Tal dia com hui del 1993 va morir Vicent Andrés i Estellés

per NLV

Efemèrides

Vicent Andrés Estellés
Vicent Andrés Estellés

El 27 de març del 1993 va morir a València el periodista i escriptor Vicent Andrés i Estellés, un dels poetes valencians més importants del segle XX i dels més reconeguts en valencià.

La vocació literària es va desvetllar molt prompte, però no pel costat de la poesia sinó pel teatre, tot i que al voltant dels anys 1935-36 ja va començar a escriure poesia. Quan va esclatar la guerra civil espanyola tenia 12 anys i ja havia començat a escriure algunes peces teatrals que ell anomenava «de combat». El conflicte bèl·lic va fer que haguera d’abandonar els estudis. Tanmateix, va llegir una gran quantitat de llibres que li deixava un veí. Entre les lectures d'aquella època hi ha poemes de García Lorca i Antonio Machado, de Jacint Verdaguer, de Teodor Llorente, de Josep Maria de Sagarra, de Josep Carner... 

La família no es va exiliar, però va haver de cremar alguns llibres, atès l'empresonament de persones que tenien publicacions prohibides. Acabada la guerra, va començar a treballar de forner, com el seu pare; després, d'orfebre, de mecanògraf i d'ordenança. 

El 1942 va publicar el seu primer article al diari Jornada i a partir d'aquest fet va fer gestions per formalitzar l'ingrés a l'Escola Oficial de Periodisme de Madrid, on va cursar la carrera com a becat. A Madrid, va publicar poesies que eren la traducció castellana de poemes que havia escrit en valencià. 

L'any 1945 va anar a fer el soldat a Navarra, on va continuar escrivint poesia en la nostra llengua. En tornar a València, el 1948, va començar a treballar com a periodista a Las Provincias, un diari del qual va arribar a ser el redactor en cap el 1958. Va exercir aquest càrrec fins a l'any 1978, quan va ser arbitràriament substituït. 

Cap a inicis dels anys cinquanta, inicia la seua amistat amb intel·lectuals com Manuel Sanchis Guarner i Joan Fuster, qui va dir: «Estellés escriu des del poble». El seu primer llibre va ser Ciutat a cau d'orella (1953). 

El 1955 es va casar amb Isabel Llorente, que treballava a l'Ajuntament de València, i, deu mesos més tard, van tindre una filla que es va morir als quatre mesos. La mort de la xiqueta els va aclaparar i va fer que escriguera La nit (1956) i Primera soledat. També recull la desesperació com a pare al cant III de Coral romput. La parella va tindre dos fills més, Vicent i Carmina. 

Després, va publicar Donzell amarg (1958), poemari que va quedar finalista del Premi Ossa Menor i L'amant de tota la vida (1966). Poeta extraordinàriament prolífic, editava al començament de forma molt dispersa, corregia i refeia els primers llibres a partir d'un corpus que ell mateix havia anomenat «els manuscrits de Burjassot», de difícil datació a causa d'aquest continuat procés de reelaboració. 

Durant els anys seixanta, va presenciar, impotent, com la direcció del diari Las Provincias, on treballava, organitzava campanyes agressives contra els qui feien esforços pel redreçament cultural i lingüístic dels valencians. Vicent Andrés Estellés recorda aquelles situacions a Horacianes:

«Aquest any miserable

m.cm.lxiii. d. de c.,

serà molt recordat i molt amargament.

Vicent Ventura, desterrat a Munic o París;

Joan Fuster, a sueca;

—diuen pel veïnat que escriu de nit a màquina, i 

circula un tenebrós prestigi—; 

Sanchis Guarner recorre, perplex, la ciutat;

jo escric i espere a Burjassot,

mentre pels carrers de València

la gent, obscena, crida i crema un llibre.»

Aquesta situació de contradicció entre els seus sentiments més profunds i els interessos relacionats amb la subsistència econòmica va durar fins al 1971, que és quan va decidir publicar els seus versos. Va traure a la llum 5 llibres: La clau que obri tots els panys, Llibre de meravelles, Llibre d'exilis, Primera audició i L'inventari clement. L'any 1972, l'editorial Tres i Quatre va començar a publicar l'Obra Completa amb un primer volum Recomane tenebres, que va obtindre  el premi de la Crítica Serra d'Or. 

Més endavant va germinar en Estellés la idea de fer un cant a València que aviat es va convertir en un projecte més ambiciós, la idea de fer tot un mural del País Valencià i sobre la gent que hi vivia, un mural on s'indentificara tot el país, fet des del poble i per al poble. Va començar a escriure el poemari Mural del País Valencià un parell o tres de dies després de la mort del dictador Franco. Consta de seixanta llibres en què evoca personatges històrics, geografia, naturalesa, els productes de la terra. Per primera vegada, el poeta va cantar amb optimisme desesperat, fet que en l'evolució poètica, fins aleshores marcada pel sofriment i les tenebres, li va donar una nova dimensió. Fruit de la feina de gairebé quatre anys, Mural del País Valencià –del qual va començar a publicar fragments a partir del 1978–, es va anar configurant com la cantata dels pobles, de tots els pobles del País Valencià units en l'alegria d'un futur que s'endevinava joiós. 

Va conrear altres gèneres literaris, però tant les obres narratives com les teatrals han tingut poca difusió. L'única obra de teatre publicada correspon als poemes escènics Oratoris del nostre temps (1978). També va escriure guions de cinema, tots inèdits, un dels quals el va presentar a un concurs a Barcelona i va quedar finalista. Va publicar tres obres de caràcter autobiogràfic Quadern de Bonaire (1985), El tractat de les maduixes (1985) i La parra boja (1988). En prosa té publicada una novel·la breu, El coixinet (1987). 

En homenatge del poeta, des del 1973 es convoca, dins de la Nit dels Premis Octubre de València, un premi de poesia amb el seu nom. Altres reconeixements li van arribar el 1975 amb la Lletra d'Or, i el 1978 amb el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes. El mateix any que va ser substituït del seu càrrec a Las Provincias, i obligat a una jubilació anticipada als 54 anys. 

Alhora que rebia els màxims guardons literaris de l'àmbit lingüístic català, es va veure perseguit per sectors de la dreta enyoradissa del franquisme. A més de la destitució de la feina de periodista, va ser objecte d'amenaces per telèfon i d'altres escarnis com la mutilació del seu bust instal·lat a la plaça de Burjassot. Els temes recurrents en la poesia d'Estellés són la fam, el sexe, la mort i l'amor, construïts fonent diversos registres. 

El gruix de l'obra d'Estellés es va donar a conéixer paral·lela al desenvolupament del moviment popular de la Nova Cançó i s'hi va relacionar íntimament. L'autor va participar en nombrosos recitals conjunts als més diversos llocs d'arreu del territori de parla catalana. Poemes seus han estat musicats per Ovidi Montllor, Al Tall, Maria del Mar Bonet, Remigi Palmero, Lluís Miquel, Celdoni Fonoll, Santi Arisa, Miquel Gil, Paco Muñoz, Carles Barranco, Xambó o Josep Blay, entre d'altres. 

El 1984 va rebre el premi de les Lletres Valencianes. L'any 1990, la XXII Universitat Catalana d'Estiu a Prada i els Premis d'Octubre li van retre homenatge. En aquest darrer certamen, el poema Assumiràs la veu d'un poble va ser traduït a diverses llengües i recitat pels seus traductors. 

Va morir a València, el 27 de març del 1993. Va deixar una abundant obra inèdita. Pòstumament, l'editor Eliseu Climent va aplegar complet el Mural del País Valencià (1996). Moltes poblacions del País Valencià han posat el nom del poeta a un dels seus carrers. Vicent Andrés Estellés va ser membre de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana. 

Des de l'any 2010 se celebra arreu del territori la Festa Estellés, una iniciativa  de l’escriptor Josep Lozano que pretén reivindicar la llengua i la cultura del País Valencià a través de la seua figura. Cada 4 de setembre, dia del naixement del poeta valencià, diversos pobles dels Països Catalans reciten poemes alhora que comparteixen un dinar o sopar popular. Es tracta d'una analogia del ritual del «Burns Supper» en tres detalls bàsics: cuinar un plat típic valencià regat amb beguda de la terra, llegir un poema representatiu d'Estellés i cantar poemes i cançons d'uns altres autors.

Fonts: «Vicent Andrés Estellés», AELC  /  «Vicent Andrés Estellés», Lletra UOC  / Viquipèdia

Agermana't

Cada dia estem més prop d'aconseguir l'objectiu de recuperar Diari La Veu. Amb una aportació de 150€ podràs obtindre una devolució de fins al 100% de l'import. Et necessitem ara. Informa't ací