Tal dia com hui del 1939 l'Stanbrook va arribar a Algèria amb més de 2.600 republicans a bord

per NLV

Efemèrides

Tal dia com hui del 1939 l'Stanbrook va arribar a Algèria amb més de 2.600 republicans a bord
Tal dia com hui del 1939 l'Stanbrook va arribar a Algèria amb més de 2.600 republicans a bord

El 29 de març del 1939, després de vint-i-dos hores de travessia, l'Stanbrook va arribar al port de Mers-el-Kébir (Al-Marsā al-Kabīr, en àrab), a prop d’Orà, a Algèria, amb més de 2600 republicans a bord.

Després de la batalla de Terol (desembre del 1937 - febrer del 1938), les tropes franquistes també s'imposaren en l’ofensiva de l'Ebre (juliol-novembre del 1938), per la seua superioritat material, davant d’un exèrcit republicà mal proveït a causa del tancament de la frontera francesa, que els va impedir d’abastir-se, i del canvi polític internacional sorgit del pacte de Munic, que deixava la República en mans dels enemics.

Malgrat l'èxit dels plans de retirada esgraonada de Negrín i Rojo cap als ports mediterranis, determinats factors (colp de Casado, deserció de la flota de Cartagena, rendició de Menorca, caiguda de Madrid) desferen les expectatives republicanes i els fronts s'enfonsaren. L’única esperança de fugida es trobava als ports de la Meditarrània.

Tres dies després de la deserció de la flota republicana, el 5 de març del 1939, l’armada franquista bloquejà tota la zona mediterrània i l’accés de vaixells als ports quedà pràcticament paralitzat. Tot i això, quaranta embarcacions de diversos tipus aconseguiren esquivar el bloqueig i fer arribar més de 10.000 persones a les costes nord-africanes.

En aquesta gesta fou sens dubte l'Stanbrook, un vaixell mercant d’escàs tonatge, el que va aconseguir una proesa major, tant per la seua envergadura en el pla humà com per les dificultats superades durant la perillosa travessia, una autèntica odissea plena de riscos en la qual va estar a punt de sotsobrar diverses vegades a causa de l’enorme sobrecàrrega humana. S’hi afegia la dificultat d’evitar la flota i els bombardejos franquistes. Si la nau arribà a destí va ser gràcies a l’habilitat del seu capità, el gal·lès Archibald Dickson. 

L’Stanbrook, un buc de la naviliera France Navegation, que pertanyia a una de les companyies pantalla que tenia la república per abastir la zona republicana, havia de carregar tabac, taronges i safrà al port d’Alacant, però el seu capità, esbalaït davant el drama de milers de republicans amuntegats al port desesperats per eixir de l’Estat espanyol fugint de les represàlies, optà per embarcar el major nombre possible de persones. Així, salpà rumb a Orà el 28 de març del 1939, a les onze de la nit i sense cap llum per tal de no ser detectats pels vaixells franquistes. Portava a bord 2.638 persones en un espai previst per a una vintena de tripulants. 

Archibald Dickson, un mariner gal·lès a qui la humanitat i el coratge van convertir en l'única persona que va superar el bloqueig de l'armada franquista. Segons han relatat els testimonis, des del vaixell es van sentir les detonacions. Va ser l'últim bombardeig sobre la ciutat d'Alacant; això, però, ja no va quedar enregistrat.

D'aquell viatge, d'aquells últims dies de la Guerra Civil viscuts al port d'Alacant, ens han arribat pocs testimonis. Un d'ells va ser el d'Helia González, als 82 anys. Vivia a Elx, on va nàixer i on vivia amb la seua família fins que es van veure forçats a marxar. El seu pare, republicà, tenia una mort segura si es quedava. La mare, el pare, ella, que tenia 4 anys, i la seua germana xicoteta, de 2 anys, van fer cua durant hores per pujar al vaixell. Helia tenia gravats a la retina tots els detalls d'aquell viatge:

«Al capità Dickson el recorde com si l'estiguera veient ara. Saludava cada persona que hi pujava i li indicava on havia d’anar. A mi em va agafar al braç, em va fer un bes a la galta, i em va dipositar a dins del vaixell».  

Embarcar a l'Stanbroock fou al principi ordenat, però al final es va convertir en un caos. El buc es va omplir des de les bodegues fins a la coberta. Viatjava enfonsat per sota de la línia de flotació. Era difícil trobar lloc:

«On ens posàvem? Sort que van trobar que hi havia un bagul gran on vam seure la meua mare i jo, la meua germaneta al braç de la mare i el meu pare fent voltes. Recorde que tot estava ple i recorde un grup de joves que cantaven: “ya se va el vapor, el vapor, el vapor ya se va”». 

El març del 2015, Helia Gonzèlez va escriure unes paraules per a Diari la Veu

«El 28 de març de 1939 al voltant de 3.000 persones eixírem del port d'Alacant amb un vaixell carboner, l'Stanbrook […] El Capità Dickson i la seua vintena de tripulants ens portaren al port de Mers-el-Kebir, a Orà […] Les condicions  d'amuntegament, de fred, de fam, de por, d'inseguretat per un futur incert configuraven la nostra situació. Però així mateix era l'única  esperança que ens quedava […] El patiment dels homes als camps de concentració fou indescriptible, la vida de les famílies a l'Algèria que ja es preparava a patir la fellonia del Mariscal Petain i la segona guerra mundial, fou de misèria i de dolor. Molts espanyols emigrants i molts francesos ajudaren els exiliats que arribaren finalment, a portar una vida digna.

Ens havíem alliberat de la repressió franquista... segur que havia valgut la pena.

Gracies pel vostre record.

Helia»

Cal dir que no hi ha un llistat «oficial» d'embarcament a Alacant que, si bé en un principi es va fer amb una certa documentació facilitada per les autoritats republicanes, al final, el capità Dickson es va veure totalment desbordat per la situació i donà pas lliure per a l'embarcament general amb la intenció de sortir al més aviat possible del port per evitar un desastre major donades les circumstàncies. 

Aquesta xifra de persones que omplien de gom a gom el vaixell –com queda immortalitzat a la foto d'arribada– i que l'escoraren perillosament a babord al llarg de tota la travessia, encara és ampliada a més de tres mil viatgers segons diverses fonts. En realitat, aquest llistat fet per les autoritats franceses i arxivat als «Arxius nacionals francesos d’Ultramar» està confeccionada al llarg dels 40 dies que l'Stanbrook va estar ancorat al port i les setmanes següents, a partir de la documentació acumulada pels diversos desembarcaments més o menys controlats fets al llarg dels dies i per diversos motius. Se sap que l'endemà de l'arribada hi va haver un primer desembarcament de dones i xiquets, i als dies següents van continuar els desembarcaments de persones mitjançant l'aval de familiars residents a Orà, influències polítiques... Els sis primers dies va desembarcar pràcticament la meitat dels refugiats republicans.

El capità Dickson va escriure en una carta adreçada al director del diari Sunday Dispatch, datada el 4 d'abril, sis dies després de l'embarcament:

«En aquest moment els refugiats porten a bord sis dies, ara deu haver-hi uns mil cinc-cents. S’han fet gestions perquè les autoritats locals els subministren pa. Abans que desembarcaren les dones i els xiquets, els oficials de la nau i jo mateix els vam donar algun subministrament ‘extra’ com xocolate, llet, caramels... Els homes continuen a bord. El seu aspecte és veritablement patètic, sobretot perquè no es poden llavar ni afaitar. Cap d’ells ha pogut ni tan sols canviar-se de roba».

A partir d'ací, el desembarcament es feu molt lentament, prèvia identificació, atesa la «perillositat» atribuïda per les autoritats franceses als 1.500 homes que quedaven a bord, molts d'ells encara amb armes curtes. Els darrers desembarcaments es van fer a finals d’abril. Després es «va desinfectar» el vaixell, que finalment va salpar del port d'Orà el 10 de maig, 40 dies després de la seua arribada, amb destí a Casablanca. 

L’Stanbrook simbolitza aquesta tragèdia per ser el darrer vaixell «obert» que va evacuar republicans de tota mena i condició: civils, militars, polítics, sindicalistes, funcionaris, famílies senceres, etc., gràcies a l’humanisme i heroisme del capità Dickson qui, fortament impressionat per la desesperació de la gentada immensa que al llarg del dia 28 de març s’amuntonava ja al port d’Alacant, va decidir personalment acollir-los al seu vaixell, tot contravenint les ordres de l’armador, i partir cap a Orà. 

Després de tan penosa i llarga experiència, no imaginaven que la seua destinació immediata seria l’internament en camps de refugiats, autèntics camps de concentració batejats de manera eufemística  per les autoritats franceses com a centres d’accueil; en realitat, camps de treballs forçats on els exiliats patiren condicions infrahumanes, maltractament i vexacions de tota classe, en ser considerats pels conservadors francesos com una xusma de perillosos revolucionaris, quan no elements molt perillosos —comunistes i anarquistes— que van anar a parar directament a presidis com ara el de Kasserine o Fort Lyautey (hui Kenitra).

Però amb tot, la situació encara va anar a pitjor amb la capitulació i la posterior col·laboració de la França de Pétain, i no començà a millorar fins a l’alliberament del territori per part dels aliats.

El darrer episodi d'aquesta gesta de l'Stanbrook tingué lloc el dia 18 de novembre del 1939 quan fou torpedinat des de molt curta distància pel submarí alemany U-572 , sota el comandament del Korvettenkapitàn Claus Korth en la bocana del port d’Anvers, a la Mar del Nord, al començament de la Segona Guerra Mundial. L’Stanbrook, partit en dos per l’impacte, s’enfonsà en pocs minuts i arrossegà els 20 tripulants, incloent-hi el capità Dickson. No hi hagué cap supervivent.

El capità Dickson i la tripulació de l’Stanbrook reposen a la bocana del port d’Anvers, a les coordenades 51'21 N – 2'25 E, a escassament 20 m. de profunditat.

En arribar la notícia del tràgic final de l'Stanbrook i la seua tripulació als camps de concentració i de treball d'Algèria on estaven reclosos la majoria del refugiats republicans, aquests perllongaren les formacions en silenci, als tocs de retreta, com a homenatge al vaixell i a la seua tripulació.

 

Fonts: Rafa Arnal, «80é aniversari de l'odissea de l’Stanbrook», Diari La Veu, 2019  /  Pepa Ferrer, «L'Stanbrook, el vaixell que va burlar l'armada franquista ple de refugiats de la guerra», ccma, 2018  /  «Stanbrook, 1939. L’exili republicà cap al nord d’Àfrica», Universitat de València, 2015

Agermana't

Cada dia estem més prop d'aconseguir l'objectiu de recuperar Diari La Veu. Amb una aportació de 150€ podràs obtindre una devolució de fins al 100% de l'import. Et necessitem ara. Informa't ací