Jo votaré Compromís i compraré llibres en valencià

per Ricard Chulià

Veus

Jo votaré Compromís i compraré llibres en valencià
Jo votaré Compromís i compraré llibres en valencià

En les pàgines d’opinió de Nosaltres La Veu, Xavier Serra es preguntava fa uns dies qui votarà Compromís. Més tard, en les mateixes pàgines, Josep Cortell li responia també en forma de pregunta: qui comprarà llibres en valencià? De tots els defectes que tinc -i no en són pocs-, potser el pitjor és que no puc callar ni davall de l’aigua i que, a més a més, ho faig marejant el sol del migdia. Així és que no puc evitar dir-hi la meua. Anem allà.

L’article de l’escriptor de Sueca denunciava de manera contundent tot un seguit de renúncies de Compromís -i del Bloc, concretament- en el vessant nacional (valencià, s’entén), mentre que la resposta del polític també de Sueca era igual de contundent -o més encara- en l’atac a les crítiques que s’hi feien. Al meu parer, tanmateix, aquesta discussió posa en relleu alguns problemes que tenim en diversos aspectes: com a organització política (Compromís i Bloc, però fonamentalment parlaré del segon, ja que és el meu partit) i també -vulguem o no- com a moviment valencianista. 

En aquest sentit, reconec que la crítica de Serra tenia aspectes justos (la renúncia en ambició nacional que fa la Ponència del VIII Congrés del Bloc és real) i altres d’injustos, sobretot en la mesura que, en general, passava de frenada. Aquesta setmana, de fet, hem vist com les Corts han aprovat la Llei de Funció Pública, que obri la porta a incorporar-hi la capacitació lingüística en valencià (tal com l’Estat hi obliga amb la del castellà), així com una declaració en favor de la reciprocitat de senyals de les televisions autonòmiques que parlen la nostra llengua: ÀPunt, TV3 i IB3, fonamentalment. Totes dues qüestions s’han portat avant perquè Compromís (i dins de Compromís, el Bloc) hi ha pressionat i s’hi ha encabotat. Davant tenia, com a mínim, la deixadesa dels socis de Govern del Botànic, que s’estimaven més no parlar-ne, quan no, directament, s’hi oposaven amb determinació. La consellera del ram, Gabriela Bravo, pensa sobre aquests temes exactament igual que PP, Ciudadanos o Vox. Pensa -vaja- exactament igual que el seu partit, el PSOE, fet i fet. La Llei s’hi ha aprovat per damunt de la seua voluntat i perquè Compromís (i -insistisc- el Bloc, concretament) s’hi ha imposat. 

D’una altra banda, si hi ha cap partit polític que haja batallat -i batalle- per la reciprocitat televisiva dels canals en la nostra llengua, eixe és el Bloc. Ara bé, això no lleva que hem de tindre en compte que ja fa més d’una dècada que no en tenim i que la majoria d’eixos anys han passat sota governs del Botànic. Aquesta és una crítica que, si bé cal matisar i explicar, hem d’assumir, no podem defugir ni despatxar taxativament. Si és legítim que des del Bloc i Compromís -amb el treball incansable de Mònica Àlvaro a les Corts i Carles Mulet al Senat: se’ls ha de reconéixer- expliquem que som nosaltres qui hi batallem, també ho és que la societat civil ens en demane de responsabilitats i s’adrece a nosaltres, perquè saben que som els qui els escoltarem. I així ha de ser.

Fet i fet -i açò és el que ha motivat el meu escrit-, perdem tota la raó que puguem tindre (i en tenim molta) quan ens ventilem una crítica (dura i en moltes parts injusta, reitere) com la de Serra amb l’argument (?) que l’autor desitja que en la Generalitat hi haja un conseller d’Educació i Cultura de Vox [sic]. O contraposem la reciprocitat amb les llistes d’espera en la dependència, com si fórem uns epígons de Fabra quan va tancar Canal 9 perquè era això o tancar hospitals. L’article de Josep Cortell, membre de l’Executiva Nacional del meu partit (el Bloc) i la meua coalició (Compromís) no em representa gens -cosa que em dol molt- i apunta problemes que tenim com a organització i que hem de solucionar si de veres volem tornar a teixir complicitats amb el moviment valencianista, en particular o en general. 

Més enllà de si les crítiques són justificades o no, més enllà fins i tot de si estan expressades amb mala o bona fe (no dubte que la de Serra -tot i que injusta- era del segon tipus), el que no podem fer és dedicar-nos a fer oposició de la societat civil (siga tan o tan poc representativa com siga: o més encara per això, en eixe sentit) i veure com un atac intolerable i indigne el fet que no ens aplaudisquen a rabiar. Més encara: més enllà de si discrepem sobre el nivell d’assumpció de les crítiques (opinable, com tot, és clar) que tenim, el que no pot ser és que la imatge generalitzada que es té de nosaltres és que no se’ns pot dir ni pruna. Que no acceptem les crítiques i que hi reaccionem amb poca (o gens de) mà esquerra. Que aquell que gose tosir-nos vol que guanye Vox. 

No. Al meu parer, qui opina així de nosaltres té arguments per defensar la seua tesi. I en té molts, perquè els en donem, amb articles com el que publicava Josep Cortell en aquestes pàgines. Tanmateix, encara que no fora així, la nostra obligació com a partit polític que té responsabilitats de Govern és escoltar aquest malestar i posar-hi remei. Insistic: encara que no estiguera justificat. Ho fem? No ho veig. Hi veig, precisament, el contrari. 

Crec que va ser Franklin D. Roosevelt -si no recorde malament (i és molt probable que sí)- qui, interpel·lat pels sindicats sobre unes polítiques concretes de defensa dels drets dels treballadors, va dir-los que hi estava molt d’acord, amb tot el que deien, però el que havien de fer, doncs, era eixir al carrer i obligar-lo a implementar-les. Se non è vero, è ben trovato, perquè eixa és la filosofia que tota força d’esquerra transformadora ha de tindre en arribar al poder formal, ja que -per això mateix que som esquerra transformadora- sabem que no hem arribat -ni de lluny- a tindre el poder real.

Al meu parer, una societat civil que només faça que aplaudir-nos quan estem al Govern (fins i tot si l’únic que ens meresquérem foren aplaudiments) seria inútil. Inútil per al moviment valencianista, però sobretot inútil per a nosaltres. El que necessitem és que tots els actors polítics -entesa la política en un sentit ampli- fem el paper que ens correspon políticament i social. L’article de Serra és injust, però, en certa manera, és útil: ens fa un toc d’atenció sobre aspectes clau de la nostra acció i ideal polític. La resposta de Cortell és, però, inútil: no ens beneficia en res, més enllà d’una miqueta de circle jerk, que no dic que no vinga bé de tant en tant.

Al remat, jo sí que votaré Compromís, perquè tinc arguments fonamentats i raonats per defensar el meu vot. I per descomptat que compraré llibres en valencià. Concretament, el de Serra, que ja he llegit (i fins i tot ressenyat) i que recomane de manera molt entusiasta a tothom. 

 

Agermana't

Cada dia estem més prop d'aconseguir l'objectiu de recuperar Diari La Veu. Amb una aportació de 150€ podràs obtindre una devolució de fins al 100% de l'import. Et necessitem ara. Informa't ací