El treball invisible davant del col·lapse sanitari

per Kristin Suleng

Columnistes

El treball invisible davant del col·lapse sanitari
El treball invisible davant del col·lapse sanitari

Cuidador no professional és l’etiqueta que sovint correspon als cònjuges, familiars, amics i resta d’afins que, sense títol de treball social o cap reconeixement cotejable que avale una formació sanitària bàsica, brinda un servei d’atenció, majoritàriament domiciliària, a persones que són de manera permanent dependents per edat, malaltia o diversitat funcional. Normalment, es tracta d’una dedicació voluntària (no remunerada) i no institucionalitzada (tan invisible en les estadístiques oficials com els registres de les residències).

«Cuidar és acompanyar». Hauríem de gravar-nos a foc aquest missatge, el qual resumeix encertadament el document derivat del seminari Reptes i propostes davant els envelliments de la població, celebrat en 2019 en el marc de la Càtedra Prospect CV 2030, de l’Institut de Desenvolupament Local de la Universitat de València. Perquè cuidar resulta molt més complex del que se sol imaginar.

A més d’acompanyant, ha de ser equilibrista, atenent la multitasca de la conciliació «(tele)treball i llar», i saltador d’obstacles per bregar la burocràcia. La seua definició escapa als informes que analitzen l’anomenat «sector de les cures», més preocupats per la societat de l’envelliment prefabricada pels fons de pensions i les ciutats de vacances. No és poca cosa, perquè qualsevol problemàtica ho té malament si no sap definir-se.

Quan es diu que el cuidador ha de saber cuidar-se per a poder cuidar d’una altra persona no és un consell d’autoajuda, tot i que de vegades els tips o receptes que se’n donen tinguen tota la pinta. Les persones dedicades a les cures de manera no professional han d’enfrontar-se a urgències, preferències, pors, decisions vitals que afecten un tercer que perd la seua identitat, en no gaudir autonomia física, mental, intel·lectual o sensorial, i precisar de l'atenció o ajuda per a les activitats bàsiques de la vida diària. I les necessitats són canviants a mesura que la persona atesa envelleix, o quan la malaltia o la dependència empitjoren.

Aquesta activitat de portes endins, tot i ser ben discreta, amagada entre les parets de la llar, ha generat tot un moviment associatiu, més enllà dels grups de pacients. No s’inspira per conservar l’escassa herència cristiana que queda, identificada per alguns com a caritat, sinó com a producte d’eixe món que apel·la al temps i la butxaca dels usuaris per a llevar-li càrregues improductives a l’estat, el mateix món que va desprestigiar les entitats de «família» i «veïnat» a favor del sector serveis i el comandament a distància, i que ara les recicla envasades en el voluntarisme.

Les associacions amb vocació internacional, no és estrany, provenen de la cultura anglosaxona. En el nom solen portar «aliança» o «xarxa», llevat d’alguna ben curiosa, com la Well Spouse Association. Havien pensat que l’era victoriana era morta?

Una d’aquestes entitats associatives internacionals és Embracing Carers, que recentment ha publicat L'Informe sobre el Benestar dels Cuidadors 2020. Qui cuida els que cuiden? Així afecten la COVID-19 i la falta de suport als cuidadors no professionals. Un estudi internacional promogut per Merck, la multinacional alemanya de fàrmacs, productes químics i biotecnologia, que confirma que els cuidadors no professionals representen un dels col·lectius més afectats per la pandèmia. Això és perquè, amb la crisi sanitària, els cuidadors suporten una càrrega major que mai en assumir tasques noves pel col·lapse de l’atenció sanitària i el raquític suport dels organismes públics i privats.

Aquesta investigació global s’ha realitzat en 12 països sobre 9.000 cuidadors, dels quals 751 són d'Espanya. Per edats, el 70% dels cuidadors no professionals supera els 65 anys, i sis de cada deu són dones. I ací trobem la bretxa. Elles afronten obstacles addicionals: tenen menys recursos econòmics i, alhora, més responsabilitats, la qual cosa es tradueix en majors taxes d'ansietat i problemes de salut de tipus emocional i mental. Tant dones com homes cuidadors no senten reconeguda socialment la seua labor.

La clau de la situació estatal la donen els percentatges per damunt de la mitjana dels països enquestats. Superant el sumatori internacional, la responsabilitat més freqüent entre les persones cuidadores a Espanya és la de proporcionar suport emocional. A més, els cuidadors espanyols indiquen, en major mesura que els d'altres països, que el seu benestar físic s'ha vist afectat per la falta de son i exercici físic, i no reben suficient suport dels serveis socials o professionals sanitaris i les seues comunitats locals. Així, la prestació de cures afecta el propi benestar dels cuidadors: a set de cada deu els inquieta la possibilitat de perdre el treball per prestar cures a casa; i al 34% el preocupa no poder comptar amb substitut per a ocupar-se de les persones que cuiden en cas de contagiar-se de covid.

Les cuidadores no professionals també estan sota la lupa d’Europa. La nova Estratègia Europea per a la Igualtat de Gènere (2020-2025) publicada per la Comissió Europea posa el focus per primera vegada en les cures, en especial les no remunerades. La major part de les cures de majors a Europa recau en les dones, fins i tot en sistemes amb suport de l'Estat, assenyala l'informe de Towards a fairer, care-focused Europe, de Barbara Helfferich, consultora en afers europeus i estudis de gènere.

Tot i que alguns sistemes nacionals ofereixen ajuda financera per a la cura de les persones majors, sovint es basen a pagar un cuidador, una dona de la família o una cuidadora. L’estudi recorda que s'ofereix molt poc de temps per a cuidar les persones majors al marge del treball. La directiva sobre conciliació de la vida familiar i professional --que ha de començar a aplicar-se abans de 2022-- va posar per primera vegada la possibilitat que cada treballador tinga dret a un permís de cinc dies laborables a l'any per a cuidar de qualsevol membre de la família.

Paga la pena recordar que, en matèria de conciliació laboral, molts encara es limiten a la descendència, i obliden que que no només la maternitat està professionalment penalitzada. Cuidar els pares i altres familiars, a més dels fills, també passa factura en el treball. La vida d’entrega del cuidador no professional, l’antítesi de La balada de Narayama, no desperta enveja, però tampoc prestigi. Pot ser gratificant en contribuir al benestar de les persones vulnerables que s’estimen. Però ser cuidador no hauria de suposar sempre un cost exclusivament personal, més elevat del que pensem. Hauríem d’assumir-lo entre tots com a veritable societat de l’envelliment i el coneixement.

 

Agermana't

Cada dia estem més prop d'aconseguir l'objectiu de recuperar Diari La Veu. Amb una aportació de 150€ podràs obtindre una devolució de fins al 100% de l'import. Et necessitem ara. Informa't ací