ podràs obtindre una devolució de fins al 100% de l'import. Et necessitem ara. Informa't ací

[Article publicat a Diari La Veu el 3 de novembre del 2017]