Compromís, una història d'èxit

per Sergi Andreu Ferrer

Veus

Vaja per davant que milite en una de les potes de Compromís i he dubtat sobre si el títol era adequat, però és patent que és objectivament indiscutible.

El nacionalisme valencià històricament s'ha preocupat per coses, que si bé són importants, almenys gran part d'elles, eren al mateix temps el major escull per a aconseguir implantar-les. Centrar erròniament el discurs en llengua, unitat de la llengua, banderes amb pantone 281C o sense, independència, etc., és la cosa més contraproduent que es pot fer, ja que situa l'extrema dreta en el camp on es troba especialment còmoda, el camp del mantra adormidor de «no mos fareu catalans» mentre tranquil·lament ens roben la cartera, la llengua la cultura i la identitat.

El fusterianisme que ha practicat UPV, Bloc i ara, si el congrés no ho esmena, Més Compromís (que no tindrà res a veure amb Compromís, més enllà d'opar el nom), ha anat evolucionant a base de colps contra el sostre electoral.

Tot i ser la política ficció un camp de mines especialment dens, m'arriscaria a dir que sense Mónica Oltra continuaríem sota un govern de dreta extrema, o en tot cas, de dreta moderada amb un PSOE pactant amb Ciudadanos i un Bloc eternament fora de corts per no passar el 5%.

L'èxit de Compromís es basa en la seua diversitat, amb 3 potes amb unes particularitats innegables. Per una banda el Bloc, em negue a dir-li Més Compromís, cosa que el temps acabarà curant, és un partit amb una gran història darrere, amb implantació capil·lar al territori de parla valenciana, amb quadres polítics molt i molt competents, però amb un discurs tan coherent amb la seua història que mai li havia permès passar del 4,9%.

La política, no ho podem negar, quan amplia la base cau en incoherències i «traïcions» amb moltes cometes a l'esperit del mateix partit. El purisme i l'ortodòxia extrema et deixa amb un electorat molt fidel, fent palmes contínuament i, sobretot, tenint en compte el sistema electoral valencià amb el límit del 5%, fora de qualsevol centre de decisió del poder.

Per altra banda Iniciativa, que bàsicament és Mónica Oltra, tot i haver fet un gran esforç per a formar quadres i tot i tindre més que solvents exemples de polítics eficients i formats, continua sent una molt xicoteta formació que segueix tenint difícil acomplir dos màximes que tot partit hauria de tindre assegurat: sobreviure a la seua dirigent i tindre una grandària suficient per a no ser absorbit per la força gravitatòria del Bloc, sobretot en partits que escullen els seus candidats mitjançant primàries obertes, cosa que les fa fàcilment manipulables pel soci gran. Per altra banda, és innegable que sense Mónica, Compromís no existiria ni haguera tingut l'èxit que té, tot i que és més que probable que finalment este èxit l'acabe capitalitzant el Bloc amb el nou nom que esculla i que és un pas més per a fagocitar la coalició sencera.

I per últim, i tot i semblar que podria ser irrellevant per la seua minúscula mida dintre de la coalició, els Verds. I dic que pot semblar irrellevant, ja que per número d'afiliats ho hauria de ser, però a diferència d'altres partits o coalicions, la rama verda no és un vernís sota el qual no hi ha res, sinó que és realment transversal a la coalició, és tan transversal i tan important, que al PAI de Benimaclet Compromís s'ha enfrontat amb el soci, amb el promotor i amb els mitjans perquè el model de ciutat verda i sostenible que els Verds imprimeixen transversalment a la coalició, deixa poc espai a uns PAI's com els que a València i altres localitats s'han fet al passat.

I tot i haver arribat a l'últim dels membres, una altra peculiaritat de Compromís és que l'últim partit no és l'últim membre de la coalició, estan els adherits.

Un mal de cap constant, majoritàriament indiferent però també decebut, ja que no s'ha aconseguit donar un encaix que per als més actius siga satisfactori, però, al mateix temps, la gran majoria dels adherits són tan indiferents a eixe encaix que no ha quallat cap intent d'enfrontament directe, i simplement ha fet implosió, anant els actius a diferents potes de Compromís (majoritàriament el Bloc que ha estat hàbil en capitalitzar el descontentament com si ells no tingueren cap responsabilitat, tot i ser el partit majoritari de la coalició, paradoxes de la política).

El que no es pot negar és que Compromís, amb esta amalgama que podia parèixer fins i tot incompatible, ha aconseguit fites per al valencianisme polític, dins de les possibilitats que li atorga ser el partit minoritari del govern, doblement minoritari diria jo, ja que coses que no ha aconseguit frenar el PSOE les ha frenat el partit que no es presenta a cap elecció, i no obstant això, modifica la voluntat dels electors com si tinguera majoria absoluta, no només ací, sinó arreu de l'estat espanyol. Una anomalia contínua del poder judicial que es creu legislatiu.

Penseu que enviar escrits entre Catalunya, Balears i el País Valencià en català (variant dialectal catalana a Catalunya, variant dialectal valenciana al País Valencià i variants dialectals diverses a ses Illes Balears), ha costat un ronyó, ja que el suprem prohibia comunicar-nos en una altra llengua que no fora el castellà, i molts més entrebancs que no enumeraré (dret civil valencià, requisit lingüístic, exempció del valencià, etc).

En resum, que tots aquells puristes que només veuen els contres, i no valoren els pros, que pensen que si com a país tenim alguna oportunitat de resistir no serà estant fora del poder, ni radicalitzant l'estada en el poder amb un «tot o res», això ja ho han provat al nord i, vulguem o no, un tot o res per a nosaltres seria un res, allò nostre és minar el meninfotisme, anar fent país i reformar l'estat on estem enquadrats, ni l'estat ni Europa acceptaran una altra cosa, i el que és més important, la societat valenciana tampoc. Queda molta feina per fer i no serà fàcil ni tan sols agradable, però quan es veu (o es veja) en la perspectiva que només dona el temps, estic segur que estarem d'acord que ha valgut la pena ser pragmàtics i anar fent feina.

Agermana't

Cada dia estem més prop d'aconseguir l'objectiu de recuperar Diari La Veu. Amb una aportació de 150€ podràs obtindre una devolució de fins al 100% de l'import. Et necessitem ara. Informa't ací