Aprendre a perdre

per Gil-Manuel Hernàndez i Martí

Tribuna

L'educació no ho és tot, però quasi. I tampoc coincidix necessàriament amb els anys d'escola i els seus rituals laics de proves i exàmens. L'educació abasta diversos ordres de la vida i implica aspectes emocionals, racionals, polítics i morals. Per això mateix és tan crucial l'eix sobre el qual gire i les servituds ideològiques a les quals estiga sotmesa. En els temps del neoliberalisme, que s'estenen des de fa quatre dècades pel món com una plaga política, la lliçó a aprendre és clara: cal guanyar.

La narrativa esportiva espectacularitzada reforça l'impuls cap a la victòria necessària a costa del que siga. No hi ha excepcions, perdre no ha de guiar les nostres vides, perdre ha de ser evitat sistemàticament, ja que ens indueix a l'abisme de l'abandó, a l'abocador del rebuig social, a les misèries amb les quals necessàriament, i a manera de pena per a tota la vida, han de carregar aquells que no van poder estar al capdavant, aquells desgraciats que van anar caient per l'escalafó social cap a un brut i corroït depòsit on s'acumulen els perdedors.

No ens eduquen per a perdre, eixa és la realitat. I això que perdem contínuament, perquè reconéixer que la vida és una contínua pèrdua ens fa córrer el risc de la incertesa, la depressió col·lectiva o la indignació ignorant. Perdre és el viure cada dia i viure és el fet de perdre de cada dia. No obstant això, els referents personals, els senyals de referència, els receptaris de l'èxit neguen esta realitat i dibuixen la topologia obligatòria i totalitària del triomf, de l'emprenedoria darwinista, de l'època que afirma que només pot quedar un guanyador, com en un d'eixos concursos televisius en què es van eliminant concursants per obra d'un jurat implacable, estimulat només per a legitimar la fórmula «guanyar o perdre».

Perdre no és agradable, però ensenya, corregix, dirigix, revoca, impacta i, en última instància, ens fixa al present, si és que perdem amb dignitat, si és que reconeixem perdre, en comptes d'atrinxerar-nos en la culpa, la venjança, el victimisme i l'autocompassió. Els exèrcits del «guanyar a tota costa» avancen contínuament les seues posicions. Necessiten fer-ho per a sobreviure. El capitalisme globalitzat es recolza en l'afirmació que s'ha de guanyar, no importa que uns altres perden, fins i tot si és la majoria, perquè el «poble elegit» sempre és una reduïda elit que ha de justificar la seua preeminència de manera circular. Per això la cultura de l'acceptació de la pèrdua és un fort corrosiu per a l'ordre existent, perquè reconeix la derrota, i treballa des de la modèstia i des de la convicció que transformar i transformar-se costa molt, però que és possible. Perdre redimix una mica de l'orgull del guanyador i prepara paradoxalment per a guanyar sense guanyar, que és quan tots guanyen.

 

Agermana't

Cada dia estem més prop d'aconseguir l'objectiu de recuperar Diari La Veu. Amb una aportació de 150€ podràs obtindre una devolució de fins al 100% de l'import. Et necessitem ara. Informa't ací