Escolta, Marzà: volem línies en valencià

per Víctor Labrado

Tribuna

Escolta, Marzà: volem línies en valencià
Escolta, Marzà: volem línies en valencià

Em comentava un bon amic: vols dir que els del Botànic no tenien més faena, cap maldecap més urgent que revisar el valencià en l’Ensenyament? Vull dir: no podrien haver-se mirat primer què passa en Justícia, què passa en Sanitat, o en tants altres sectors de l’Administració on no han fet res, on el valencià ni es veu... I no: als que ni han començat a introduir el valencià, com estan obligats a fer, no els causen cap molèstia, no els diuen res. En canvi, en Ensenyament, on sí que s’ha avançat, s’ha fet molt i es podia fer més, han vingut a complicar-nos la vida, a desfer-ho tot: fora Capacitació, fora línies en valencià... Per què, això?

Aquesta conversa es va produir en algun moment dels últims dos o tres anys, quan allò que, per entendre’ns, anomenaríem la política lingüística del Botànic ja no es podia qualificar d’erràtica ni de vacil·lant. Ja s’havia demostrat clarament destructiva, contrària al valencià. L’observació del meu amic era exacta. Inatacable. És el millor resum, el que ho explica tot, de la mala política lingüística que patim.

A què es deuen aquestes estranyes preferències? Per què actuen dràsticament sobre allò que més o menys funciona i s’obliden del que ni ha començat a funcionar? Vegem això.

El Botànic no ha fet cap esforç visible per fer efectiva l’oficialitat de la llengua, reconeguda en l’Estatut i en la Llei d’ús, que ja espera vora 40 anys a fer-se realitat. Com ara en Justícia o en Sanitat, per posar només dos exemples d’espais fonamentals en matèria de drets lingüístics, la situació és la mateixa que havíem heretat del govern PP. És comprensible?

Si en els àmbits de la pròpia Administració no hi han fet res, què direm dels que ja no depenen directament d’ells? Només cal que ens fixem en l’àmbit de comerç i serveis: si és cooficial, una llengua hauria de tindre alguna presència en l’etiquetatge comercial, no? No s’han molestat ni a intentar-ho. No han aconseguit ni afegir el valencià a una carta de restaurant, en més de cinc anys de Botànic.

Pel que fa a mitjans de comunicació, en matèria de televisions certament sí que han aplicat la reciprocitat que havien promés: la reciprocitat del zero a zero. Ni rebem IB3 ni TV3, ni els enviem À Punt. Vols cosa més recíproca? Tenim que no teníem, això sí, À Punt, ràdio i televisió. Només una emissora de cada. Amb un pressupost miserable que difícilment la farà competitiva mai. El mateix Compromís fa un any i mig o dos anys demanava –tímidament– als socis de govern una miqueta de generositat pressupostària per a À Punt. No tinc notícia que els hagen fet cas. I feu la prova, si voleu, des de casa: rodeu el botó del dial i comproveu quina és la presència del valencià en ràdio. Pot sobreviure una llengua així, el segle XXI?

Parlem de premsa escrita? Ací alguna cosa s’ha fet. No en el sentit d’ajudar la premsa valenciana, escrita i concebuda en valencià. No. Han pagat per publicar una columna ací, un article allà, i sobretot unes traduccions de traductor automàtic a uns mitjans afins, que han donat resultats interessantíssims, d’aquelles que no fan massa diferències entre, com ara, berenar-se la mona o devorar un mico de Pasqua.

Podríem continuar, però seria fer-ho llarg al poc trellat. El balanç és trist, pobríssim. Només han intervingut en Ensenyament. I què han fet? Eliminar la Capacitació lingüística, que era un mecanisme pel qual molts universitaris es matriculaven a assignatures en valencià: amb un nombre d’assignatures cursades en valencià, els donaven la Capacitació. Ara, per obra i gràcia de la Conselleria, ja els tenim discapacitats. Què han proposat des de la mateixa Conselleria per pal·liar això? No res. Atents a les xifres de matriculació en valencià a les universitat valencianes.

I què més han fet? Desfer les línies en valencià. L’única opció que de veritat garantia la competència en les dos llengües, valencià i castellà, quan els alumnes acabaven els estudis secundaris. I no era això l’objectiu? Es veu que no. Ens han encolomat allò del PEPLI, amb una presència del valencià contra la qual un centenar d’instituts s’ha rebotat i ha signat un famós manifest. En la Conselleria els ha importat poc, posar-se en contra una part de l’avantguarda per la recuperació del valencià. De fet, no gens. La reacció ha estat gloriosa. El conseller no els ha respost personalment. S’ha limitat a ordenar a uns subalterns que citen els directors dels instituts de cinc en cinc. En la intimitat del despatx sembla que, amigablement, els han suggerit que relativitzen el compliment de la llei, si volen més valencià. Hauran de fer uns tràmits, molta paperassa –per si no en feien prou. Però de la Llei, no en tocaran una coma. Com sempre: tímids amb els contraris, però arrogants amb els amics. Les línies en valencià les toleraran –les toleraran?– com a excepció i els mestres i professors responsables, jurídicament, els deixen amb una mà davant i una altra darrere. Abandonats a l’humor de qui ocupe el palau de la Generalitat, del funcionari que els tinga entre ulls.

Això sí: diuen que tot ho fan a fi de bé, que la desaparició de les línies en valencià serà o ja és la condició perquè ensenyen –més– en valencià en molts altres centres, justament allà on no en volien, d’ensenyament en valencià. Això es pot creure? I cal deixar perdre el que ja es té, ara en present, a canvi d’un resultat tan incert, en el futur? No seria millor intentar créixer a partir del que ja hi ha, conservant-ho?

Les línies en valencià són la posició més sòlida que havia aconseguit la nostra llengua des que s’havia reconegut com a oficial. Tan sòlida i tan generalment acceptada que, no sols havien resistit 20 anys de govern PP, que, encara damunt, hi havien crescut de forma significativa. I creixien a partir del prestigi que s’havien guanyat, de la demanda que generaven.

La primera urgència del conseller Marzà, quan va arribar a la Conselleria va ser substituir-les per un sistema millor: valencià per a tots. Si vostès tenen memòria, el sistema constituïa en una mena d’ensenyament anglovalencià: només aprendrien anglés els que s’apuntarien a valencià; i els que no, castigats: no sabrien anglés si no volien valencià. Aquesta trampeta genial va tindre el recorregut curtíssim que vostès ja saben. I va donar la mesura de la ingenuïtat immensa del conseller i del seu equip. Els jutges els ho van tombar, com era perfectament previsible, però es veu que no era essencial, aquell remei miraculós de l’anglovalencià per a tots. La llei s’havia d’aplicar igualment. Sobre la iniciativa de carregar-se les línies en valencià, en canvi, els jutges no hi van dir res, deixaven fer. I això sí que es farà complir, des de Conselleria.

Hem arribat al punt que la gent ja no entén res. Sincerament, molts partidaris de l’ensenyament en valencià, votants o no de Compromís, afirmen que tot això és incomprensible. No s’ho poden acabar. Encara no s’ho creuen...

Incomprensible? Potser no tant. Si no han mogut un dit per fer efectiva l’oficialitat de l’idioma, si no han fet res per introduir l’ús del valencià en els espais de la seua Administració en què la presència és nul·la. Si no han emprés cap campanya per assegurar un mínim de presència del valencià en el comerç. Si en els mitjans de comunicació mantenen la presència del valencià sota mínims, si han censurat i liquidat el nom de País Valencià... Si fan tot això, no és perfectament lògic, previsible, coherent, que liquiden també les línies en valencià?

Però comprensible o no, cal exigir que rectifiquen. Des de fora i des de dins del Bloc, caldrà intenta-ho. Si el senyor Marzà no ho fa, caldrà demanar-los-ho als senyors Miguel Soler i al senyor Ximo Puig. Perquè ben mirat, la política lingüística aplicada des de Conselleria, lògicament, respon més a la iniciativa del PSOE que no a la de Compromís, i no cal dir ja la del Bloc. Només cal recordar les curioses circumstàncies –excepcionals, de gran creativitat política– en què el van nomenar conseller, al senyor Marzà.

Les línies eren l’únic àmbit d’ús oficial en què el valencià era preeminent. Aquesta és l’excepció que volen arrasar, el referent únic que demostra que una altra realitat –lingüística– és possible. Diu que a canvi d’arrasar-les, l’ús del valencià creixerà en altres escoles. Caldrà comprovar-ho, si és veritat això. Però és evident que, creixent i tot, no deixaria de tindre-hi una posició secundària. I aquest és l’objectiu: mantindré el valencià sempre en una posició poc rellevant. No toleren cap excepció en això, seria un mal exemple: saben perfectament que fa més por un ratolí que mig elefant. Un ratolí és un animal viu, mig elefant ja és un cadàver. I les línies en valencià no tenien les dimensions, precisament, d’un ratolí.

Calia parlar clar, i més clar no sé dir-ho.

 

Agermana't

Cada dia estem més prop d'aconseguir l'objectiu de recuperar Diari La Veu. Amb una aportació de 150€ podràs obtindre una devolució de fins al 100% de l'import. Et necessitem ara. Informa't ací