PEPLI o fum de canyot

per Joan-Lluís Moreno Congost

Veus

PEPLI o fum de canyot
PEPLI o fum de canyot

El Diccionari Normatiu Valencià defineix el «fum de canyot» com una «cosa de poca importància però que en aparença semblava que en tindria molta». L’origen, el fum dels canyots, un fum espés que irrita els ulls, i un foc que, per contrast, calfa ben poc. Doncs el foc de canyot que ha encés Vicent Marzà, conseller d’Educació del Govern Valencià, amb el Programa d’Educació Plurilingüe Intercultural (PEPLI) ha aconseguit irritar i calfar els ànims dels valencians del nord, del sud, de terra endins i de mar enllà.

El PEPLI dissenyat pel Botànic apareix en escena per tal de substituir el Programa d’Incorporació Progressiva (PIP) i el Programa d’Ensenyament en Valencià (PEV), que sorgiren a partir de l’aplicació de la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià que entrà en vigor l’any 1983. La Llei partia d’un greu error de base, fruit d’una més de les renúncies històriques a què ens ha acostumat el Partit Socialista del País Valencià des de la Transició. Pretenia, entre altres objectius molt lloables, que el nostre alumnat acabara els seus estudis amb una competència lingüística semblant en valencià i en castellà. Per tal d’aconseguir aquest objectiu hauria calgut implementar —especialment i amb més motiu a les comarques castellanoparlants— un programa d’immersió lingüística ben dissenyat i argumentat des del punt de vista pedagògic que, començant des de l’educació infantil i amb una implantació gradual en la resta de nivells, facilitara que els xiquets i les xiquetes, valencianoparlants o castellanoparlants, adquiriren un coneixement real i semblant de totes dues llengües oficials. La Llei, però, optà per una divisió en zones lingüístiques, una de predomini castellanoparlant i una altra de valencianoparlant, que permetia l’exempció de l’estudi del valencià en la primera, és a dir, que els valencians d’una part de les comarques ignoraren la llengua de la resta. Aquella sembrada fou un gran error, del qual continuem collint fruits, que diria Al Tall. Perquè, si no es garanteix l’aprenentatge d’ambdues llengües, de quina manera es pot garantir el dret —contemplat en la sacrosanta Constitució, en el nostre Estatut i en la pròpia Llei d’Ús— a fer servir el valencià sense haver d’escoltar la coneguda melodia de «en español, que no entiendo el valenciano»? ¿O els redactors de la Llei esperaven, càndidament, que els pares i les mares d’alumnes que tenien dret a l’exempció no en feren ús i els apuntaren a una assignatura més, pensant que així tindrien més oportunitats laborals, que l’aprenentatge de més d’una llengua afavoreix segons quins mecanismes mentals o per una simple qüestió de sensibilitat lingüística? Això era i és demanar la lluna en un cove, ací i a Sebastòpol.

Partint, per tant, d’aquest error de base, la Llei es posà en marxa a l’àmbit de l’ensenyament. Al llarg d’aquests anys el PIP i el PEV han obtingut resultats ben desiguals. D’una banda, el PIP s’ha desenvolupat de manera irregular: en una part dels centres educatius no s’ha aplicat com tocava, s’han fet trampetes per descafeïnar-lo o, directament, no s’ha dut a terme, davant l’actitud laxa de l’administració, que moltes vegades ha preferit mirar cap a un altre costat. Una bona part de l’alumnat d’aquest programa ha assolit un coneixement del valencià més aviat escàs i, en el millor dels casos, molt inferior al del castellà. Al seu torn, el PEV —la «línia»— malgrat la falta de continuïtat en alguns centres, especialment en batxillerat, ha anat formant un alumnat que, tot i que probablement no ha aplegat al mateix nivell de competència —sobretot escrita— en valencià que en castellà, ha aconseguit acostar-se prou a l’objectiu que pretenia la Llei. Cal tenir present que arribar a aquest objectiu, tot i reconeixent el paper important de l’escola, és una tasca gairebé impossible per l’immens desequilibri que suposa la presència abassegadora del castellà en altres àmbits com ara mitjans de comunicació, sanitat o esports, i la minsa presència del valencià en aquests àmbits. L’escola, tota sola, no pot fer miracles.

Una reflexió serena ens hauria de portar a pensar que, si el PEV és el que està més a prop d’aconseguir que els/les nostres alumnes tinguen una competència lingüística semblant en castellà i en valencià, és precisament aquest programa el que caldria potenciar. Perquè es pretén això realment o es pretén només de boca, per complir l’expedient?

Amb aquesta pretensió, real o no, la Conselleria d’Educació bota foc als canyots i es trau del barret el PEPLI, un programa que estableix que tots els centres hauran d’impartir un mínim del 25% de les hores en valencià, del 25% en castellà i del 15% en anglés. I aleshores els centres de les comarques castellanoparlants, que fins ara havien fruit de l’exempció, posen el crit al cel esgrimint que s’està vulnerant la seua llibertat i ho viuen com una imposició. Tot acceptant que els sentiments són lliures, potser haurien de pensar si el Valencià és l’única matèria que s’imposa al nostre sistema educatiu; si l’estudi de les Matemàtiques o l’Anglés no són també una imposició; si l’estudi del Castellà i en castellà no ho és igualment. O és que hi ha llengües que s’han d’ensenyar i aprendre per llei natural? En el millor dels casos, la impartició del 25% de les hores en valencià, tal com ha demostrat el PIP, no soluciona la desigualtat i no s’acosta, ni de bon tros, al nivell de competència lingüística que es pretén assolir. El resultat és que davant la fumaguera, tal com ja va passar amb el PIP, el camí és ben sabut: adaptacions i concessions transitòries que es perpetuaran indefinidament i, una volta més, màniga ampla o mirada cap a un altre costat per part de l’administració —si no és així, el temps ho dirà.

Però, sense perdre de vista els efectes que tindrà el PEPLI als centres que fins ara oferien la possibilitat de l’exempció o als que duien a terme el PIP, on és segur que farà més mal que una pedregada, és als centres que fins ara seguien el PEV. En una situació de bilingüisme social tan asimètric i d’un procés de substitució lingüística que s’agreuja dia a dia, especialment a les grans ciutats, el PEPLI és un torpede a la línia de flotació de la «línia», un dels pocs agafalls que podrien servir per corregir aquesta tendència, ja que, en la pràctica, suposa una reducció de les hores d’ensenyament en valencià que contemplava el PEV. I, es mire per on es mire, aquest és un luxe que no ens podem permetre. Només cal observar la situació angoixosa de pervivència de la nostra llengua en cada vegada més pobles i ciutats per entendre que, si no es prenen mesures urgentment, no sols però també en l’àmbit de l’ensenyament, a poc a poc la llengua anirà entrant a l’UCI en més pobles i ciutats, amb poques opcions de sobreviure.

Davant d’aquest panorama, un partit com Compromís, en el qual moltes persones que lluiten dia a dia per la normalització i la dignificació de la nostra llengua i la nostra cultura havien dipositat les seues esperances de canvi, no té una proposta millor a oferir que aquest programita lingüístico de la señorita PEPLI per tal de redreçar la situació? A hores d’ara ja som molts els qui no esperem res del PSPV i dels seus posicionaments centralistes i servils envers el Govern central. Encara menys, de la dreta valenciana, que no es conforma només a guanyar, sinó que a més a més, fidel al seu estil, gaudeix humiliant els qui pensen o parlen diferent; una dreta que ja en tindria prou si el valencià pervisquera com a element folklòric i arcaic en els cartellets de Falles i Fogueres entre ofrenes florals i calorets. Però, francament, costa assumir que Compromís, de qui calia esperar un posicionament ferm en la defensa de la llengua i la cultura del país, mostre una actitud tan timorata en un tema, el de l’educació, tan important per a la nostra supervivència com a poble.

Potser rectificar en política és dur i poc rendible, però sempre s’ha dit que rectificar és de savis. És per això que convide el nostre conseller a fer un exercici d’humilitat i a fer marxa arrere. El nou marc legal que estableix la LOMLOE, la coneguda com a Llei Celaá, convida a cotes més altes. Tornem, doncs, al punt de partida. Probablement és massa tard per implementar assignatures en valencià en les zones castellanoparlants sense que s’alce una fumaguera irritant, però no per assentar les bases d’un programa d’immersió lingüística potent i sincer, ben dissenyat i explicat, que faça entendre les famílies d’Oriola o Sax que l’aprenentatge del valencià no constitueix un atemptat contra la seua llibertat, ni és perdre el temps, ni va en detriment de l’aprenentatge del castellà ni de cap altra llengua o assignatura; un programa d’immersió que implemente l’ensenyament del valencià des de l’educació infantil i signifique una incorporació progressiva, natural, real i sense trampes en les etapes educatives posteriors. Parlem d’immersió lingüística, un concepte del qual hauríem de sostraure les connotacions polítiques amb què se l’ha volgut carregar per infamar-lo i convertir-lo en material inflamable. I, d’altra banda i alhora, conservar, potenciar, millorar i ampliar el PEV per tal d’avançar en l’objectiu que persegueix la Llei d’Ús.

Senyor Marzà: si les línies mestres del PEPLI estan dissenyades a partir de línies roges marcades pels seus socis de govern, per dignitat no les hauria d’acceptar. Si són de collita pròpia, són febles i tremoloses. Tant en un cas com en l’altre, si com a conseller d’Educació és incapaç d’oferir un projecte més agosarat, deixe pas a un altre company o companya que estiga disposat a jugar amb més decisió pel futur de la nostra llengua. Si no, li suggerisc que pose la Conselleria d’Educació en mans del PSPV —a ells, una renúncia més al seu currículum no els importarà massa, acostumats com estan a renúncies històriques— i demane el trasllat a una altra conselleria que no deixe tan a l’aire vergonyes i renúncies. La resta, fum i foc de canyot.

 

Agermana't

Cada dia estem més prop d'aconseguir l'objectiu de recuperar Diari La Veu. Amb una aportació de 150€ podràs obtindre una devolució de fins al 100% de l'import. Et necessitem ara. Informa't ací