Reflexions d'un exfaller o «Més combustible per a falles»

per Josep Antoni Collado

Veus

Reflexions d'un exfaller o «Més combustible per a falles»
Reflexions d'un exfaller o «Més combustible per a falles»

Ara fa set anys, quan encara no havia tallat el cordó umbilical que m’unia i em nodria al si del món faller més compromés, vaig escriure aquestes reflexions fetes al fil d’unes falles recent acabades. Unes reflexions que, amb la perspectiva d’aquests anys transcorreguts, continuen tenint plena vigència. A dia d’avui les subscric plenament, encara que haja canviat el meu estatus i la meua implicació en la festa.

Tot i que, per les condicions i limitacions imposades per tal de combatre el maleït coronavirus, ja estem dos anys en què no les hem celebrades, trobe que ara, recent acabat un nou cicle faller, el moment continua sent ben oportú per parlar-ne.

Aquestes eren les meues reflexions:

Un any més -i en van quaranta i tants- ahir vaig deixar les Falles enrere. I ho vaig fer com el primer: des de la Falla Arrancapins, la del meu barri de la infància i l’adolescència, a la que els meus pares m’apuntaren quan tenia deu anys.

La majoria dels qui em coneixen ja no es sorprenen (són tants anys...) però de tant en tant encara hi ha alguna persona que, quan li dic que soc faller, em mira amb una cara mig incrèdula mig compassiva. Això no passaria si les meues amistats foren unes altres, però tinc el defecte de sentir-me més a gust entre el rojerío, els nacionalistes (d’esquerra, of course, tot i que mai falta qui em recorde que aquests dos conceptes haurien de ser antagònics), els progres (quina paraula més démodé i al mateix temps encara necessària per definir segons quin perfil social), moderns, postmoderns, quinzeemeros, etc.

Clar, en aquestes condicions, ser faller és una pesada càrrega amb la qual, com en un particular Via Crucis, aprens a conviure, perquè continua sin llevarse nada, nada.

Segons sembla, ser faller o fallera és, sí o sí, ser caspós, reaccionari, ranci, fatxa, masclista, blavero... podria seguir, però igual ja us en feu una idea.

A aquestes altures, encara sembla més revolucionari fugir cap al Pirineu, a Lisboa o ves a saber on, amb tal de perdre de vista les putes falles (per cert: ja ho vaig fer personalment però vull aprofitar per fer públic el meu agraïment a Toni de l’Hostiar per dedicar-me la seua última creació que porta precisament aquest títol: Les Putes Falles. Un personatge peculiar que, al caliu d’aquests grups socials nomenats adés, que li donen corda, se’n riu de si mateix i del veí (molt més del veí) a l’estil de Bernat i Baldoví però amb mala pata, sense saber que, ves per on, això que fa és molt més faller del que ell es pensa). El tema del rebatejament del seu nou nom -almenys el que fa servir a Twitter- el deixarem per a una altra ocasió. Simplement diré que no se li cobraran drets d’autor.

Jo no soc un teòric. No tinc la formació suficient per ser-ho tal com manen els cànons. De fet ja ho va advertir sagaçment Lluís Fornés (àlies El Sifoner) quan em va dir que, tot i ser membre de la Universitat, no semblava tenir una mentalitat científica com ell. Què li farem!.. Per això m’estime més expressar-me basant-me en el meu coneixement empíric de les coses. I és justament el que tracte de fer amb aquestes reflexions, que les oferisc a qui les vulga llegir, parafrasejant Joan Fuster -i més recentment el meu admirat, per la seua lucidesa, Paco López Barrio- com a Més Combustible per a Falles.

La Falla Arrancapins, cap als anys 70 del segle passat era, com ara, una falla de barri que no feia ni una dècada acabava d’alçar el cap de nou, després d’uns anys d’intermitent activitat. El seu nom era (i és encara, si més no oficialment, per mor de l’immobilisme d’uns reglaments fallers més antics que un xiclet de sílex) Falla Ángel Guimerá-Pintor Vila Prades y adyacentes. Però abans havia sigut la falla del carrer d’Arrancapins.

Aleshores, amb les darreres raneres del franquisme, la falla s’aferrava -com les altres- als vells usos i costums de l’època (o encara més ja que comptava amb algun personatge directament vinculat al règim), per això va cridar a acomiadar afectuosament el dictador al seu pas per Àngel Guimerà camí de l’aeroport, en la seua darrera visita a València. O es va sumar a les protestes contra el famós article d’Amadeu Fabregat (un altre que tal) a la revista Ajoblanco.

Però vet ací que, coincidint amb els inicis de la transició, alguns dels joves de la falla prenen contacte a la universitat amb els moviments político-socials que creixien com a bolets a la tardor i, delerosos de veure aquells vents de canvi també a la seua falla -per què no?- comencen a influir en els altres joves i a organitzar estratègies per anar canviant, en la mesura de les seues possibilitats, les coses des de dins, a poc a poc. Sense pressa, però sense pausa.

Primer va ser que ells es feien càrrec d’elaborar el programa de festes. Després que creaven els satírics premis Arrancapins. Al mateix temps que tractaven de convéncer els adults per recuperar aquest nom, començant per nomenar així el casal de la falla. 

Xino-xano, amb la convicció que aquestes primeres victòries eren el preludi d’altres canvis de més envergadura i no sense agres enfrontaments amb molts dels adults, amb l’argument que ser fallera major no estava a l’abast de qualsevol jove, ja que suposava un obligat compromís amb els seus pares per finançar una sèrie de despeses, aconsegueixen que aquesta siga triada democràticament per votació, prohibint expressament cap tipus d’aportació econòmica per ser-ho.

D’ací a l’eliminació total del càrrec, la desvinculació amb tota manifestació religiosa, la reivindicació de la indumentària tradicional, l’exempció de pagar quotes a jubilats, aturats i joves en el servei militar obligatori (o, en el seu cas, objectors i insubmisos), la supressió -per molesta- de la Despertà, la introducció en la música festiva de les dolçaines i tabals, dels Correfocs, el suport -amb un cicle permanent d’actuacions- a la producció musical en valencià, etc., va ser qüestió de temps. Un temps que, contra tot pronòstic (ningú en donava un cèntim) ens ha acabat donant la raó: unes altres falles són possibles.

No tenim una fórmula màgica ni volem ser exemple per ningú. Cadascú, si hi està interessat, ha de buscar la seua pròpia via, com ho han fet a les Falles Populars i Combatives, ells des de fora de l’establishment oficial. Però al nostre entendre, el que no és acceptable és que, quaranta anys després de mort el dictador, les falles continuen sent per als sectors més progressistes d’aquesta societat les putes falles.

Desentendre’s de la festa major de la capital del País -i de moltes altres poblacions- ha estat un greu error històric d’un abast tal que quaranta anys després -i el que penjarà- encara n'estem pagant les conseqüències. O és que els anys més durs i lamentables de l’anomenada Batalla de València no van ser una conseqüència directa del desmesurat creixement d’un blaverisme polític directament covat al si de les falles? En quina societat democràticament sana un inculte i exacerbat fabricant de pinzells hauria arribat a president de les Corts, el segon càrrec més important del País?

 Ho torne a repetir: a la Falla Arrancapins no tenim una fórmula màgica; tenim una experiència que ha reeixit. És possible que no torne a repetir-se. És possible que no calga, qui sap? Però el que una societat sana no hauria de seguir permetent-se és que gran part de la seua població no arribe a fer seua la festa major de la ciutat més important i la de moltes altres. Sobretot quan aquesta festa, a part de la seua vessant estrictament lúdica, posseeix un potencial reivindicatiu incommensurable. Nosaltres ho hem pogut comprovar enguany amb la denúncia conjunta de la falla i els treballadors i treballadores afectats pel tancament de la RTVV. Per ser un col·lectiu d’un centenar de membres -comptant xiquets- la imatge de la plantà o de les entrevistes a peu de falla han estat vistes en internet per milers de persones i diversos mitjans de comunicació se n’han fet ressò. I ho hem aconseguit al mateix temps que hem cantat i ballat al costat de centenars de ciutadans, molts d’ells molt joves, per cert, que han vingut als concerts d’El Cartero Rockero (Òscar Briz), de VaDeBo, d’Atzembla o d’Acid Queen DJ. O al Correfoc dels Dimonis de Massalfassar. Persones a les quals la decisió de quedar-se a València i acostar-se a una falla no els ha suposat un problema de consciència, ni haver d’anar a la farmàcia a per alguna medicina contra les picors.

La qüestió és participar de la festa, fer-la seua. Si no és en una falla, doncs que no ho siga. Però per què no muntar una barraca o un casal o digues-li com vulgues de, per exemple, el 15M del barri, o de l’associació de veïns, o del partit o el sindicat X... o d’una colla d’amics que s’arreglen un baix i fan festa? Per què no? no ho fan a diferents festes d’arreu el País? No tenim a València el mateix dret?  Ah, que això no està contemplat tal com estan muntades les falles? Doncs que ho contemplen. No han contemplat, per nomenar només un parell d’exemples, omplir la ciutat de centenars de carpes tallant sengles carrers? O desenes i desenes de parades de xurros i bunyols (a les quals, per cert, l’ajuntament permet vergonyosament a les falles cobrar un impost revolucionari per estar a la seua demarcació)? Doncs això!

Hom podria afegir, a hores d’ara, que un any després d’aquestes reflexions l’ajuntament del Cap i Casal deixà d’estar regit per la dreta més conservadora i passà a les mans progressistes de Compromís, amb el suport dels socialistes i els podemites.
S’ha notat al món faller? Depén. No ens enganyem ni enganyem ningú si diem que aquesta esquerra que ens governa (en teoria els nostres) no ha anat -ni probablement anirà- més enllà d’algunes operacions de màrqueting, algunes certament reeixides i d’important tarannà social, com ara aconseguir la declaració de la festa com a Patrimoni Immaterial de la Humanitat o donar una pàtina innovadora (més estètica que altra cosa) a actes com la Crida o d'altres.
¿Fomentaran des de les institucions algun canvi de més envergadura, com ara posar en qüestió les anacròniques Falleres Majors, la confessional Ofrena de Flors o el farragós i competitiu sistema de premis als monuments fallers? Obriran la possibilitat real, institucional, de muntar associacions festeres diferents a les comissions falleres (que, no ho oblidem, tenen repartit en propietat el territori de la ciutat)?
Em sembla que aquests cascavells no s’atreviran a intentar posar-los al gat, per molt que representen la majoria. No s’han atrevit, amb la que ens està caient, (i ja van dos anys) ni a dir amb rotunditat i amb suficient antelació que se suspenien les falles!

Caldria fer un pensament de tot plegat.

Agermana't

Cada dia estem més prop d'aconseguir l'objectiu de recuperar Diari La Veu. Amb una aportació de 150€ podràs obtindre una devolució de fins al 100% de l'import. Et necessitem ara. Informa't ací