El poder de la caricatura

per Sebastià Carratalà

Cultura

J.J. Grandville, «Les ombres projectades», 1830. Litografia publicada a La Caricature
J.J. Grandville, «Les ombres projectades», 1830. Litografia publicada a La Caricature

Els governs i qualsevol tipus de poder en general sempre han temut la capacitat corrosiva de la imatge satírica i, per tant, l’han perseguida amb ràbia ara i adés. Només cal veure les prohibicions i confiscacions de publicacions que hi va haver arreu durant els segles XIX i XX i les penes de presó a les quals es van haver d’enfrontar els artistes i els editors. Les persones que són objecte de mofa en les caricatures solen considerar-se serioses i honorables i no han suportat mai que les seues misèries, les seues contradiccions, les seues maldats, els seus delictes, els seus crims, queden reflectits en fulls de paper. Uns fulls febles que, paradoxalment, cap atac, per violent que haja estat, ha aconseguit destruir de manera definitiva. Ho podem constatar si fem un repàs a l’ingent llegat que ens ha arribat després de les temptatives d’anorrear aquests dibuixos. Uns dibuixos que, sorprenentment, sovint han tingut una gran difusió a pesar de les dificultats amb què han topat.

Durant el Romanticisme, els artistes van començar a ocupar-se de l’actualitat política, social i religiosa, i a interpretar-la sota un punt de vista personal i independent. A aquest canvi de concepció que contemplava l’art com una eina que podia influir en la societat, s'hi va unir l’aparició de la litografia, una tècnica d’estampació més ràpida que la xilografia que facilitava que les il·lustracions pogueren estendre’s entre el públic per mitjà de la premsa diària. A més, l’èxit de les caricatures va encoratjar els escriptors «a redoblar el seu geni còmic i la seua fantasia», apunten Amélie de Chaisemartin i Ségolène Le Men. 

Honoré Daumier, «Vós teniu la paraula, expliqueu-vos, sou lliure!», litografia publicada a Le Caricature, París, 14 de maig del 1835

El primer d’octubre del 1830, a La Caricature, Honoré Balzac assenyalava el nou «poder» d’aquestes imatges durant els dies revolucionaris de juliol del mateix any: «A França, com a Anglaterra, la caricatura s’ha convertit en un poder [...] La nostra última revolució va demostrar la importància del llapis dels nostres dibuixants». L’escriptor pensava que els artistes i els intel·lectuals havien de constituir «el seu propi poder, al costat del poder dels diners i el de l’aristocràcia» («Littérature et caricature du XIXe au XXIe siècles», 2021). El mateix Balzac es va convertir en l’objectiu dels dibuixants pel seu físic, el seu caràcter colèric i el seu estil de vida. Tanmateix, no va fer mai res per evitar-ho, ans al contrari, es vantava de l’èxit que tenien les vinyetes. Unes vinyetes que el mostraven, per exemple, sense coll i amb una mena de túnica amb què es vestia durant les llargues jornades de treball per estar còmode.

Benjamin Roubad, «Balzac, alimentat per la glòria, és malgrat això molt gros. Per desgràcia els seus èxits no s’assemblen a ell», litografia publicada a Le Charivari, París, 12 d'octubre del 1838

Igual que ell, altres literats de l’època van reconèixer el nou poder polític, moral i estètic de la caricatura, adverteixen Chaisemartin i Le Men. Stendhal, a La Cartoixa de Parma, explica com una caricatura d’Antoine-Jean Gros (1771-1835), a qui Napoleó va encarregar la tasca de crear una estructura de control dels monuments d’Itàlia, va obrir els ulls dels milanesos a les iniquitats de l’Antic Règim i va fer que acolliren els soldats francesos com a alliberadors. Per a aquests autors, aquestes paròdies transmetien idees i emocions amb una força singular i alhora els obligaven a renovar els codis d’escriptura per a dur a terme llegendes expressives i vives.

El dibuixant i editor de La Caricature i Le Charivari, Charles Philipon, va aconseguir que la seua il·lustració Les Poires, que mostrava la transformació del cap del rei Lluís Felip I en una pera, per la qual va ser condemnat a presó una altra vegada el 1831, es convertira en un emblema de la resistència contra l’autoritat. De fet, quan el monarca la va prohibir, va continuar tenint un gran impacte apareixent a les seues publicacions en el màxim nombre de variacions molestes possibles. Una ben interessant és la que va compondre mitjançant la disposició del text, una veritable gesta per a l’època, ja que calia ajustar els tipus de metall a mà. Posava així a prova els límits del decret d'interdicció. El setembre del 1835, el govern va censurar tots els assumptes polítics de la premsa lliure francesa.

Charles Philipon, versió de «Les poires» a la portada de Le Charivari, París, 27 de febrer del 1834. Bibliothèque nationale de France

Charles Baudelaire reflexiona sobre la importància «d’aquest gènere singular» a De l’essència del riure i en general d’allò còmic en les arts plàstiques. Un assaig breu en què indica que ha volgut escriure «una història general de la caricatura en les seues relacions amb tot els fets polítics i religiosos que han commogut la humanitat, greus o frívols, relatius a l’esperit nacional o a la moda». Hi destaca aquelles que contenen un component misteriós, durador, que desperte l’atenció: «És una cosa curiosa i veritablement digna de consideració la introducció d’aquesta part inaprehensible del bell fins en les obres destinades a presentar a l’home la seua pròpia lletjor moral i física! I, quelcom no menys misteriós, aquest espectacle lamentable excita una hilaritat immortal i incorregible. Heus aquí l’autèntic tema d’aquest article». El riure és profundament humà, hi afirma. Per això es considera satànic.

Agermana't

Cada dia estem més prop d'aconseguir l'objectiu de recuperar Diari La Veu. Amb una aportació de 150€ podràs obtindre una devolució de fins al 100% de l'import. Et necessitem ara. Informa't ací