Tal dia com hui del 1916 el món es va assabentar de la tràgica mort del compositor Enric Granados

per NLV

Efemèrides

Enric Granados
Enric Granados

El 25 de març del 1916, el món es va assabentar de la tràgica mort del compositor Enric Granados i Amparo Gal, la seua dona, al Canal de la Mànega, durant l'atac del buc britànic Sussex, en plena Primera Guerra Mundial. 

Granados va nàixer l’any 1867 a Lleida, on el seu pare, un oficial de l’exèrcit d’origen cubà, estava destinat. Poc després, la família es va instal·lar definitivament a Barcelona. De xiquet va començar a estudiar piano a l’Escolania de la Mercè i, més endavant va rebre classes de Joan Baptista Pujol, un dels millors professors de la ciutat. Molt prompte va demostrar inclinació per la composició, però quan va morir el seu pare, va haver d’aparcar els estudis i posar-se a treballar. Granados provenia d’una família modesta de deu fills, i va haver d’interrompre les classes de piano perquè no podia pagar-les. Va aconseguir feina a El Lyon d’Or i El cafè de les Delícies, situat a la planta baixa del Teatre Principal, un elegant local on tocava i entretenia els clients durant cinc hores al dia. Afortunadament, l’empresari Eduardo Conde el va contractar com a tutor de música dels seus fills per un sou mensual de cent pessetes. 

El mes d’abril d’aquell mateix any, el 1886, va fer una sèrie de concerts a l’Ateneu de Barcelona en els quals va interpretar obres com ara la cèlebre Tarantella del compositor estatunidenc Louis Moreau Gottschalk. Tanmateix, el sou no era suficient per a ampliar els estudis de música a París tal com volia. Necessitava més diners i, per tal d’aconseguir-los, va haver de tornar a tocar el piano als cafès de Barcelona. Així, per exemple, va haver d’entretindre els clients nocturns del Café Filipino.

El setembre del 1887, quan va aconseguir els estalvis que necessitava, es va traslladar a París. Ara bé, no va poder dur endavant els seus plans perquè el Conservatori de Música de París no acceptava estudiants majors de vint anys i, aleshores, Granados ja en tenia vint-i-dos. 

El músic, doncs, va decidir assistir a les classes particulars de Charles de Bériot, fill de la famosa cantant d’òpera i compositora Maria Malibran. Dos anys després, va regressar a Barcelona i va començar a actuar amb un repertori en el qual mesclava obres de Chopin, Mendelsshon i Bizet, amb obres pròpies. L’auge de Granados com a compositor es va produir a partir del 1890. 

L’hivern d’aquell any durant un viatge a València a casa d’uns amics del seu pare, va conéixer Empar Gal, la filla d’un ric empresari. I malgrat les diferències socials es van casar i van tindre sis fills. 

Última foto d'Enric Granados i Amparo Gal, poc abans d'embarcar-se el març del 1916

La fama internacional arribaria l’any 1912, quan Granados va conéixer el pianista nord-americà Ernest Shelling. El reconegut pianista estatunidenc va fer de mitjancer amb el segell editorial Schirmer de Nova York, amb el qual Granados va signar un contracte de dos anys pel qual va rebre un avançament de 6.000 dòlars sobre els drets d’explotació. Ernst Shelling, a més, va incorporar l’obra del compositor català al seu repertori, la qual cosa li va donar una forta projecció internacional. D’aquesta manera, la seua peça titulada Goyescas va tindre una premier a Londres interpretada per Shelling. Quan Granados li va comentar que estava transformant-la en una òpera, Shelling li va proposar immediatament al compositor una gira pels EUA. Finalment, l’estrena mundial de l’òpera Goyescas va tindre lloc al Metropolitan de Nova York el 28 de gener del 1916.

El 30 de novembre del 1915, el compositor va embarcar junt amb la seua dona, Empar Gal, rumb a Nova York. El viatge va ser una autèntica tortura perquè el músic tenia molta por a la mar, detestava les travessies marines i aquella durava setmanes. A més, una forta tempesta els va sorprendre durant el viatge i Granados va patir molt, ja que evitava oferir concerts en llocs als quals fora necessari arribar per via marítima. A la por de la mar, s’hi han d’afegir els perills als quals s’exposaven a causa del conflicte armat. Amb tot, finalment, Granados i Empar Gal van arribar a Nova York i allí el compositor va actuar diverses vegades junt amb el ja reconegut violoncel·lista Pau Casals a l’Hotel Ritz-Carlton. 

El 31 de gener es va estrenar Goyescas amb un gran èxit. Durant el mes de febrer, Granados va dur a terme una gran quantitat d’actes socials: concerts, sopars... En un principi, el matrimoni tenia pensat partir dels EUA a finals de mes per tal d’assistir el dia 15 de març a un concert en benefici dels ferits de guerra que s’havia organitzat a París. Com que els submarins alemanys atacaven les naus amb banderes de països enemics, Granados havia reservat per a tornar un parell de passatges en un vapor espanyol. Tanmateix, una invitació d’última hora ho va capgirar tot: el president Wilson el va convidar a tocar a la Casa Blanca. Una oferta que va obligar el matrimoni a ajornar la tornada.

La pressa per tornar a Barcelona al més prompte possible després de la recepció a la Casa Blanca el va empentar a comprar dos passatges per al primer transatlàntic que salpara rumb a Europa. Van embarcar a Nova York i van fer escala a la localitat britànica de Folkeston. Granados i la seua dona, per tal de creuar el Canal de la Mànega, van embarcar-hi en direcció al municipi francès de Dieppe. Una ruta més llarga i segura que l’habitual a bord d’un buc amb bandera britànica: el Sussex.

El 24 de març del 1916, a les 13.25 hores, el Sussex va salpar del port de Folkestone. Es tractava d’una navegació normal que el capità Monffet havia realitzat centenars de vegades en època de guerra. La travessia havia de durar unes quatre hores, el doble de temps de l’habitual, perquè, per prudència, el Sussex navegava fent ziga-zaga. El buc no transportava armes ni material bèl·lic ni tropes. Tampoc duia cap escorta, ja que no havia estat atacat mai per submergibles alemanys. Els passatgers que hi viatjaven eren de procedència diversa: civils francesos i anglesos, familiars que anaven a visitar algun familiar ferit, infermeres que tornaven de gaudir d’un permís, oficials belgues que tornaven d’una «fugida» a l’illa i un nombrós grup d’estatunidencs. Tot estava controlat. Però, després d’una hora i mitja de travessia, el submarí alemany comandat per Herbert Pustkuchen va divisar el buc britànic i va decidir atacar el ferri ple de civils.

A les 14.50 hores, el primer torn del menjador havia acabat i els passatgers del segon torn encara estaven dinant. En aquell moment, el capità Monffet, que era al pont de comandament del Sussex junt amb el segon oficial i el contramestre va vore l’estela característica d’un projectil submarí que s’aproximava des d’una distància de cent cinquanta metres. Ràpidament va donar l’ordre de parar les màquines i virar a estribord, però el projectil, uns huit segons després de divisar-lo, va impactar de ple a la zona de babord, va arrancar la proa i va fer desaparéixer pràcticament la meitat del vaixell.

Granados instrumentant «Goyescas» a la seua casa de Vilassar de Mar, en una imatge del 1915 | Fons Granados del Museu de la Música, Barcelona

L’explosió va destruir el menjador de primera classe i va matar en l’acte tots aquells que eren dins. Daniel Sargent, un dels passatgers que va tindre la sort que els efectes immediats de l’impacte del projectil no l’afectara directament, perquè era a la popa, va narrar dies després el que va viure:

«Vaig sentir una explosió tremenda i tota la part davantera del vaixell va desaparéixer. La gent cridava horroritzada i un soroll ensordidor brollava del vapor que eixia del ventre del buc... Estava mullat de dalt a baix pel baf del vapor, però il·lés... On jo hi era ningú va resultar ferit... Aleshores, vaig veure que la majoria dels bots salvavides estaven danyats i començaven a enfonsar-se... Un va bolcar i tots els que anaven a bord van morir ofegats... Al meu costat, un home duia una càmera i no parava de fer fotografies... El més impressionant de tot era que algunes persones somreien a la càmera... Vaig veure Granados, el compositor. El coneixia perquè havíem viatjat junts des dels EUA a bord del Rotterdam... Recorde que la seua dona estava amb ell, va ser molt trist... Ella era una dona obesa, devia pesar uns cent quilos, i no va poder pujar a un dels bots salvavides. Granados no va voler anar-se’n sense ella i... No sé com va aconseguir que s’enfilara a un tros de fusta... No oblidaré mai la imatge d’ella de genolls sobre la planxa de fusta... Granados s’hi agafava i intentava pujar-hi.. De sobte, van bolcar i la mar se’ls va engolir... Va ser espantós».

Van morir cinquanta persones d’un total de cinquanta-tres tripulants i tres cents vint-i-cinc passatgers. Malgrat tot, el Sussex no es va enfonsar i la mateixa vesprada, un remolcador el va traslladar fins al port de Boulogne. Entre les víctimes estaven el campió de tenis britànic Manlife Goodbody, un príncep persa exiliat i el matrimoni Granados. Molts estatunidencs van resultar ferits de gravetat.  

Pustkuchen, l’oficial alemany, va sobrepassar els límits i l’atac al Sussex va generar un important conflicte diplomàtic, ja que el kàiser Guillem II s’havia compromés a no atacar bucs civils sense previ avís. L’arrogància i l’ambició del capità alemany per  marcar una altra creu en la seua llista de vaixells enfonsats, va sumir el seu govern en una important crisi internacional. Encara no feia un any, un submarí alemany havia torpedinat el vaixell de línia Lusitània a la Mar d’Irlanda. Un atac en què van morir cent vint-i-huit nord-americans. Aleshores, el president Wilson va amenaçar Alemanya amb una guerra submarina sense restriccions. El president estatunidenc amenaçà Alemanya amb l’entrada dels EUA en la guerra si no complien aquestes normes bàsiques. Finalment, els dos governs van signar el «Compromís del Sussex», que va representar la suspensió de la campanya submarina intensificada. 

El dia 25 de març, Europa va despertar amb la notícia de la tràgica mort del matrimoni Granados en l'atac al Sussex. Curiosament, la nit de l’atac, Arthur Rubinstein va tocar al Palau de la Música Catalana, a Barcelona, unes peces de Goyescas, i els fills de Granados van assistir al concert sense conéixer encara la notícia. Durant unes hores, es va mantindre l’esperança. Pensaven que s’havien salvat. Alguns asseguraven que havien estat traslladats a Anglaterra en un destructor anglés, altres que eren a París i altres que s’havien ofegat. Finalment es va confirmar la mort del matrimoni. 

La notícia va tindre un impacte mundial i la diplomàcia alemanya va haver d’assumir el fet i va assignar als fills una indemnització de sis centes seixanta-mil pessetes de l’època i va emetre una nota de disculpa pública. 

El pintor Josep Maria Sert, amic personal de Granados, va viatjar a Boulogne, però no va poder recuperar mai els cossos del compositor i la seua dona. Tampoc no va trobar a la cabina que ocupava el matrimoni –que havia restat intacta- la copa de plata i els quatre-mil dòlars que un grup d’artistes, que sabien dels problemes econòmics del músic, li van donar abans de salpar. Tampoc la bossa amb els mil dòlars en or que havia guanyat en la gira pels EUA.

Des d'aleshores, els cossos d’Enric Granados i Empar Gal reposen al fons de l’Atlàntic. La decisió de Pustkuchen va segar la brillant i prometedora carrera del compositor, de quaranta-nou anys. 

El músic i compositor de l’Alcúdia Óscar Briz va dedicar a Granados la cançó «Enric, Empar i la mar». Un tema sobre la tràgica desaparició del matrimoni inclosa a l´àlbum No caure és que m’agafes de les mans. I això, agafar-se de les mans és el que van fer Enric Granados i Amparo Gal fins al final.  

Fonts: Xosé Aviñoa, «Enric Granados: el centenari d’una mort tràgica», Ajuntament de Barcelona  /  «Enric Granados. En el centenari de la seva mort (1916-2016)», Orfeó Català /  Òscar Briz, «Enric, Empar i la mar», 2020

Agermana't

Cada dia estem més prop d'aconseguir l'objectiu de recuperar Diari La Veu. Amb una aportació de 150€ podràs obtindre una devolució de fins al 100% de l'import. Et necessitem ara. Informa't ací